John Waters, una apologia de l’exquisit mal gust musical al CCCB

El cineasta, escriptor, actor, monologuista, artista visual i esforçat paladí del mal gust John Waters (Baltimore, 1946) va passar pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) convidat pel Primavera Pro per xerrar durant una hora amb la cantant, activista i ‘celebrity’ Samantha Hudson. La conversa havia de girar suposadament al voltant de la formació del gust musical, però ben aviat va quedar clar que el tema només era un pretext per posar en escena una xerrada bogíssima sobre les qüestions més variades, des de la qualitat de la música que sona als bars gais fins als límits de l’humor, passant pels sostenidors que portava Divine i la diferència entre «autoviolació» i «masturbació extrema». Vestit amb una combinació impossible d’americana de camuflatge i pantalons vermells, l’home que va portar a la pantalla la versió més immunda mai vista del ‘Surfin’ Bird’ dels Trashmen va delectar els fans que omplien la Sala Teatre del CCCB amb hilarants retalls de la seva autobiografia musical: la seva infantesa enganxat a la ràdio escoltant música negra («a Baltimore tothom escoltava música negra; fins i tot els racistes»); l’epifànic descobriment de la «música de delinqüents juvenils» anomenada rock and roll; la seva afició a les anomenades ‘novelty songs’ o cançons banals sobre temes d’actualitat («és una pena que s’hagi perdut la tradició de les ‘novelty songs’; ¿per què no hi ha una cançó que digui ‘tu ets la meva noia covid’ o alguna cosa així?»), i l’adveniment del punk. «L’arribada del punk va fer que em tornés a interessar per la música contemporània», va apuntar Waters, que des de fa anys exerceix de mestre de cerimònies en un festival de punk rock anomenat Mosswood Meltdown que se celebra a Oakland. «El problema del punk és que els músics s’han fet grans, són gairebé de la meva edat. Es continuen tirant des de l’escenari, però ara estan grassos i el públic els deixa caure. Ja no pots saber si són caps rapats o simplement són calbs», va assenyalar entre les rialles del públic. Homenatge a Little Richard Waters, amb un característic bigotet que va néixer com un homenatge a Little Richard («quan a casa sonava ‘Lucille’, la porcellana tremolava i els meus pares s’espantaven de veritat; jo l’adorava per això»), va reconèixer tenir un gust musical molt variat que inclou des de la música clàssica i l’òpera fins al hip-hop. «En realitat, no hi ha cap gènere que no m’agradi», va assenyalar, abans d’assegurar que els plaers culpables no existeixen ni en la música ni en l’art. «Si alguna cosa t’agrada, ¿per què t’has de sentir culpable? ¿Perquè als teus amics no els agrada? ¡Que els bombin!». Samantha Hudson, que va conduir la conversa amb un divertit desvari i el seu «anglès de Magaluf», va preguntar al director de ‘Pink Flamingos’ quina cançó li agradaria que sonés en el seu funeral. Després de donar una resposta (en va triar dues: ‘Happy Go Lucky Me’, de Paul Evans, que sona a la seva pel·lícula ‘Pecker’, i ‘The Joker’, de Billy Myles), el cineasta va explicar una impagable anècdota sobre la cantant alemanya Nico (morta el 1988): «Un dia li vaig preguntar si cantaria en el meu funeral i em va respondre, molt seriosa: ‘No ho sé. ¿Quan et moriràs?’».

John Waters, una apologia de l’exquisit mal gust musical al CCCB

Amb la complicitat de Samantha Hudson, el director de ‘Pink Flamingos’ va repassar alguns hilarants retalls de la seva autobiografia com aficionat a la música

El més llegit