Obituari de Jean Louis Trintignant: elogi de l’actor íntegre

El 2012, als 82 anys, feia una dècada que Jean-Louis Trintignant estava retirat del cine. El que havia sigut un dels rostres fonamentals del cine estava apartat de les pantalles i de la vida pública. Però en aquell 2012, Michael Hanecke li va presentar el seu guió d’‘Amor’, la història dels últims anys en la vida d’una parella gran, i Trintignant, contra tot pronòstic, va tornar per interpretar amb Emmanuelle Riva, una altra intèrpret fonamental del cine francès modern (‘Hiroshima mon amour’), aquesta pel·lícula realista sobre la vellesa i la malaltia. ‘Amor’ va guanyar l’Oscar al millor film estranger i va arrasar als César i en els premis del cine europeu, amb sengles guardons per a Trintignant i Riva. No era la primera vegada que Trintignant aconseguia un premi llampant: va guanyar com a millor actor a Cannes amb ‘Z’ (1969) i un any abans l’Os de Plata a Berlín per ‘El hombre que miente’ (1968). Fins a quatre vegades havia sigut nominat als César, però no seria fins a la seva composició tardoral a ‘Amor’ que ho aconseguiria. Els premis (gairebé) mai són justos. Trintignant, mort aquest divendres als 91 anys a causa d’un càncer de pròstata, hauria d’haver-los guanyat per ‘La escapada’ (1962), la tragicomèdia de Dino Risi en la qual va lidiar amb el tabolaire Vittorio Gassman; per ‘Un hombre y una mujer’ (1966), la celebrada història d’amor amb Anouk Aimée al ritme de la melosa música de Francis Lai; ‘Mi noche con Maud’ (1969), un dels millors contes morals d’Éric Rohmer; ‘El conformista’ (1970), on, dirigit per Bernardo Bertolucci, va realitzar el memorable retrat d’una mentalitat feixista; ‘Vivamente el domingo’ (1983), un peculiar relat policíac de François Truffaut en blanc i negre, o ‘Tres colors: Vermell’ (1994), el tancament de la trilogia dels colors de Krzysztof Kieslowski. Dimensió comercial Cine d’autor sempre, però sense desdenyar mai propostes de dimensió més comercial. Res estrany tenint en compte que el seu descobridor va ser Roger Vadim, qui el va emparentar amb Brigitte Bardot a ‘Y Dios creó a la mujer’ (1956) i li va donar un paper amb Jeanne Moreau a ‘Les relacions perilloses’ (1959). Lluny de quedar marcat per aquells films d’erotisme ‘soft’ del director de ‘Barbarella’, Trintignant es va enlairar aviat cap a un cine més intimista amb ‘Verano violente’ (1959), una de les seves col·laboracions amb Valerio Zurlini. Era l’època rutilant del cine d’episodis, al qual Trintignant va aportar un personatge a ‘Los siete pecados capitales’ (1962), en l’episodi sobre la luxúria realitzat per Jacques Demy. I del cine radicalitzat d’autors com Alain Robbe-Grillet, un dels pilars del ‘nouveauroman’, que va comptar amb ell en les seves fascinants incursions cinematogràfiques: ‘Trans-Europ-Express’ (1966), ‘El hombre que miente’ i ‘Deslizamientos progresivos de placer’ (1974). Actor de Costa-Gavras (‘Z’), Claude Chabrol (‘Las ciervas’, 1968) i Ettore Scola (‘La terraza’, 1980), va formar parella amb Romy Schenider a ‘Anna Kauffmann’ (1973) i ‘El trepa’ (1974), i amb Catherine Denueve a ‘La agresión’ (1975) i ‘El dinero de los demás’ (1978). Antxon Eceiza i Elías Querejeta el van convèncer perquè protagonitzés a Espanya ‘Las secretas intenciones’ (1970), en què va donar vida a un arquitecte lligat a una jove de tendències suïcides. Aportacions policíaques Al policíac va aportar algunes peces majúscules com ‘Los raíles del crimen’ (1965), ‘Como liebre acosada’ (1972), ‘Funeral en Berlín’ (1972) i, sobretot, ‘Flic Story’ (1975), on va encarnar l’enemic públic número u a la França de la dècada dels 50, el gàngster Émile Buisson. Fins i tot va protagonitzar l’euro-‘western’ de Sergio Corbucci, ‘El gran silencio’ (1968). Va estar casat entre 1960 i 1976 amb l’actriu i directora Nadine Trintignant, i abans amb la també actriu Stéphane Audran, futura dona de Claude Chabrol. Amb Nadine va tenir un fill i dues filles. Una d’elles, Marie Trintignant, va morir a conseqüència dels cops rebuts per part de la seva parella, Bertrand Cantat, líder del grup de rock Noir Désir. Va ocórrer el 2003, l’any en què Jean-Louis Trintignant va decidir abandonar el cine. Va tornar gràcies a Haneke, que el va dirigir de nou a ‘Happyend’ (2017), però des del 2018 s’havia apartat de focus i càmeres, aquesta vegada per sempre.

Obituari de Jean Louis Trintignant: elogi de l’actor íntegre

Per la filmografia de l’actor, mort als 91 anys, desfila el millor del cine europeu dels anys 60 a 90, de ‘Z’ i ‘El conformista’ a ‘Tres colors: Vermell’

El més llegit