Graeme Macrae Burnet: «M’agrada que als meus llibres no hi hagi una versió definitiva del que és veritat o mentida»

Graeme Macrae Burnet va arribar al reconeixement gràcies a la seva segona novel·la, ‘Un plan sangriento’, finalista del Man Booker Prize, en què s’endinsava en una intriga que remetia als seus orígens escocesos en forma de ‘true crime’. Ara es trasllada a l’ambient contracultural del Londres dels 60 a ‘Caso clínico’ (Impedimenta), un apassionant ‘thriller’ psicològic que fa servir les teràpies psiquiàtriques com a eix per parlar de dos personatges fascinants: el doctor Braithwaite i la seva pacient, una jove que adopta una identitat falsa per investigar el suïcidi de la seva germana. Una novel·la com un trencaclosques que parla de la identitat des d’un punt de vista hichcockià. Voldria que em parlés del germen de la novel·la. ¿Li interessava la psiquiatria? Des de jove, sí. M’agradava llegir-ne casos d’estudi de Freud i vaig començar a veure’ls com a petites novel·les narrades pel terapeuta i, sovint, dubtava, perquè no es podia saber si allò que s’hi explicava era veritat o mentida. Vaig sentir curiositat per aquestes trobades, sempre descrites des de l’altre costat de la sala. ¿I si fos el mateix pacient que les descrigués? Així que vaig voler escriure alguna cosa des d’aquest punt de vista, i posar en dubte precisament l’altra part. ¿Com va ser el procés de documentació? Perquè la novel·la està plena de cites Vaig llegir molts casos de teràpies i vaig trobar material molt interessant al voltant del qual construir la història. Jo no soc cap expert en el terreny, però m’interessen les teories del comportament humà perquè a través d’elles, aprenc sobre mi mateix. Moltes d’aquestes lectures apareixen a la novel·la, com les d’R.D. Laing i el seu estudi ‘El yo dividido’, que em va ajudar a establir les bases de la història. Per descomptat, també vaig tornar a Freud i a un dels seus casos en particular, el de la Dora, una noia de 18 anys de Viena, que era molt estrany, perquè el mateix Freud es va inventar part de la història per adaptar-la a les seves pròpies teories de la psicoanàlisi, creant-se un espai d’allò més ambigu al voltant de l’autenticitat de l’estudi. «El psiquiatre de la meva novel·la és una espècie d’’outsider’, té algunes característiques de monstre, sí, però també és una víctima de si mateix» ¿Com va configurar el personatge de Colin Braithwaite? Podríem considerar-lo com una mena de monstre, però també resulta molt interessant com s’insereix al si de la contracultura dels anys 60 i 70 britàniques El mateix R.D. Laing, que formava part del moviment de l’antipsiquiatria, era molt carismàtic, un pensador radical que va influir molt en la contracultura. I jo volia que Braithwaite fos encara més carismàtic i radical, que les seves idees fossin encara més extremes, per això el vaig vincular amb els ‘angry young men’, procedents de la classe treballadora del nord d’Anglaterra i que van revolucionar la literatura i el teatre de l’època. Ell és una espècie d’’outsider’, té algunes característiques de monstre, sí, però també és una víctima de si mateix. Quant a la protagonista, em preguntava si, a través d’ella volia representar la repressió de les dones després de la postguerra Intento que els meus personatges no es converteixin en una paràbola o en un símbol de res. Però sí, és cert que n’hi ha alguna cosa. El ‘swinging London’ es va acotar a un nombre molt petit de persones, a una elit cultural. Fora d’aquest entorn hi continuava havent repressió per a les dones, per als homosexuals. Ella ve de tota aquesta herència i existeix un conflicte molt gran entre els seus desitjos sexuals i la seva por dels homes, cosa que xoca de ple amb aquest ambient en què es mou. Parli’m de l’estructura, perquè recorda inevitablement a ‘Un plan sangriento’: vostè troba uns documents que el porten a investigar aquesta història M’agrada que el lector creï les seves pròpies opinions a partir del relat. I aquesta estructura em permet que no hi hagi una versió definitiva de la veritat. Cadascú la pot interpretar a la seva manera. Pot ser que aquests documents siguin realitat o ficció, pot ser que la protagonista s’ho inventi tot o no. Això existeix des de Cervantes o Daniel Defoe i és molt comú en la literatura del XIX, a Robert Louis Stevenson. «La clau de la meva novel·la és que igual que passa avui a les xarxes socials, tothom pot adoptar diferents personalitats depenent de les circumstàncies» Hi ha un concepte que ressona a la novel·la que es pot traslladar a l’actualitat, el de la identitat en l’era de les xarxes socials, en què podem oferir moltes cares de nosaltres mateixos. ¿Aquest paral·lelisme és intencionat? Sí, de fet, és la veritable clau del llibre. Tot això ja hi era en les teories de Laing, que deia que cada persona podia adoptar diferents personalitats depenent de les circumstàncies. Cadascú té moltes cares, això és normal. Però l’estrany és inventar-se una identitat per complet, com li passa a la protagonista, perquè no s’atreveix a fer les coses que li agradaria a la vida real. I això també es veu a les xarxes socials, pot ser alliberador o perillós. ¿Va tenir alguna mena de referències procedents de la cultura popular? Resulta inevitable, en aquest cas, parlar d’Alfred Hitchcock Sí, és una novel·la molt hitchcockiana (riu). Sobretot, s’inspira en ‘Vertigen’, però, també en ‘Rebecca’, de la pel·lícula i de la novel·la de Daphne du Maurier que m’encanta, i n’hi ha diverses referències a ‘Caso clínico’. I també en ‘Blow Up’, d’Antonioni, que és la quinta essència del ‘swinging London’. També vaig llegir moltes revistes femenines de l’època i vaig recuperar ‘L’amant de Lady Chatterley’, la major part del llenguatge de l’àlter ego de la protagonista hi procedeix.

Graeme Macrae Burnet: «M’agrada que als meus llibres no hi hagi una versió definitiva del que és veritat o mentida»

L’escriptor escocès compon a ‘Caso clínico’ una apassionant intriga ambientada al Londres dels 60 en què parla de la identitat des del punt de vista d’una dona reprimida atesa per un controvertit psiquiatre.

El més llegit