La rebotiga del cine S, amb tots els ets i uts

Passaparaula. Conté la S. Pèrdua o debilitat notable de la memòria. És fàcil. Amnèsia. És el mot perfecte per definir el creixent oblit en què ha caigut una curta (i única en el món) història del cine espanyol: els sis anys e els quals va ser vigent la classificació precisament S per a les pel·lícules «pujades de to». Facin la prova. Pregunteu a qualsevol menor de –posem una edat a l’atzar– 45 anys. El cine S, amb el que va arribar a ser (no com la setena de les arts, sinó sociològicament), ha caigut en el més absolut oblit. La segona meitat dels 70 i primera dels 80 sovint és recordada amb emocionada nostàlgia per llibertària, ‘underground’, creativa i dissoluta, però gairebé mai per aquesta rebotiga que va ser el cine S, de manera que és tot un disbarat memorístic que hagi decidit saldar, tot i que sigui només parcialment, Ricard Reguant, conegut director teatral, guionista, realitzador de televisió i cineasta a qui, malgrat el seu dilatat currículum, als sopars amb amics sempre li acabaven demanant el mateix, que expliqués anècdotes d’aquella poc coneguda etapa de la seva trajectòria professional en la qual va ser guionista, actor i director de pel·lícules S. Les ha recopilat en un llibre, més pròxim a unes anotacions passades a net que no un canònic llibre de memòries, però el seu valor documental és tan excepcional que Esteve Riambau, autor de dues desenes de llibres sobre les grans icones de la història del cine, ha decidit que mereix ser presentat a la Filmoteca de Catalunya. Només faltaria. Entre Ciceró i Marc Aureli La citació que ve a continuació potser semblarà inesperada o fins i tot pedant. Esperem que no. És una reflexió de Flaubert sobre aquell moment únic de la història que va de Ciceró a Marc Aureli, «quan els déus ja no existien i Jesucrist encara no havia aparegut, quan només hi havia l’home». Aquesta és la qüestió, que entre la mort de Francisco Franco i l’accés al poder de Jordi Pujol hi va haver a Barcelona un caos cultural i creatiu en el qual tot estava permès, com recorda Joan Estrada, agitador d’aquella època a través d’un lloc icònic llavors com la Cúpula Venus, on els estriptis de Christa Leem van ser elevats a la categoria d’una de les belles arts i, en una faceta que menys es coneix d’ell, fins a extra en una de les pel·lícules dirigides per Reguant, ‘No me toques el pito que me irrito’. Aquells van ser els anys de Nazario i Ocaña, del tenorio del Born, de les Jornades Llibertàries del parc Güell, de les Jornades Catalanes de la Dona, en les quals el paranimf de la UB va estar a punt de convertir-se en un gran taller d’exploració genital femenina (al final va ser als passadissos i als lavabos, que no és poca cosa) i, al que anàvem, d’una mena d’efecte gegant Streisand ‘avant la lettre’. Tal qual. Efecte Streisand ‘avant la lettre’ El 2003, Barbra Streisand va reclamar que una fotografia de la seva casa de Malibú fos retirada de la base de dades d’internet i, és clar, va aconseguir el resultat contrari. Una imatge en què ningú s’havia fixat va passar a ser descarregada centenars de milers de vegades. El 1978 va passar una cosa equivalent a Espanya. El final de la dictadura va suposar el final de la censura prèvia, per no dir literalment un torrencial despullament. La repressió havia sigut tan forta que el desgavell posterior va ser inversament proporcional, així que el Govern d’Adolfo Suárez, en una incalculada decisió, va ordenar que les pel·lícules que poguessin ferir la sensibilitat dels espectadors fossin exhibides, a tall d’advertència, amb el qualificatiu de S a les portes del cine. Allò va aconseguir l’efecte indesitjat. Eren pel·lícules rotundament dolentes, però les sales s’omplien sessió rere sessió i, amb això, les butxaques dels productors. Reguant repassa en el llibre com algunes inversions de 500.000 pessetes es multiplicaven per 10, 15 o 20 en taquilla. Alguns d’aquells visionaris, per anomenar-los d’alguna manera, van guanyar notables sumes de diners, prou com perquè, quan l’era del cine S va arribar a la seva fi amb l’accés de Pilar Miró a la Direcció General de Cinematografia, poguessin produir pel·lícules de factura més exigent, com ‘El Lute’ i ‘El caso Almería’. Es podria afirmar que els pits van alletar aquella època. Allà hi ha el cas d’‘Interviú’, revista de referència, que amb els seus nus en portada i en pàgines interiors va poder pagar les nòmines de periodistes d’investigació. L’oportunitat de Reguant Reguant, repassada la seva trajectòria, simplement va ser l’home adequat en el moment oportú. Era fill d’una família que tenia una botiga de revelatge fotogràfic, un establiment que en l’etapa agònica del franquisme estava unida pel cordó umbilical de l’autopista A-7 a Perpinyà. D’aquí, el seu oncle portava pel·lícules rodades en súper 8 que es venien clandestinament als clients de