La banda sonora de ‘Stranger Things 4’, cançó a cançó

Després de l’imparable èxit de les tres primeres temporades, un públic de totes les edats, tot i que principalment juvenil, esperava amb candeletes l’estrena de la quarta ronda d’aquesta sèrie en la qual els nens de Hawkins ja s’han fet grans, però en la qual es manté impol·luta i inalterable aquesta vuitantitis aguda que tan hàbilment han diagnosticat i monetitzat les ments pensants a Netflix. A cada capítol d’aquesta primera entrega de la quarta temporada de Stranger Things (n’hi haurà una segona al juliol) hi ha molta música, però la banda sonora que veurà la llum en CD, casset i format digital es redueix a 16 cançons. Te les presentem una a una. 1. ‘SEPARATE WAYS’ (JOURNEY) Originària de San Francisco, la banda de rock Journey va incloure aquest tema en el seu disc Frontiers. El va llançar al mercat un dia abans de Reis el 1983, la qual cosa és un dir, perquè per aquelles terres allò de Gaspar, Melcior i Baltasar com que no. Ràpidament es va convertir en un èxit, malgrat que es promocionava amb un vídeo una mica matusser del qual aquests rockers no guarden un grat record. En aquest vídeo, els membres del grup simulaven tocar instruments en l’aire, cosa que potser podria haver suposat el més sòlid precedent de l’air guitar, de l’air synth i altres aires diversos fins a arribar així a la família nombrosa. El cantant Steve Perry i el teclista Jonathan Cain la van compondre inspirant-se en els processos de divorci que vivien aleshores els seus companys de formació Neal Schon (guitarrista, i dels bons) i Ross Valory (baixista). Per això allò de «camins separats». A més dels EUA, el tema no va funcionar gens malament a Polònia i a Sud-àfrica. 2. ‘CALIFÒRNIA DREAMIN’ (BEACH BOYS) Aquí, molt noi, molta platja, molt surf, però l’autoria d’aquest tros de cançó pertany a The Mamas & the Papes, que són els que la van escriure (John Phillips i Michelle Phillips, concretament) el 1963 i van publicar dos anys més tard. La cançó va sorgir per la nostàlgia que sentia la Michelle de la seva Califòrnia natal mentre vivia a Nova York. És la versió original, és clar, però per alguna stranger thing en la sèrie han escollit la versió que van gravar el 1986 els Beach Boys. Deu ser que sona més dels vuitanta. I, compte , que també van gravar al seu dia la seva versió José Feliciano The Carpenters, Queen Latifah, R.E.M. i fins i tot Joveneses. No em diguin que no hauria sigut un gran què que en la sèrie hagués sonat aquesta última. 3. ‘PSYCHO KILLER’ (TALKING HEADS) Aquesta cançó de Talking Heads havia de ser originalment una balada, però, de sobte, entre que David Byrne, vocalista del grup, es va sentir magnetitzat per l’estil d’Alice Cooper (que a més de cap xerraire tenia la cara pintada) i la influència d’Alfred Hitchcock, al grup li va sortir una cosa més funky i marxosa. Publicada al seu àlbum debut del 1977, de títol homònim, com manen els cànons del big ego, la seva lletra reflecteix els pensaments d’un assassí en sèrie. Tina Weymouth, nòvia del bateria de la formació, Chris Frantz, que parlava francès, es va inspirar en el Norman Bates de Psicosi per afegir a la cançó algunes parts en l’idioma de Molière i Mbappé. 4. ‘RUNNING UP THAT HILL’ (KATE BUSH) Que ens perdonin els lectors mil·lenistes per l’expressió, però aquest tema ho ha petat al ser inclòs en la quarta temporada de Stranger Things. A veure com ho expliquem sense proferir un espòiler: diguem que aquesta cançó seria una espècie de salvavides, però si te la poses (de nou, en un walkman) deixes de flotar. ¿Contradictori? Així són les coses del més enllà. El cas és que aquesta peça de la cantant i compositora Kate Bush que apareixia en el seu disc Hounds of Love (1985) s’ha enfilat, 37 anys després, al número u de la llista de cançons més descarregades a iTunes. A Spotify tampoc li va malament. El tema ja havia triomfat al seu dia al Regne Unit, però als EUA no va aconseguir sortir al Top 10. Tot i que inicialment Bush va tenir la intenció que es titulés A Deal with God (Un tracte amb Déu), la casa discogràfica li va fer buscar una cosa més terrenal i es va quedar en això de Pujant aquest turó. 5. ‘YOU SPIN ME ROUND (LIKE A RECORD)’ (DEAD OR ALIVE) Una