Kelly Reichardt i Michelle Williams reforcen la seva aliança a la recta final de Cannes

La directora Kelly Reichardt i l’actriu Michelle Williams mantenen una aliança creativa de la qual, de moment, han sorgit dues pel·lícules magistrals, Wendy i Lucy (2008) i ‘Meek’s Cutoff’ (2010). La que aquest divendres han presentat a competició a Cannes –és la seva quarta col·laboració– no arriba a tals cotes, però sobretot per la modèstia del seu disseny. ‘Showing Up’ és el retrat d’una artista que es prepara per inaugurar la seva nova exhibició d’escultures; la dona pateix una depressió galopant, en bona mesura a causa de la seva insuportable família. Mentre la contempla, i mentrestant fa un tomb per la perifèria del món de l’art, Reichardt torna a fer gala de la seva extraordinària capacitat d’observació de comportaments i emocions. És una cineasta massa honesta com per apanyar-li al seu protagonista una cura, però també massa empàtica com per no deixar-li veure una llum al final del túnel. El sentimentalisme de Koreeda El japonès Hirokazu Koreeda també atresora aquesta última qualitat, però de vegades se li’n va la mà al barrejar-la amb sentimentalisme. I ‘Broker’, la pel·lícula amb la qual torna al concurs de Cannes després de guanyar la Palma d’Or amb ‘Un asunto de familia’ (2018), exemplifica aquest mal costum. Història d’una jove mare i de la parella de desgraciats amb qui s’alia per vendre el nadó que acaba de tenir, mira de meditar sobre el trauma que la irresponsabilitat dels pares pot causar als fills, però la seva tendència a la sensibleria s’interposa. Koreeda no dubta a recórrer a toscos trucs narratius per despertar la nostra simpatia per uns personatges que clarament són gentussa; i mentrestant, en defensa d’un missatge definitivament pàmfil –que la vida és una cosa preciosa per la qual hauríem de donar gràcies–, arriba a suggerir que fins i tot portar un nen al món per traficar amb ell o arruïnar-li l’existència és millor que avortar. ‘Un petit frère’, de la francesa Léonor Serraille, també posa el focus en una família disfuncional: la que formen una dona i dos dels seus fills, que arriben a París a finals dels 80 procedents de Costa d’Ivori. La pel·lícula els observa al llarg de dues dècades, durant les quals queda clar que ella és una progenitora terrible i que la vida d’ells quedarà marcada a causa d’això. A més de parlar de maternitat tòxica, Serraille sembla voler dir alguna cosa sobre els problemes d’integració que els subsaharians pateixen a Europa, però la seva evident malaptesa com a narradora ens impedeix esbrinar què és. Amistat i soledat Davant la brotxa grossa de ‘Broker’ i ‘Un petit frère’, ‘Close’ exhibeix un traç precís i finíssim. Quarta aspirant a la Palma d’Or presentada aquest divendres, el nou llargmetratge del belga Lukas Dhont ens presenta una amistat tan intensa entre dos xavals preadolescents que, quan un d’ells decideix trencar-la per por del ‘bullying’ i l’exclusió social, l’altre es treu la vida; i a partir de llavors la pel·lícula es dedica a observar un nen confrontat amb un dolor i una culpa que no té prou maduresa per entendre. En el procés, ‘Close’ permet ser interpretada com una al·legoria sobre l’angoixa que l’homosexualitat adolescent pot provocar, però resulta especialment captivadora pel que diu sobre l’amistat i sobretot de la soledat. Amb la seva primera pel·lícula, ‘Girl’, Dhont va guanyar el premi a la millor òpera prima en aquest festival; amb la segona, no és descartable que toqui el cel.

Kelly Reichardt i Michelle Williams reforcen la seva aliança a la recta final de Cannes

El veredicte del jurat per a la Palma d’Or queda molt obert després de l’última jornada de projeccions

El més llegit