¿Quina classe de dona abandona el seu fill? De Mercè Rodoreda a Ingrid Bergman, les mares absents tenen una cosa a dir

No poder mantenir-los econòmicament és la raó que porta algunes dones a separar-se dels seus fills. En cas de tenir prou diners, ¿quina classe de mare abandona la seva prole? La pitjor. La més egoista. La més monstruosa. ¿Segur que això és així? En realitat, no. Ho preguntem una altra vegada: ¿Quina classe de mare abandona el seu fill? Ara la resposta l’ofereix la periodista Begoña Gómez Urzaiz (Tarragona, 1980): «Qualsevol classe de mare». I afegeix: «Fins a cert punt és comprensible. Ser mare, de vegades, és insuportable i exigeix certa distància». Gómez Urzaiz acaba de publicar ‘Las abandonadoras’ (Destino), llibre en el qual barreja la seva experiència personal com a mare amb les històries de diverses dones que van abandonar la seva prole. Són dones singulars, úniques. Dones d’èxit professional que en el seu moment van arrencar espais de llibertat a costa del que mai s’espera que una mare pugui fer: desaparèixer. Actrius, escriptores i pedagogues que van trencar motllos en una època en què gairebé cap dona trencava gairebé res (molt menys motllos). La periodista indaga en les seves biografies i descobreix les seves maternitats absents i turbulentes. Ho fa sense jutjar. L’autora no enjudicia ni Ingrid Bergman –que va fugir de la seva filla per viure un tòrrid amor– ni la Nobel Doris Lessing –que va començar una nova vida lluny dels seus dos nadons– ni Mercè Rodoreda –la bèstia literària que va arribar a desitjar la mort del seu fill–. Tampoc Maria Montessori, prestigiosa pedagoga que va educar milers de nens però no el seu, que va entregar a una família de grangers i que va recuperar quan tenia 15 anys. «Les entenc a totes», conclou Gómez Urzaiz. «Em pregunto per què continua fent tant por la idea d’una mare que, durant una estona, vulgui fer com que no ho és» Begoña Gómez Urzaiz, autora de ‘Las abandonadoras’ «Quina classe de mare abandona el seu fill» és una frase que té alguna cosa de bíblica. La pregunta m’ha assaltat moltes vegades, juraria que contra la meva voluntat, com si em trobés posseïda per la moralista que crec no ser», respon la periodista, que ha intentat ser generosa i gens dogmàtica buscant els perquès d’aquestes abandonadores. «També vaig voler preguntar-me –admet– per què continua fent tant por la idea d’una mare que, durant una estona, vulgui fer com que no ho és». El 2022, la cambra fosca de la maternitat ja no és tan tabú com fa alguns anys. Per exemple, gràcies a «un habilíssim màrqueting», la sociòloga israeliana Orna Donath va aconseguir amb el llibre ‘Madres arrepentidas’ posar a sobre de la taula el debat sobre les dones a les quals els agradaria poder fer marxa enrere en la seva decisió de tenir fills. El 2005, la guionista Ayelet Waldman es va guanyar la ira de moltíssima gent (intolerants, per més que s’autodenominin gent de bé) quan va publicar un article en el ‘The New York Times’ assegurant que estimava el seu marit més que els seus fills. Les autèntiques males mares «Malgrat l’apetit públic per explorar el costat tenebrós de l’experiència materna –comenta l’autora– continuen sense ser molt freqüents les històries en primera persona de dones que abandonen els seus fills». Aquestes dones són les ‘males mares malament’ (de les quals no se sap gaires coses) davant les ‘males mares bé’, de les quals se sap molt i que són una cosa així com mares en conflictes que «subverteixen entremaliadament les expectatives de la criança de la classe mitjana però sense passar-se». Sens dubte, les quatre dones que segueixen són del primer grup, de les que van posar –d’ara endavant veurem per què– terra pel mig entre els seus desitjos i els seus fills. Mercè Rodoreda: «Soc una persona insuportable, però els meus llibres no», va assegurar en una entrevista Mercè Rodoreda. ¿Què havia fet la genial escriptora catalana per sentir aquest automenyspreu? «Segurament –respon l’autora del llibre– es referia a la seva vida complexa i les seves relacions difícils. La meva pròpia lectura interessada apunta també a la fallida relació amb el seu únic fill, Jordi». «El seu fill no havia sigut motiu d’emoció sinó de disgust i rebuig. Fins i tot em va dir: tant de bo es morís». La frase és d’Anna Murià, la gran amiga de l’autora de ‘La plaça del Diamant’. Gómez Urzaiz considera legítim preguntar-se per què va dir això l’escriptora, si és que ho va dir de veritat. El nen va néixer als nou mesos i 19 dies del casament. El pare de la criatura era l’oncle carnal de l’escriptora, el germà de la seva mare. «No costa imaginar Rodoreda, amb 20 anys, veient l’embaràs amb terror, amb autèntica aprensió pel que sortiria d’aquesta unió tan pròxima a l’incest», reflexiona