altra de vuitentisme irredempt. Va ser inclosa a l’àlbum Youthquake de la banda britànica synthpop Dead or Alive. Per a la seva composició Pete Burns, vocalista del grup, es va inspirar en Luther Vandros i se suposa que la part de les guitarres es van basar en les Valquíries wagnerianes. Però només se suposa. El malaguanyat Burns solia explicar que la discogràfica considerava aquest tema poc menys que un engendrament, així que ell mateix va haver de demanar un préstec per finançar el videoclip promocional. I després, és clar, va arribar al número u a les llistes britàniques i tot eren felicitacions i copets a l’esquena. També va arribar a dalt de tot a les llistes de Suïssa, Irlanda i el Canadà. 6. ‘CHICA MEJICANITA’ (MAE ARNETTE) Ritme llatí i txa-txa-txa per convidar a ballar al so dels instruments de vent i una enganxosa percussió. És una de les rareses musicals d’aquesta banda sonora perquè amb prou feines hi ha rastre sobre aquesta composició musical, que s’atribueix a Ervin Litkei, un músic hongarès que va treballar com a arquitecte i periodista en la Segona Guerra Mundial i que es va establir, després, als Estats Units. La interpretació de Chica Mejicanita correspon a Mae Arnette, considerada la Primera Dama de la Cançó de Boston (tot i que aquesta atribució no sona gaire convincent). La lletra diu «Chikichi chikichi cha, qué jaleo. Chikichi chikichi cha, qué alboroto», cosa que, després de bussejar en la nostra particular memòria històrica, ens evoca la cançó d’alguns firaires i els seus cèlebres gossets pilot. O gairebé. 7. ‘PLAY WITH ME’ (EXTREME) Liderats per Gary Cherone, cantant, i Nuno Bettencourt, guitarrista, Extreme van sonar fins a l’extenuació fa poc més de 30 anys amb la candida balada More Than Words als walkmans de mig planeta. Entre tots dos van escriure aquest Play with Me, en el qual hi ha referències a la Marxa Turca de Mozart, brillantment executades amb l’instrument elèctric de les sis cordes que maneja el portuguès Bettencourt. Extreme transita en aquest tema, com en la seva discografia, a mig camí entre el glam-rock i el funk-metal. Es fa inevitable destacar els cors –molt apropiats– i els seus magnífics riffs evocadors del particular estil d’Eddie Van Halen. 8. ‘DETROIT ROCK CITY’ (KISS) Aquests carapintades són veritables eminències en el món del rock. També són incombustibles. Formats el 1973, encara avui continuen de gira rockanrolejant sense parar. Detroit Rock City va sortir a la venda el 1976, com a tercer senzill de l’àlbum Destroyer. Compost per l’infatigable Paul Stanley i Bob Ezrin, la lletra versa sobre un fan que mor en accident quan es dirigia a un concert de Kiss, és clar. El llenguallarg Gene Simmons, baixista del grup nord-americà, va produir una pel·lícula amb el mateix títol, que es va estrenar el 1999. La cançó és un clàssic dels seus directes. 9. ‘I WAS A TEENAGE WEREWOLF’ (THE CRAMPS) Amb so psychobilly esquitxat d’incursions al punk rock de mans de la guitarra de Poison Ivy i la peculiar veu de Lux Interior, The Cramps es va formar als Estats Units el 1976 i quatre anys més tard va posar al mercat Songs The Lord Taught Us, en el qual s’incloïa aquest I Was A Teenage Werewolf, que homenatja la pel·lícula d’idèntic títol protagonitzada per Michael Landon. Molts asseveren que van posar la llavor per al naixement en els 80 del garage rock. 10. ‘PASS THE DUTCHIE’ (MUSICAL YOUTH) Aquesta cançó reggae, que va ser una bomba al Regne Unit i va arribar al Top Ten als EUA, es va incloure a The Youth of Today (1982), de la banda britànica Musical Youth. Va vendre més de cinc milions de còpies arreu del món, i a Espanya va ser número u de Los 40 Principales. Originalment la cançó incloïa la paraula Kutchie, que en l’argot jamaicà fa referència a una olla que conté marihuana, però previ consell dels que posaven la pasta, això és la discogràfica, van decidir canviar-la per Dutchie, una olla de cuina jamaicana, a seques. Sonava millor. 