confiança. Mort el dictador i inaugurada l’etapa entre Ciceró i Marc Aureli, va entrar en el món d’aquells rodatges, primer com a guionista mal pagat, després com actor i, finalment, com a director, on va viure tota mena de còmiques situacions que explica al llibre. Sens dubte, no va ser una bona idea rodar a Tunísia i aparcar la furgoneta on es canviaven de roba les protagonistes, a les portes d’una mesquita. Però en aquest viatge als sis anys del S ve més de gust, per concloure, més una reflexió que un acudit. És una mica exòtica, queden avisats, però aquí va. Explica Reguant a través d’un parell de capítols que va ser molt difícil rodar la primera escena, com es deia llavors, ‘porca’. El problema no van ser les càmeres, ni el plató, ni la contractació de dones disposades al nu explícit. A elles les van trobar, en alguns casos, en clubs de cites. Per als actors, van posar un anunci a la premsa. Entre els interessats, molts estaven sorpresos que, a més, els volguessin pagar per fer-ho. Quins temps. A l’hora de la veritat, no obstant, allò va ser una processó de destrempades. Fins i tot el grum d’un hotel on van llogar una habitació per rodar una escena es va postular com a actor porno, però el resultat també va ser fallit. L’atàvica por masculina de ser incapaç de satisfer la dona, probable causa partícip de tants segles de masclisme, sempre disposada a demonitzar el plaer femení, va quedar resumida en certa manera entre aquelles quatre parets. Evidentment, això no es va parlar allà llavors, però, el que hem dit al principi, el valor documental de ‘Clasificado S’, el llibre, no és com ho explica, sinó què explica. A tall de postdata Aquella (i això és ja una aportació personal, una cosa que no s’aconsella en aquest ofici, però perdut per perdut) va ser una època molt estranya. Óscar N., company de classe en una escola de barri, cobrava una pesseta als seus amics si volien fer un cop d’ull a una revista que havia confeccionat amb fulls grapats en els quals havia enganxat fotos retallades de tota mena de publicacions (una revista, un llibre d’anatomia...) i en les quals apareixia, en el millor dels casos, una dona despullada i, la majoria de les vegades, només mig pit a l’aire. Allò devia ser el 1971 o el 1972. La visió del cos despullat era remotament improbable i, en un pim pam, només sis anys més tard, es va destapar el tap de la censura i l’exhibició impúdica de la sexualitat era omnipresent. No és fàcil posar-li data, però un integrant d’aquell grup d’escolars que pagava una pesseta per veure aquesta falsa revista de nus va tenir entre les seves mans, encara sent menor d’edat, un exemplar del ‘Papus’ en el qual apareixia Susana Estada a quatre potes, amb el cos puntejat igual que aquells pòsters que abans s’exhibien a les carnisseria per enumerar les parts de la vedella. ‘L’especejament de Susana Estrada’. Aquest era el títol d’aquelles pàgines centrals. En el món del submarinisme aficionat i professional, d’allò n’haurien dit una «síndrome de descompressió». L’ascensió col·lectiva des dels fons de la repressió va ser tan ràpida que va provocar preocupants quadros mèdics de comportament anòmal. L’aparició del cine S va anar cronològicament lligada a la caiguda de la natalitat a Espanya, una situació que segurament té altres causes que no són les cinematogràfiques, no que aquell sexenni hagués creat una generació d’onanistes; però en una ocasió, en una entrevista, Assumpta Serna va explicar una pertorbadora experiència personal que retrata aquells anys amb gran precisió. Ensurt al cine Carretas Serna va ser una de les actrius que va participar en el rodatge de ‘L’orgia’, pel·lícula rodada el 1978 i que, malgrat el seu títol, era blanquíssima. Tres anys abans, el cim del nu integral havia sigut ja trepitjat amb la ‘La trastienda’, en la qual María José Cantudo es va mostrar com Eva a l’Edèn, vaja, que l’exhibició de cossos a ‘L’orgia’ ja no era cap novetat, però és que, a més, es tractava d’una comèdia molt boja, pràcticament sense sexe. Veure Juanjo Puigcorbé amb motocicleta pel carrer de València de Barcelona com ‘lady’ Godiva en masculí no pot considerar-se excitant, sens dubte, i aquella escena era el clímax de la pel·lícula. En paraules de Serna, ‘L’orgia’ ni era bruta, ni eròtica, ni pornogràfica, i té raó. Tenia moments de gran comicitat, això sí. El cas és que l’actriu estava un dia a Madrid i va veure que al cine Carretas projectaven el film. Va entrar. «Eren les quatre de la tarda i estava ple de masturbadors». No s’ho podia creure. ¿Mereix o no aquest llibre ser presentat a la Filmoteca de Catalunya?

La rebotiga del cine S, amb tots els ets i uts

El guionista, realitzador, actor i director Ricard Reguant passa a net les anècdotes del sexenni en què va participar en el rodatge d’una antologia de pel·lícules del ‘destape’ que van omplir els cines i han caigut en l’oblit

El més llegit