Carlos de Castro: «Barón Rojo podria haver tingut una miqueta més de sort»

El comiat del grup va començar just abans de la pandèmia i va quedar interromput fins fa uns mesos. ¿Per què es van decidir jugar aquesta carta de la gira d’adeu? Va tenir a veure amb els moltíssims anysde gires. Les gravacions de discos s’han acabat perquè són un treball erm. Les gires són ja l’únic treball possible per a una banda avui dia. I notàvem que no hi havia varietat, que era fer sempre el mateix, i va arribar un moment en què això ens va arribar a cansar. Ara, la pandèmia ens ha canviat una mica els plantejaments. Després d’aquest descans d’any i mig, ho hem reprès amb ganes. ¿Ara voldrien replantejar-se el comiat? Ja no podem acabar aquest estiu. Tenim moltes dates pendents per a l’any que ve. La previsió és deixar que aquesta gira funcioni tot el que pugui durar, i després ja veurem quina decisió prenem. Però tindrem la decència de no fer una última data a Madrid, després del Wizink Center del desembre. Un concert que va sortir molt bé, amb convidats internacionals. Van ser allà Graham Bonnet (ex Rainbow, Michael Schenker Group), Mel Collins (King Crimson) i Jørn Lande (Masterplan, The Snakes). Barón Rojo conserva amistats internacionals des que el 1982 van gravar ‘Volumen brutal’ als estudis d’Ian Gillan (Deep Purple) i van actuar allondinenc Marquee i al festival de Reading. Tot i que et sembli estrany, ens van tractar molt bé. Hi devia haver alguna cosa en la nostra actitud o manera de tocar que encaixava amb ells. Vam tenir tracte amb molts músics: un dia ens trobem amb Lemmy (Motörhead) a Portobello i vam estar prenent copes amb ell. Amb Ian Gillan no vam coincidir al gravar, perquè ell estava de gira amb la seva banda, però anys després, una vegada que vam tocar amb Deep Purple, va venir al camerino a felicitar-nos amb altres membres del grup. Passada aquella etapa de certa projecció europea, les coses es van torçar i la formació clàssica es va trencar el 1989. Va fer la sensació que el grup podria haver arribat més lluny a l’arena internacional. ¿Quina és ara la seva mirada? Queda una mica de neguit: podríem haver tingut una miqueta més de sort, i la nostra companyia s’hauria pogut gastar una mica més de diners. Però això no hauria canviat la veritat de les relacions entre els membres de la banda. El mal rotllo intern, sumat que no vam poder fitxar amb EMI perquè Zafiro tenia una opció de retracte i tempteig, i la va exercir recontractant-nos, ens va portar a la ruptura. De tota manera, vam arribar a arribar a un nivell al Regne Unit que era el millor que una banda espanyola podia aconseguir. I després vam tenir una repercussió duradora a Hispanoamèrica. Ara, l’1 de juny, començarem la nostra segona gira pels Estats Units. «Preferim ser en el costat fosc del camí, posant el nostre treball i bona fe» Fa deu anys, quan anaven a actuar al Sant Jordi Club, dins de la gira de reunió de la formació original, José Luis Campuzano, Sherpa, cantant-baixista original, va fer unes declaracions a aquest diari molt dures contra Barón Rojo, acusant-lo a vostè i al seu germà Armando d’haver-lo convertit en un «grup cadàver». Sí, sí, allò va ser el que va trencar aquella formació. ¿L’entrevista? Afortunadament em vaig assabentar del que havia dit quan estàvem de tornada a Madrid. Si no, l’actuació hauria quedat molt pitjor. Hauríem estat molt tensos. Nosaltres no estem tan al lloro dels mitjans com Sherpa, que sembla que és sempre el focus d’atenció, com si encara avui fos membre de Barón Rojo. Preferim ser en el costat fosc del camí, posant el nostre treball i bona fe. Sherpa els acusava de no haver volgut fer un nou disc i de no haver invertit en un gran xou. ¿Una mica de raó podia tenir? Després de tantíssims anys, la posició de la banda és que per a què et gastaràs diners a fer un disc. Si fóssim rics potser invertiríem a fer els discos que ens donés la gana, però com que no és així, fer material que no tingui sortida, ¿per a què? Vam arribar a la conclusió que l’únic que no té substitució ni copia és el directe. L’equilibri precari amb Sherpa va saltar pels aires. De fet, no hi va haver cap actuació més. La de Barcelona va ser l’última. Sherpa va muntar una banda anomenada Los Barones. ¿Han emprès alguna acció legal contra ell? No, ens va fastiguejar que utilitzés el logo, posant Sherpa en lloc de Barón Rojo, però les coses de la justícia són molt cares i amb poques aparences de tenir l’èxit, i no es tracta de posar-se en aquests temes entre músics. Si a ell li surt aquesta ràbia del cos, doncs ell sabrà el que fa. Nosaltres sempre hem sigut lleials i legals, i mai hem respost amb la seva maldat i intolerància. Ell mateix amb la seva consciència. Crec que la gent ho ha entès. «De política jo no en vull saber res. Per als músics, la política és una cosa privada. De cara al públic som apolítics» En els últims temps, Sherpa s’ha destapat com un simpatitzant de Vox, i hi ha mitjans que han atribuït equivocadament aquesta posició política a Barón Rojo. De política jo no en vull saber res. Ell té de dret a opinar el que li doni la gana, però jo sempre he pensat que, per als músics, la política és una cosa privada. De cara al públic som apolítics. I dins de la banda cadascú pensa d’una manera. Armando i vostè van militar en el PCE en els 70. Un error que vam cometre, perquè en aquella època, com li passaria després a Sherpa, ens van posar a caldo, però pel contrari. Veníem de la dictadura. Vostè va ser a Coz, i abans, a Franklin. Temps que amb prou feines es parlava encara de heavy metal. Era molt jove, 18 anys. Els referents eren Cream, Hendrix, Black Sabbath, Grand Funk... L’Armando i jo vam començar tocant cançons dels Beatles. Música moderna, l’anomenàvem llavors. El heavy metal, el hard rock, ¿han sigut marginats en els mitjans? No marginats, però sí oblidats. En cert moment, les companyies anaven traient moviments i tendències noves que volien imposar, i el rock mai va estar entre els seus preferits, tot i que venia per si sol. ¿I què farà quan Barón Rojo abaixi definitivament la persiana? ¿Algun somni o projecte? No ho tinc gaire clar. Un necessita al final un temps de descans per replantejar-se la vida i prendre una decisió. Quan arribi aquell dia estaré encantat que em vinguin periodistes a preguntar-me si tinc projectes.

El més llegit