la periodista. El casament –celebrat el 10 d’octubre del 1928– aviat es va convertir en un turment per a Rodoreda, que tenia 14 anys menys que el seu oncle i era una noia inusualment inquieta culturalment. Ell era un tipus dèspota i de mal caràcter que només volia que ella fes el que ell manava, segons va confessar l’escriptora al seu diari. És obvi que a l’autora d’‘Aloma’ «li costava separar el nen del pare i del matrimoni infeliç i claustrofòbic que l’havia generat», reflexiona Gómez Urzaiz, que remarca que als llibres de Rodoreda, la maternitat té un component tèrbol quan no sinistre. El 1937, després de l’explosió de la Guerra Civil, Rodoreda –amb fama de frívola i adúltera– va agafar el seu fill i va abandonar el seu marit. Quan va tenir l’oportunitat d’exiliar-se a França, va deixar el seu fill amb la seva mare. Després, després de la contesa, va ser enviat a una escola intern. Ella creia que se n’anava per uns mesos i va tardar gairebé una dècada a tornar a Barcelona. Les cartes que es van creuar demostren que entre tots dos hi havia «un afecte sense rampells ni retrets explícits». Aliè a la pulsió artística de la seva mare, Jordi va treballar en una ferreteria i va tenir quatre fills. El 1971, després de la mort del seu pare biològic, Mercè i el seu fill van discutir per l’herència. No van tornar a parlar-se mai. Diagnosticat d’esquizofrènia, Jordi va estar quatre dècades en institucions psiquiàtriques. El van treure de la clínica, desorientat i malalt, per assistir al sepeli de la seva mare. Doris Lessing Doris Lessing també va tenir un do especial per a l’escriptura. Va guanyar el Nobel. Però va fer una cosa «imperdonable»: abandonar els seus dos fills petits. John tenia tres anys, i Jean, un i mig. El 1943, quan tenia 21 anys, va fugir de la casa familiar sense mirar enrere. ¿Per què? Per tenir una altra vida. Si s’hagués quedat, potser, s’hauria convertit en alcohòlica. No suportava la presó domèstica, no suportava la vida convencional. ‘Las abandonadoras’ recorda frases demolidores com que «no hi ha res més avorrit per a una dona intel·ligent per passar un temps interminable amb nens petits» i «la maternitat és l’himalaiana del tedi». El 1946, l’autora d’‘El quinto hijo’ va parir com a mare soltera el seu tercer fill. Va bolcar-hi tot l’amor (fins i tot asfixiant) que no va tenir amb els altres dos, als quals amb prou feines li deixaven visitar. Urzaiz recorda com als anys 70 es va convertir en una espècie de mare universal per a adolescents esgarriats. Maria Montessori Doris Lessing no va ser l’única mare universal que es va ocupar de molts nens menys dels seus. La prestigiosa pedagoga Maria Montessori es va quedar embarassada –sense estar casada– el 1898, quan tenia 28 anys i havia aconseguit el que molt poques dones en la seva època: llicenciar-se en Medicina i especialitzar-se en Pediatria. La seva mare va ser la primera a insistir-li que no podia llançar la seva carrera per la borda. Així que el nen, Mario, va ser entregat a una família de grangers. Montessori va ser una mare absent, però es va encarregar de l’educació de milers de nens, qui va guiar amb un mètode que «no consistia tant a aprendre jugant sinó a fer menys adult l’ensenyament», recorda Urzaiz, que també destaca que la pedagoga tenia una vida espiritual eixelebrada que la va fer viure en una espècia de comuna femenina gens eròtica, completament entregada a la seva professió. Després de morir la seva mare, Montessori va decidir recuperar el seu fill abandonat. Havien passat 15 anys, però el Mario va acudir a la seva crida dient que havia esperat aquell moment tota la seva vida. Ingrid Bergman També Ingrid Bergman va ser una altra mare absent que va mirar de recuperar la seva filla quan aquesta tenia 18 anys. En els anys 50 del segle passat, amb una vida domèstica que l’enfonsava en la tristesa, l’actriu sueca va fugir sense mirar enrere per viure un tòrrid amor amb el cineasta Roberto Rossellini. Bergman va tenir més fills, però va decidir instal·lar-se a París i deixar-los a tots a Roma amb diverses ‘nannies’. «Els seus fills la van absoldre dels seus abandonaments successius», explica Urzaiz. En una recent entrevista amb EL PERIÓDICO, Isabella Rossellini va comentar sobre la seva mare que va ser molt present en la seva infància. «S’escapava dels rodatges per veure’ns, l’anàvem a visitar nosaltres. Ser una dona treballadora va ser un gran exemple».

¿Quina classe de dona abandona el seu fill? De Mercè Rodoreda a Ingrid Bergman, les mares absents tenen una cosa a dir

El llibre ‘Las abandonadoras’, de la periodista Begoña Gómez Urzaiz, explora sense jutjar les maternitats absents i turbulentes de dones singulars com Mercè Rodoreda, Doris Lessing, Ingrid Bergman i Maria Montessori.

El més llegit