El ‘boom’ del vinil té cara B: l’augment de la demanda i l’escassetat de materials desborden les fàbriques

L’1 d’abril, la revista britànica ‘MixMag’, veterana i influent publicació especialitzada en música electrònica, va publicar una notícia alarmant: la fàbrica de discos de vinil més gran del món acabava d’anunciar que tota la seva producció quedava en suspens fins l’any 2030 perquè havia rebut l’encàrrec de reeditar la discografia completa d’ABBA («nou elapés d’estudi, dos en directe, set recopilatoris, tres ‘box sets’ i 50 senzills) en diversos formats, una tasca ingent que li impediria atendre altres sol·licituds fins al final de la dècada o encara més tard. Hi va haver qui es va empassar l’ham i va reproduir la notícia com si res, sense adonar-se que l’1 d’abril és el dia que la tradició anglosaxona consagra a les innocentades (l’April Fools Day) i sense veure que el text contenia algunes pistes que, com a mínim, convidaven a la sospita (començant pel nom de l’empresa, Wax On Wax Off, directament tret de la pel·lícula ‘Karate Kid’). Però el cert és que, en essència, la notícia-broma de ‘MixMag’ era creïble perquè reflectia (de manera hiperbòlica, això sí) una situació molt real: l’augment de la demanda de discos de vinil i l’estratègia dels grans segells multinacionals d’apostar pel format en els seus nous llançaments i en les reedicions d’antigues referències dels seus catàlegs ha desbordat la capacitat de les fàbriques i ha provocat importants retards en nombrosos llançaments. «Embús monumental» Fa unes setmanes, el líder de The Cure, Robert Smith, va anunciar que la banda ja ha ultimat el seu pròxim àlbum, ‘Songs of the lost world’, però va afegir que, en el millor dels casos, el disc no podrà veure la llum fins al setembre «a causa del retard en la fabricació del vinil». Recentment, Loquillo es va veure obligat a postergar una mica més d’un mes l’aparició del seu últim elapé, ‘Diario de una tregua’, per les mateixes raons. «Són ja coneguts els problemes i retards que ha causat l’escassetat de fàbriques de vinils i l’embús monumental que pateixen per la gran quantitat de referències a fabricar en l’actualitat», va apuntar el roquer barceloní per justificar l’ajornament (‘Diario de una tregua’ es va publicar finalment el 26 d’abril). Són només dos exemples, però n’hi ha moltíssims més. Cada vegada sembla més clar que l’auge del vinil no és una moda de temporada. Les xifres segueixen, per descomptat, lluny de quan el vell microsolc era el rei absolut del mercat de la música gravada, un període que es va estendre des del final de la Segona Guerra Mundial fins a mitjans de la dècada dels 80, però comencen a ser molt dignes d’atenció. Segons dades de la patronal de la indústria discogràfica dels Estats Units (RIAA), en aquest país es van vendre l’any passat 39,7 milions d’elapés de vinil, un 67,3% més que el 2020, i va generar uns ingressos de més de 990 milions d’euros. Al Regne Unit el creixement va ser una mica més moderat (5,3 milions de còpies, un 10,6% més que el curs anterior), però va consolidar un ascens continuat que va começar fa 14 anys. A Espanya, amb 1,6 milions d’unitats venudes, els ingressos obtinguts per la venda de discos de vinil (25,5 milions d’euros) van pujar un 38,2%. Triplicar-ne la capacitat El problema és que bona part de les plantes de fabricació de discos de vinil que hi havia al món van ser desmantellades quan el format semblava condemnat a l’extinció i, tot i que en l’última dècada se n’han posat en marxa unes quantes de noves, el número d’empreses actual és insuficient per absorbir una demanda que, a més, va en augment. Segons un informe publicat a finals de l’any passat per la revista nord-americana ‘Billboard’, el centenar aproximat de fàbriques que operen en l’actualitat tenen una capacitat de producció d’uns 160 milions de discos a l’any, una quantitat que s’hauria de triplicar per poder satisfer les necessitats del mercat en els pròxims anys. Si a