Una odissea de dos mesos per arribar a temps al Sónar des de Xangai

«De veritat que ploraré quan arribi al Sónar. Ploraré». Raquel Sánchez Montes és analista de tendències de moda a Xangai, ciutat en la qual viu des de novembre passat i a la qual va arribar després de sis anys residint a Guangzhou. Fan sense desmai del festival barceloní, que visita religiosament des del 2004, se li va torçar el gest quan, l’1 d’abril, les autoritats xineses van decretar el confinament total de Xangai a causa d’una onada descontrolada d’òmicron. Va fer els seus càlculs i va començar a sospitar que aquest any, potser, no arribaria a temps a Barcelona. No estava disposada, tanmateix, a abaixar els braços; arribaria al Sónar al preu que fos. No ha sigut una aventura fàcil, però Raquel Sánchez Montes, després de més de dos mesos de tribulacions, està a punt d’arribar a Barcelona. «Per a mi, el Sónar és l’inici de tot. És el meu any nou, la meva font d’inspiració, el meu punt de trobada», assegura la caçatendències, rendida com pocs a l’imant ‘cool’ del festival de músiques avançades. Han sigut un total de 45 dies de confinament inicial a Xangai; un viatge amb tren de 1.500 quilòmetres entre la metròpolis i Guangzhou, al sud del país; un altre confinament obligat de 14 dies en un hotel; i un vol a París abans d’arribar, dissabte passat, a Madrid per visitar la seva família, a Cepeda de la Mora, un municipi d’Àvila de 80 habitants. «He vingut al Sónar des de Nova York, des de Lisboa i des de la Xina, sense fallar ni una vegada... Però aquest ha sigut, sens dubte, el viatge més difícil i boig de tots», afirma entre contagioses rialles. Voluntària per a la comunitat. «Se suposava que havien de ser només cinc dies de ‘lockdown’. Però passava el temps i jo em deia: ‘He d’anar al Sónar, he d’anar al Sónar, he de sortir al més aviat possible d’aquí. Necessitava temps per tramitar el visat», rememora Sánchez Montes. Finalment serien 45 dies de tancament estricte a Xangai. «Em vaig apuntar de voluntària per a la comunitat. El menjar s’havia de comprar en grup, no podies anar pel teu compte. Així que un de la comunitat s’encarregava de comprar el de tothom i el repartia. Ho vaig fer diversos dies; així podia sortir una mica, m’entretenia i em donava l’aire». El 16 de maig, la nostra estilosa aventurera va poder agafar, per fi, un tren rumb a Guangzhou. «Tenia bitllets per anar a més ciutats per si fallava el pla, però el preferible era que viatgés a Guanghzou. Tinc allà establerta la meva empresa i això facilitava les coses per demanar el visat i poder viatjar a l’estranger». No hi havia vols i l’única manera de desplaçar-se era a través de carretera o via fèrria. Es va plantejar anar amb cotxe, però era massa agitat. «Al final vaig agafar una espècie d’AVE xinès. Vaig anar amb una amiga, tot i que anàvem en vagons diferents. Gairebé 1.500 quilòmetres, set hores de viatge, amb parades, però sense fer transbords», explica. Quan va arribar a Guangzhou, i seguint el rígid protocol sanitari, les dues van ser traslladades en un autobús a un hotel, on havien de passar una quarantena inicial de set dies, més set dies més de control sanitari. Les autoritats van permetre que totes dues poguessin compartir l’habitació de l’hotel. Però cert dia, el pla semblava enfonsar-se: hi va haver una sospita de positiu al vagó de tren amb què havia viatjat la seva amiga i, per precaució, va ser traslladada a un altre hotel, on va haver d’allargar encara més la quarantena. «Em vaig espantar molt. Vaig pensar que em portarien a mi també perquè, no en va, estàvem juntes a l’habitació. Però vaig tenir sort i em van deixar on era. En cas d’haver allargat més dies la quarantena, no hauria arribat a temps». La petita odissea va acabar el 6 de juny. Aquell dia va poder recollir el visat que li va permetre, el dia 8 de matinada, prendre un vol directe de Guangzhou a París. «I d’allà, a Madrid. I al meu poble, a visitar els meus pares, que estaven, pobres, com bojos per veure’m». Després d’uns dies d’imprescindible descans, Sánchez Montes arriba aquest dimecres a Barcelona; just la vigília de l’inici del festival. «Tot ha sortit com ho havia planejat. Tinc una sensació al·lucinant de ¡ho he aconseguit!», afirma la creativa, que s’ha portat, malgrat els molts inconvenients logístics, les maletes carregades de roba i complements amb què compondre els sorprenents ‘looks’ que exhibeix sempre al Sónar i que, durant aquests 16 anys, l’han convertit en ‘must’ del festival. «Més d’una vegada m’han dit que si no em veuen és com si no hi hagués Sónar», assegura. «M’ha costat més que altres vegades compondre els looks, que em preparo un o dos mesos abans». Tot i així, porta amb ella en una de les maletes la seva al·lucinant col·lecció de 120 ulleres de formes impossibles. Més enllà de l’abnegada afició pel Sónar i el seu fascinant ecosistema artisticoestètic, Sánchez Montes considera el festival com una eina imprescindible per a la seva feina. «Descobreixo molta música i m’encanta el festival, per descomptat, però per a mi és feina. Em dedico a l’anàlisi de tendències i em serveix un munt quant a estilismes: què es posa la gent, en quins països emergeixen coses noves... És com un networking per a mi. Allà he fet un munt de contactes professionals. I he fet amics. Tots els meus amics del món sempre ens trobem al Sónar».

Una odissea de dos mesos per arribar a temps al Sónar des de Xangai

L’analista de tendències Raquel Sánchez Montes ha hagut de superar un confinament de 45 dies, un viatge de 1.500 quilòmetres en tren i una quarantena de 14 dies per poder assistir a la seva ineludible cita anual amb el festival des del 2004

El més llegit