Matès entrava al Sonderkommando d’Auschwitz el març del 1943. Era probablement el pitjor destí per als presos dels nazis. «L’Infern de Dante és immensament ridícul comparat amb el veritable infern d’aquí», va assegurar Chaïm Herman, un dels pocs supervivents juntament amb Shlomo Venezia. Se’ls obligava a obrir les cambres de gas i treure els cadàvers d’homes dones i nens, extreure’ls les dents d’or i tallar-los els cabells, i portar-los fins als crematoris, on els havien de ficar als forns. Negar-s’hi significava l’execució immediata. La invenció del Sonderkommando era «el crim més demoníac», va dir Primo Levi; uns opinaven que aquells homes no tenien «cap reflex de dignitat humana», mentre d’altres els veien com a «desgraciats que només mereixien pietat». La història de Matès la persegueix a ‘Historia de los abuelos que no tuve’ (Anagrama, també en català) el francès Iban Jablonka (París, 1973), l’«ètica del qual com a historiador» ha fet que «fugís de qualsevol ficció» per omplir, o no, amb una exhaustiva investigació, els nombrosos buits de la biografia familiar.