La penúltima pel·lícula que George Miller va presentar a Cannes, ‘Mad Max: fúria a la carretera’ (2015), és una majestuosa continuació de la saga que li va donar renom i fins avui, potser, el millor ‘blockbuster’ d’aquest segle. La que l’ha tornat a portar avui a la Croisette, ‘Tres mil años esperándote’, ha sigut definida per ell mateix com «anti Mad Max», així que a priori hi havia motiu per desconfiar-ne. Tot sigui dit, la comparació no al·ludeix a mèrits artístics, sinó a una qüestió de concepte: si ‘Fúria a la carretera’ consistia en una trepidant persecució durant la qual els diàlegs eren gairebé irrellevants, la nova pel·lícula transcorre bàsicament en una habitació d’hotel, on Tilda Swinton i Idris Elba no paren de parlar amb barnús. I de fet la pel·lícula intenta demostrar, entre altres coses, que valuoses són per a l’ésser humà les històries que ens expliquem. És una pena que no prediqui amb l’exemple.