11. ‘WIPE OUT’ (THE SURFARIS) Va néixer com a farcit i es va convertir en un inesperat èxit que perviu en el temps, i a les bandes sonores ens remetem, ja que des de la seva gravació a la cara B del senzill Surfer Joe el 1963, aquest blues surfista ha aparegut en un bon nombre de films. El terme Wipe Out descriu la caiguda des d’una planxa de surf. La cançó arrenca precisament amb un soroll que mira d’imitar el so d’una taula que es parteix. A l’inici del tema, sona també una rialla, obra del mànager de la banda en aquells anys, Dale Smallin. La cançó instrumental, composta per Bob Berryhill, Pat Connolly, Jim Fuller i Ron Wilson és també un clàssic de falques publicitàries. Però abans va fer surfejar sobre la pista de la discoteca un munt de joves als EUA. 12. ‘OBJECT OF MY DESIRE’ (STARTPOINT) Els quatre germans Phillips (Ernesto, Gregory, George i Orlando), acompanyats del baixista Kayode Adeyemo i de la cantant Renee Diggs formaven el grup nord-americà Starpoint, que va incloure aquesta cançó en el seu treball discogràfic Restless (1985). Pot assegurar-se que aquesta cançó va sorgir d’una espècie de coctelera en la qual es van barrejar sons funk, R&B, dance i pop. Una arrencada amb sintetitzadors, ritmes enllaunats i una veu que recorda, salvant les distàncies, la Whitney Houston més funky, van fer que Starpoint entrés amb aquest tema en les llistes d’èxits, l’objecte de desig de qualsevol artista. 13. ‘ROCK ME AMADEUS’ (FALCO) Una fantasia mozartiana, o més aviat un homenatge al genial músic de Salzburg, amb el segell de l’anomenada Neue Deutsche Welle. El també austríac Falco va assolir la popularitat el 1985 amb aquest Rock Me Amadeus, que s’endinsa en la convicció que si el genial Wolfgang hagués nascut en aquests dies hauria sigut un rocker com no n’hi ha. El disc es va vendre moltíssim al seu país natal i altres països, com Alemanya o Espanya. Als EUA també va sonar el seu i va entrar en les llistes amb força, una cosa poc habitual per a una cançó gravada en alemany (Ja saben, les declinacions i aquestes coses). Falco va morir en un accident de trànsit el febrer del 1998, quan tenia tan sols 40 anys. Paradoxalment, va compartir també amb Mozart això de morir jove. No és per posar-nos tràgics, però Nelson també va morir en un accident, tot i que d’avió, i aquest tema va ser obra del cantautor Jerry Fuller, que el va escriure amb la idea que fos interpretada per Sam Cooke, un dels grans del Soul, que, per cert, ( i seguim per a bingo) va morir a trets. Aquest Travelin’ Man va ser número u als EUA i va impulsar la carrera de Ricky Nelson fins a situar-lo entre les figures musicals més importants del seu país. Els cors van ser cosa de The Jordanaires, coristes habituals d’Elvis Presley. El so dels seixanta d’aquest tema inclou una lletra basada en el repàs d’un home que viatja per tot el món i presumeix de tenir una noia a cada port. El viatge musical inclou alguna rima que avui fa esgarrifar una mica: a Alaska, té una esquimal, a Berlín una «fräulein», a Mèxic una «bonita señorita» ... En fi. 15. ‘TARZAN BOY’ (BALTIMORA) Una frivolité musical absolutament delirant nascuda a Itàlia, que va triomfar als EUA i mig Europa, incloses les discoteques espanyoles. Basada en la figura de Tarzan, el rei de la selva, aquesta composició de Maurizio Bassi i Naimy Hacket, és un crit –mai millor dit– de llibertat i una invitació a unir-se al paradís libèrrim de la jungla. So electrònic, tornada enganxosa fins a dir prou i un ritme d’aquests que semblen dirigir els teus peus a la pista de ball. Una altra cara B d’un senzill que va tenir èxit a la A. Lamentablemente, Jimmy McShane, la veu de Baltimora, va morir de sida el 1995 amb tan sols 37 anys i no ha pogut assistir a aquest renaixement de la seva peça italodisc. 16. ‘DREAM A LITTLE DREAM OF ME’ La delicatessen d’aquesta banda sonora. Interpretat en aquesta ocasió el 1950 per dues llegendes del jazz com Ella Fitzgerald i Louis Armstrong, en realitat aquest somni musical data del 1931, quan Fabian Andre i Wilbur Schwandt la van concebre. Compta amb una infinitat de versions de tot pelatge, que van des de les de Doris Day, Mel Tormé o Bing Crosby fins a les de The Mamas & the Papas (en van vendre un milió de còpies), Chicago i Michael Bublé, passant la de la banda de Power Metal Blind Guardian. El colofó nostàlgic sense edat per a una banda sonora que supura precisament això: nostàlgia amb muscleres, cabells cardats i tots els ingredients spielbergnians que es pugui imaginar.

El més llegit