Kentridge i Goerne toquen el cel amb ‘Wozzeck’ al Liceu

Tot i que perduraran durant molt temps en la memòria dels liceistes algunes de les imatges de l’inoblidable ‘Wozzeck’ proposat al Liceu per Calixto Bieito fa més de tres lustres, s’afegiran en l’imaginari col·lectiu, i amb tota raó, les creades aquest diumenge per William Kentridge en la tornada de l’obra mestra d’Alban Berg al Gran Teatre, absolutament meravelloses, extraordinàries, supèrbies. La seva proposta crea un microcosmos que li va com anell al dit al drama de Georg Büchner i, encara més, a la radicalitat de la partitura de Berg, tot i que potser una miqueta més de calma visual, en algun moment determinat, hagués ajudat a pair millor aquest títol devastador. Es van trobar a faltar, tanmateix, la lluna vermella, el coll tallat de Marie i la sang a la mà del soldat, detalls fonamentals que en aquesta concepció teatral s’obvien. En aquest increïble muntatge de malson, en tot cas, funciona convincentment la direcció d’actors i els moviments dels intèrprets pel laberint escenogràfic, que lluita per equilibrar-se amb l’espectacular plàstica del muntatge basada sobretot en dibuixos de l’artista sud-africà, que trasllada a l’escena la seva cosmovisió donant-li un encertat sentit dramàtic. Van recolzar el creador, Luc de Wit en la ‘regia’, comptant amb uns figurants gairebé acròbates per perfectes; Sabine Theunissen en l’aclaparadora escenografia –el gabinet del Doctor és tot un èxit i un altaveu acústic–; l’increïble disseny de vestuari de Greta Goiris, que aconsegueix impactar amb les màscares i les caracteritzacions; la il·luminació sublim d’Urs Schönebaum; els esgarrifosos vídeos de Catherine Meyburgh i Kim Gunning –potser el més ‘retallable’ pel ‘soroll’ excessiu que proposaven–, i una marioneta de somni, preciosa, fonamental, carregada de melancolia. Aposta valenta Aquesta valenta aposta va comptar amb un inspirat Josep Pons al podi liderant uns cossos estables del Liceu en estat de gràcia –als que es va afegir el ben preparat Cor Vivaldi-IPS-Petits Cantors de Catalunya, que dirigeix Òscar Boada–, teixint aquest electritzant ordit necessari per enllaçar unes veus aptes per desenvolupar la psicologia dels turmentats personatges i les necessàries atmosferes. Oferir l’obra de Berg després del ‘Pelléas’ de Debussy ha sigut un encert per als melòmans –deixant de banda la taquilla–, regalant una autèntica classe magistral, encara més al ser servides en propostes escèniques artísticament tan enriquidores. El triangle amorós conformat pel Wozzeck de Matthias Goerne, la Marie d’Annemarie Kremer i l’una mica just vocalment Tambor Major de Torsten Kerl, però d’imatge espectacular, va funcionar a la perfecció, amb una tensió que es podia tallar amb una destral. I si a Goerne li va faltar una mica més de projecció en algun greu, l’intèrpret ho va saber suplir amb una entrega imparable. Fascinant l’actuació d’Annemarie Kremer, potent i desesperada, així com la del punyent Doctor de Peter Rose. El Capità de Mikeldi Atxalandabaso es va moure sense problemes per la seva inabastable tessitura, i feble i gris l’Andres de Peter Tantsits. De la resta del repartiment van sobresortir Scott Wilde i Rinat Shaham, completament entregats.

Kentridge i Goerne toquen el cel amb ‘Wozzeck’ al Liceu

La tornada al Gran Teatre de l’obra mestra de Berg troba en l’artista sud-africà i el baríton alemany dos intèrprets d’excepció

La proposta artística va ser llargament ovacionada en l’estrena de diumenge

El més llegit