Sí, cal dir-lo alt i clar. Aquells que intenten per primera vegada fer-hi una ullada a ‘Ulises’, el llibre que James Joyce va aconseguir publicar després d’una de llarga i complexa epopeia d’incomprensió i censura un dos del dos de 1922 es debaten entre la por respectuosa, l’avorriment davant un text més aviat inintel·ligible i el temor de quedar com un ximplet si es llança la tovallola. Aquests lectors no estan sols. Són bastants aquells, entre els quals no pocs escriptors i intel·lectuals, que confessen haver abandonat el llibre desconcertats pels jocs de paraules, les paròdies, les giragonces, les al·lusions a la història irlandesa, les paraules inventades per l’autor i l’‘slang’ de barri que oculten una senzillíssima trama en la qual amb prou feines passa res. Però continuen sent molts el que s’acosten al text com si es tractés de la Bíblia, no tant per la seva aura sagrada (que també) sinó fent tastets de versicles entre les seves pàgines, més atents a l’episodi (el de Molly Bloom al final de la novel·la sol ser el preferit) que al relat. De fet, Faulkner (un altre autor gens senzill) aconsellava fe i paciència per accedir a la seva lectura. ¿Cal jutjar un text per la seva llegibilitat? Si és així, la novel·la, que no el que posa fàcil, es guanyaria un zero però hi ha molts altres aspectes a ‘Ulises’ pels quals mereix guanyar-se un excel·lent ‘cum laude’.