això se suma una escassetat de materials agreujada per la guerra d’Ucraïna (el PVC, que no deixa de ser un derivat del petroli, i els acetats, però també el cartró i les tintes per a les portades) i els problemes en el transport internacional, tenim la tempesta perfecta que ha acabat provocant aquest gran embús del qual parla la indústria. Planificació impossible «La situació és una mica desesperant», admet Luis Fernández, responsable del segell madrileny Sonido Muchacho, per a qui graven artistes com Carolina Durante, Hinds, Erik Urano, Cariño, Los Punsetes i Mujeres, entre molts d’altres. «Abans de la pandèmia, el termini d’espera des que entregàvem el màster fins que rebíem el disc era d’un o dos mesos. Ara és difícil baixar de quatre mesos i tot i així estàs exposat a patir retards imprevistos. A nosaltres, per exemple, el disc de Rojuu [‘Kor Kor Lake’] ens va arribar tres mesos després de l’acordat i això va fer que fos impossible llançar-lo simultàniament en digital i en físic, de manera que el primer impacte es va diluir.» El disc de Rojuu del qual parla Fernández es va fabricar a GZ Media, un macrocomplex situat a Lodenice, a la República Txeca, del qual surten la majoria dels vinils que es consumeixen a Europa. Tant ha crescut el volum de treball a GZ en els últims anys que allà els terminis d’entrega poden arribar fins als vuit mesos i fins i tot més. «En aquestes condicions, és pràcticament impossible planificar un llançament», apunta el fundador de Sonido Muchacho. I, a més, es posa en risc l’economia de les companyies. «El normal és pagar el 100% de la tarifa per endavant. I sense dret a compensació en cas de retard». A Espanya hi ha avui tres plantes de premsat de discos de vinil: Press Play Vinyl, a Urduliz (Biscaia); Krakatoa Records, a Castelló de la Plana, i Mad Vinyl, a Algete (Madrid). En els tres casos, els terminis d’espera són bastant més raonables que a GZ perquè, entre altres raons, treballen amb tirades molt més modestes i manejables. «Nosaltres estem entregant a vuit o deu setmanes», relata Eugenio López, que el desembre de 2020 va posar en marxa Mad Vinyl amb dos socis (un d’ells, Liam Robinson, que va prendre el testimoni del seu pare, l’exfutbolista i comentarista esportiu Michael Robinson, quan va morir abans de poder veure inaugurada la fàbrica). Un món desaparegut López, un apassionat de la música que es va passar més d’una dècada viatjant i rastrejant el sector abans d’obrir el seu propi negoci, remarca que al món només hi ha tres productors de màquines per fer discos «i, a més, són molt cares, per això és gairebé impossible que el nombre de plantes de premsat creixi al mateix ritme al qual ho fa la demanda». Segons el parer de l’empresari madrileny, «s’ha volgut ressuscitar molt ràpid un món que gairebé havia desaparegut i això sempre provoca problemes». Vegin, si no, el que va passar amb ‘Jurassic Park’. Algunes veus (entre elles, la del cantant, guitarrista i productor Jack White) han suggerit en els últims mesos que l’única solució per evitar que la indústria del vinil col·lapsi és que les grans companyies discogràfiques tornin a posar en marxa les seves pròpies plantes de premsat de discos, com van fer en el passat. Carlos Pérez, responsable d’estocs de Sony Music España, té bastant clar que això no passarà. «Tal com està el negoci, no li veig sentit –afirma–. És veritat que fa 10 anys que hem viscut un increment de vendes de vinil brutal, però el que mou realment el sector és el digital, i no crec que ficar-se en una inversió com una fàbrica de vinils pugui ser rendible a mitjà termini». ¿Hi ha por que el ‘boom’ del vinil sigui només una bombolla? «Jo ja no sé què pensar-ne –confessa Pérez–. ¡Hem vist tantes coses!».

El ‘boom’ del vinil té cara B: l’augment de la demanda i l’escassetat de materials desborden les fàbriques

L’embús en la cadena de producció provoca importants retards en alguns llançaments i estén la incertesa en el sector

El més llegit