6 inquietants ‘parelles de ball’ de la fotografia reunides per Joan Fontcuberta

No li falta raó a Joan Fontcuberta quan diu que ‘Ressonàncies’ és una «exposició gamberra». La mostra que comissaria el fotògraf i artista barceloní al centre KBr de la Fundació Mapfre i que es pot visitar fins al 4 de setembre és gairebé un experiment en què tenen cabuda els ‘monstres’ de Diane Arbus davant les monstruositats captades en el més profund d’internet per Juana Gost i que es poden albirar a través d’uns voyeuristes espiells. Però també inquieten des d’una paret les cares de dones víctimes d’un assassí en sèrie davant les dones alegres i alliberades de Garry Winogrand, i imatges extretes de Google Street View o piratejades des de les càmeres dels nostres ordinadors privats. «La idea era proposar disrupcions i diàlegs entre corpus clàssics de fotògrafs del segle XX i altres del XXI per reflexionar sobre el trànsit de la fotografia a la postfotografia», explica Fontcuberta, que ha format sorprenents «parelles de ball» entre sis noms icònics de la col·lecció de la fundació –Lee Friedlander, Garry Winogrand, Helen Levitt, Robert Adams, Diane Arbus i Emmet Gowin– i peces d’altres artistes contemporanis, com Paolo Cirio, Juana Gost, Miguel Ángel Tornero, Kurt Caviezel, Jon Rafman i Joachim Schmid. Sota aquestes línies el fotògraf i comissari parla de cadascun d’aquests insòlits aparellaments que permeten aplicar «una injecció del present en el passat», de manera que les imatges del passat ressonen en el present i ens en parlen i ens permeten mirar cap al futur». De Winogrand a les víctimes d’un assassí en sèrie Garry Winogrand (1928-1984) va retratar els carrers dels EUA no sense ironia i humor. El 1975 va publicar un llibre de culte: ‘Women are beautiful’, testimoni de les dones alliberades, independents i apoderades que amb cares alegres, boniques i segures de si mateixes despuntaven als anys 70. Davant ells, contrasten una successió de cares contusionades i ferides que no «cobren dramatisme» fins que se sap el que realment són: fotos que la policia va trobar a casa d’un assassí en sèrie i que formen part del projecte ‘L.A. Woman’, de Joachim Schmid, exemple «del feminicidi, la violència i les agressions a dones avui», denuncia Fontcuberta. Schmid solia recollir les fotos que la gent llençava a les escombraries a prop de fotomatons i estudis fotogràfics, però a l’anar desapareixent va anar a buscar material a internet i va trobar les d’aquestes víctimes, difoses per la policia per identificar-les. Dels nus privats als ‘hackerazzi’ Emmet Gowin (1941) realitza des dels anys 60 una espècie d’àlbum de família i de vida quotidiana amb fotos, algunes nus, de la seva dona i els seus fills, sempre amb el seu consentiment i des del respecte. El resultat són fotos naturals i artístiques de l’àmbit privat. Enfrontades a aquestes, algunes de les quals Kurt Caviezel ha piratejat espiant furtivament com a ‘voyeur’ piratejant càmeres web d’ordinadors d’usuaris d’arreu del món durant videoconferències. Abans ja havia fet el mateix amb milers de càmeres de vigilància i havia recopilat un arxiu de més de 5 milions de captures gràfiques. «L’artista entra a l’espai privat com els ‘paparazzis’, per això se li ha dit ‘hackerazzi’. Si ell, un paio normal i corrent, és capaç de fer això, què no han de fer governs, agències d’intel·ligència i grans corporacions amb tots els recursos il·limitats que tenen», es pregunta. Dels ‘monstres’ de Diane Arbus a les monstruositats d’internet Diane Arbus (1923) sempre s’ha caracteritzat per retratar dignament «els representants dels marges, de les perifèries de la societat, a psiquiàtrics, prostíbuls, fires de ‘freak shows’..., en una reflexió sobre el normal i sobre l’alteritat i per què aquesta resulta difícil d’acceptar», diu el comissari. Alguns d’ells miren des de la paret la instal·lació de l’espanyola Juana Gost (1987): un bloc on uns petits espiells inciten a mirar. Al fer-ho, l’observador descobreix una successió