Juan Gómez Bárcena (Santander, 1984) va explicar en ‘Ni siquiera los muertos’, el periple personal de Juan de Toñanes des del segle XVI fins a l’actualitat emmarcat en un territori d’una immensitat colpidora: la Nova Espanya. Ara emprèn la tasca inversa: reconstruir la història d’un petitíssim poble, Toñanes («Treinta y dos casas, cuatro hoteles rurales, una iglesia, ningún bar. Un pueblo tan insignificante que a menudo se confunde con el último barrio de Cóbreces o con el primero de Oreña. Poco más de dos kilómetros cuadrados de extensión.») en un arc temporal que va des de la prehistòria fins als nostres dies pandèmics. Reconstruint històricament i imaginativament la vida de tots i cada un dels homes i les dones que van habitar el poble més petit i més gran que el món sencer, segons les seves paraules, Gómez Bárcena converteix la seva ficció en «el llibre de la vida i el llibre de la mort», pel qual passen dates i personatges, vides i morts, sons i silencis, per configurar el mapa emocional del «nen dels dinosaures», epítom de la memòria perduda.