Antònia Font inunda d’alegria i emoció el Primavera Sound

Després de la incansable desfilada, des del cap de setmana passat, de figures destacades del panorama internacional del calibre de Nick Cave, Lorde, The Strokes, Dua Lipa o Gorillaz, el Primavera va adoptar un altre color aquest dissabte, al caure la tarda, amb l’entrada en escena d’un joia destinada, sobretot, al joiós i orgullós autoconsum, Antònia Font, estrenant la seva gira de retrobament. Una estrella autòctona colant-se amb tota autoritat en l’última jornada d’aquesta duplicada 20a edició del festival, amb una graella que oferia, en horari de matinada, atraccions com Jhay Cortez, Phoenix o Megan Thee Stallion. Amb Antònia Font, la llengua catalana en la seva versió mallorquina es va fer sentir amb tota la seva poesia somiadora en un dels escenaris importants, l’Estrella Damm, lluint les fites d’una era i fins a sis cançons del nou àlbum, ‘Un minut estroboscòpica’, el primer que el quintet publica en una dècada. El grup havia anunciat un concert de repertori antològic, i així va ser, si bé va començar pel tema titular del nou disc, durant la introducció del qual van ser aplaudits els músics un a un, com si fossin fills pròdigs. Joan Miquel Oliver, més rialler de l’habitual, i un Pau Debon en el paper de la seva vida, encapçalant l’únic grup del món capaç de treure’l de les seves tasques de ciutadà discret i fer-lo cantar (i molt bé, com sempre). L’altre 40% de públic El món d’Antònia Font inclou tonades juganeres, prospeccions emotivofilosòfiques i algun experiment, i de tot això n’hi va haver al Fòrum. Aquests assistents majorment autòctons (l’altre 40% del Primavera, que també existeix) van poder delectar-se amb les tornades gimnàstiques de ‘Me sobren paraules’ (segon tema de la sessió) i ‘Wa yeah’ (en el tram final del ‘set’), i tancar els ulls per recordar com al seu dia van ser capturats per la màgica crònica de la soledat anomenada ‘Dins d’aquest iglú’ i pel seu revers, la plenitud compartida d’‘Alegria’. I evocar les peripècies d’‘Armando Rampas’ i l’‘Astronauta rimador’, amb les seves furioses rimes rapejades. Entre els 21 temes del concert hi va haver cites a tots els discos excepte el primer, incloent una incursió en l’agosarat ‘Vostè és aquí’ (2012), el de les microcançons, amb el text ‘a cappella’ de ‘Cartes a Ramiro’. Vibracions a dalt i a baix Entrecreuant-se amb els clàssics, les novetats: l’homenatge al discret escalador ‘Miquel Riera’ o les tribulacions sentimentals d’‘Amants perfectes’ i ‘Una deixona de pols’. Antònia Font, exhibint-se amb aplom, en una versió més madura, parlant-nos en present i desmarcant aquest retorn (que, després de passar per Mallorca i València, culminarà al Palau Sant Jordi el 15 d’octubre) de la mera operació de ‘revival’. Debon, home de poques paraules, va parlar en nom del grup quan va dir que tots estaven «tan emocionats». Vibracions compartides a dalt i a baix de l’escenari, celebrades al final a la pista de gel de ‘Calgary 88’, amb vista a Atlantis, i en una de les millors cançons del nou àlbum, ‘Venc amb tu’, que va sonar com a última declaració d’adhesió als seus seguidors. El guió dels escenaris grans va reservar algunes repeticions de dies anteriors, cas de Jorja Smith i Tame Impala, que van tornar a atraure multituds, respectivament, amb el seu neosoul no tan ‘neo’ en el fons, i les seves especulacions psicodèliques de línia clara. I abans que ells, una radiant actuació amb aroma del sud, la de Soleá Morente, acudint al seu recent àlbum ‘Aurora y Enrique’, homenatge a la història d’amor que va ajuntar els seus pares, Aurora Carbonell i Enrique Morente. Aquest do flamenc que li ve del bressol, amb àngel i vocació intrèpida, en una formulació finalment pop, amb cos de ball i sobre bases electròniques en números agitadors com ‘No pensar en ti’ (el tema que Carlos Berlanga i Nacho Canut van compondre per a Raffaella Carrà, que ella ha gravat aquest any amb La Casa Azul) i el número final, ‘Bailar conmigo’. Revifat art-punk En un altre registre, edificant concert, a estones, de Yeah Yeah Yeahs, un dels fars del rescalfament art-punk novaiorquès de fa dues dècades, recuperat per a la causa. Imperiosa ‘show-woman’, Karen O, domadora de fluxos sònics hereus del 77, si bé l’actuació va patir alguns moments morts, perduts entre la xerrameca i el ‘riff’ extraviat. El seu enrarit tema d’estrena, ‘Spitting off the edge of the world’, ‘single’ d’avançament, de la mà de Perfume Genius, d’aquest nou album (‘Cool it down’, el primer des del 2013, edició prevista per al 30 de setembre), va obrir una sessió que no va passar per alt temes àlgids de la seva primera vida, com ‘Cheated hearts’ o ‘Tick’, i que va incloure escenes de cert desvari elèctric. I a l’escenari Cupra, amfiteatre davant el mar, una altra aposta de llenguatge sonor molt assentat, la del grup escocès Mogwai, renovant el repertori respecte al concert que va oferir la setmana passada. Aquesta docta institució del postrock, rock d’avantguarda contemporani, va anar un pas més enllà en el seu conscienciós joc de tensions instrumentals, amb punts d’ancoratge a l’àlbum que va llançar l’any passat, ‘As the love continues’. Material de tortuós recorregut, amb pausades introduccions dramàtiques i dinàmiques d’alta densitat, en una altra mostra música experimental per a les masses que entronca amb la tradició del Primavera.

Antònia Font inunda d’alegria i emoció el Primavera Sound

El grup mallorquí va obrir en el festival la seva gira de reunió presumint de ‘hits’ surrealistes i de la madura collita del seu nou àlbum, ‘Un minut estroboscòpica’, i atraient un públic predominantment autòcton que el va rebre amb honors de llegenda

El més llegit