aleatòria de «monstruositats deliberades que la gent penja a internet, des de casos d’anorèxia fins a pírcings extrems i dures automutilacions que els serveixen per conquerir una identitat», que només és valorada en aquests contextos. Són el que l’autora anomena «perfils identitaris comunitaris de l’inframon capitalista». Del clic de la càmera fotogràfica al del ratolí de l’ordinador Helen Lewitt (1913-2009), una de les pioneres, abans de Winogrand, de la fotografia de carrer, capta imatges «en l’instant decisiu, per al temps aconseguint miracles de l’atzar», sobretot en barris populars de Nova York com Harlem i Lower East Side, immortalitzant moments com el joc d’uns nens. Si ella ho feia amb un clic del disparador de la seva càmera, el canadenc Jon Rafman (1981) ho fa amb el del ratolí de l’ordinador: va començar a col·leccionar captures de pantalla preses de Google Street View seleccionant «entre trilions d’imatges en què passaven coses: des d’un lladre robant una cartera fins a uns nens banyant-se en un carrer del Brasil o una prostituta captant un client». A l’aïllar-les havia donat un sentit a unes fotografies que abans, preses indiscriminadament pel servei de Google, no tenien. Els ‘cadàvers exquisits’ del carrer Lee Friedlander (1934) és el retratista del «paisatge social americà, amb escenes de carrer barroques i denses que a primera vista poden semblar caòtiques i desordenades». També els carrers –de Roma a Berlín i Madrid– ha transitat Miguel Ángel Tornero (Jaén, 1978). Aplica un ‘software’ de la càmera digital per crear panoràmiques amb diverses fotos successives, però ho fa introduint imatges inconnexes i aleatòries que el programa ha d’encadenar igualment. Així dona lloc a efectes imprevisibles, que obliguen l’espectador a desxifrar-los i que Fontcuberta compara amb el dels ‘cadàvers exquisits’, joc inventat pels surrealistes en què el resultat era un ‘collage’ desordenat. Dels fantasmes de Robert Adams als de Google Street View A finals dels 70 i principis dels 80, Robert Adams (1937) va documentar el dia a dia dels ciutadans que vivien prop d’una planta d’armes nuclears de Rocky Flats (Denver). «És gent que deambula perduda, que mira entotsolada, en aparcaments o carrers, però que té a pocs quilòmetres una amenaça invisible. Són com zombis». L’italià Paolo Cirio (1979) mostra aquesta amenaça i la indefensió de l’ésser humà davant a l’hora de contrarestar-la en una crítica a la tecnologia i la industrialització. Ho fa en la seva sèrie ‘Fantasmes de ciutat’, retallant imatges de persones (amb cares difuminades per protegir la privacitat) extretes de Google Street View, imprimint-les a mida real i enganxant-les en parets d’edificis, al mateix lloc on eren quan les va escollir. Aquests fantasmes són ara a les vitrines exteriors del KBr. Mirades crítiques A través d’unes 80 obres, ‘Ressonàncies’ permet veure, explica Fontcuberta, «fotògrafs que van viure als Estats Units dels anys 60 i van beure de la contracultura, el rebuig de Vietman, la revolució sexual i l’emancipació de la dona, en un marc crític, i com 40 anys més tard artistes contemporanis amb una mirada crítica i decebuda demostren com el món ha canviat quant a virtualització o globalització i com han canviat les maneres de veure i de fabricar imatges trencant les limitacions del format». En l’era de la postfotografia sorgeixen temes com l’ètica de la imatge, la desaparició de la privacitat, la sobresaturació i la substitució de la vida real per la de la pantalla. Mostra paral·lela de Bleda i Rosa ‘Ressonàncies’ s’exhibeix al KBr en paral·lel a ‘Bleda i Rosa’, la retrospectiva concebuda a través de 9 videoinstal·lacions dels 30 anys de trajectòria fotogràfica del tàndem María Bleda i José María Rosa. Les dues exposicions formen part de la secció oficial del Festival PHotoEspaña.

6 inquietants ‘parelles de ball’ de la fotografia reunides per Joan Fontcuberta

El centre KBr exposa ‘Ressonàncies’, comissariada pel fotògraf i artista barceloní

El més llegit