Ouka Leele, història de dues ciutats

El cas d’Ouka Leele (Ouka Lele fins al 1999; més endavant s’aclarirà el misteri de les es) explica una part de la història de dues ciutats, Madrid i Barcelona, en les dècades de 1970 i 1980. Com Ceesepe, el Hortelano i Alberto García-Alix, companys seus en l’anomenada Cascorro Factory, cèl·lula de cultura ‘underground’ del Madrid tardofranquista i de quan no se sabia ben bé què passaria un cop mort el sàtrapa, i com Pedro Almodóvar, electró lliure de la capital d’origen manxec, Ouka Leele va mantenir en els anys 70 una relació estreta i fins i tot de dependència amb la capital catalana. No debades Barcelona era el far de la contracultura espanyola. La seva primera exposició es va estrenar a la galeria Espectrum de Barcelona abans de viatjar a la sala Redor de Madrid, als baixos del mític local El Sol, i a la revista editada a Barcelona per Juan José Fernández ‘Star’, revers gamberro i eixerit d’‘Ajoblanco’, aconseguiria els primers impactes populars, per exemple amb les portades dels números 43, 46, 48 i 52, datats el 1979 i el 1980. No només això: Ouka Leele va viure uns quatre anys a Barcelona des de l’agost de 1978, durant els quals va travar una intensa relació amb els membres del Rrollo Emascarado, això és, els kamikazes artistes de còmic Nazario, Mariscal, Pepichek, Pàmies i companyia, amb quarter general en un pis del carrer del Comerç. Auge i letargia El que va passar després a les dues ciutats no té una explicació única, si bé sens dubte l’arribada del PSOE a l’alcaldia de Madrid i al Govern espanyol i la de Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat formen part de l’equació. El fet és que Madrid va créixer amb la ‘movida’ en els primers anys 80 i Barcelona va entrar en letargia. Va ser la generació d’Ouka Leele la que va establir les bases de l’auge de Madrid, propulsat pels més joves grups musicals que no fa falta recitar. Bárbara Allende Gil de Biedma va morir dimarts en un hospital de Madrid als 64 anys. Era neboda del poeta Jaime Gil de Biedma, tot i que això no signifiqui res a la Comunitat de Madrid sense classes socials d’Isabel Díaz Ayuso. També historietista i poeta, es va iniciar en la fotografia a Photocentro, espai impulsat pel també desaparegut Pablo Pérez Mínguez, que juntament amb Ouka Leele, García-Alix i Miguel Trillo formaria la poderosa divisió fotogràfica de la ‘movida’. El nom artístic: Allende Gil de Biedma va manllevar el pseudònim Ouka Lele el 1979 d’un còmic del Hortelano en què hi havia una estrella anomenada Ouka Leele. Al principi li va esborrar una e però a partir de 1999 la va recuperar. A més de sintonitzar amb els efervescents temps, el que va fer Ouka Leele amb les seves fotografies en blanc i negre acolorides a mà va ser portar el surrealisme a l’era postmoderna. Discos i una superproducció Premio Nacional de Fotografía 2005 i Medalla de Plata de la Comunitat de Madrid, Ouka Leele va rebre el 15 de maig passat la Medalla de Madrid que concedeix l’ajuntament de la capital, entre moltes altres distincions. Creacions d’Ouka Leele van il·lustrar en els anys 80 portades de discos d’Ilegales (‘Ilegales’), Los Burros (‘Rebuznos de amor’), Danza Invisible (el single ‘Tiempo de amor’) i Peor Impossible (‘Passion’), entre altres artistes. Va exposar a nombrosos països i té obra en institucions com el Museu Reina Sofia, la Fundació la Caixa i la Col·lecció Arco, sense oblidar que l’Archivo Lafuente va adquirir recentment un bon lot de la seva obra. Exemple de l’estatus a què va arribar és la imatge ‘Rappelle-toi Bárbara’, superproducció que representa el mite d’Atalanta i Hipòmenes i que per poder fer-la va aconseguir permís per parar el trànsit a la plaça de la Cibeles de Madrid.

Ouka Leele, història de dues ciutats

La fotògrafa icònica de la ‘movida’ madrilenya, amb permís d’Alberto García-Alix i Miguel Trillo, va morir dimarts als 64 anys.

Les seves imatges en blanc i negre acolorides a mà van atrapar el ‘zeitgeist’ dels efervescents anys 80 a Madrid i van introduir el surrealisme en l’era postmoderna.

El més llegit