Tom Cruise, l’última estrella de veritat, indueix un èxtasi col·lectiu a Cannes

Tom Cruise té prou edat per ser l’avi d’un pilot de combat però això no li ha impedit protagonitzar ‘Top Gun: Maverick’, i no només perquè continua estant en un estat de forma fantàstic i tenint un cutis resplendent. És un home que ha carregat el pes de tota una indústria en crisi sobre les seves espatlles, i probablement estigui convençut que tornar a posar-se al comandament d’un avió de l’Exèrcit nord-americà representa el repte més important de la seva carrera: salvar el cine. «Mai treballaré per a una plataforma de ‘streaming’, perquè per mi les pel·lícules són una cosa que s’experimenta en comunitat», va comentar al respecte aquest dimecres al festival de Cannes durant la seva trobada amb un públic en estat d’èxtasi col·lectiu, hores abans que el certamen acollís la presentació internacional de l’esperada seqüela. Dirigida per Joseph Kosinski –que ja va treballar amb Cruise a ‘Oblivion’, un drama de ciència-ficció tan lluent com buit–, la pel·lícula finalment arriba als cines després d’anar posposant successivament la data d’estrena durant més de dos anys, mentre altres ‘blockbusters’ traslladaven la seva a les plataformes de vídeo sota demanda. Alguns, sens dubte, es preguntaran quina necessitat hi ha d’aquesta actualment, però en qualsevol cas és una pel·lícula incapaç de decebre, perquè proporciona exactament el que se n’espera, en tot moment. ‘Maverick’ arriba 36 anys després de ‘Top Gun’ (1986), una oda a les màquines que volen i bramen i als músculs suats d’homes que juguen a vòlei platja que es va erigir en un dels ‘blockbusters’ més icònics de la seva dècada. Dirigida per Tony Scott abans de l’eclosió dels efectes digitals, l’obsessió de Hollywood per les seqüeles i molt abans de l’‘streaming’, avui és una cosa semblant a una relíquia. El mateix es pot dir dels pilots de combat en un Exèrcit dominat per drons i computadores, i per això hi ha obvis paral·lelismes entre la història que la nova pel·lícula explica i l’oda a un Hollywood en via d’extinció que representa. «El futur s’acosta, i tu no hi ets», li diuen a l’heroi titular al principi de la pel·lícula. El teu millor home Però Maverick continua sent Maverick de la mateixa manera que Cruise segueix sent Cruise. I tot i que un i l’altre en teoria tornen a l’acadèmia de vol Top Gun per instruir una nova remesa de pilots, des del principi queda clar que, per descomptat, no es quedaran a terra durant gaire temps. Quan tens una missió impossible per complir, has de recórrer al teu millor home. Resulta impossible no entendre ‘Top Gun: Maverick’ com un homenatge a la que probablement és l’última estrella de veritat de Hollywood. De fet, com en realitat totes les que Cruise estrena últimament, la pel·lícula funciona a tall de reivindicació de les qualitats sobrehumanes tant de l’actor com dels herois que encarna. El seu repartiment inclou, a banda de Maverick, dos tipus de personatges: els que es limiten a mostrar la seva admiració davant la genialitat del pilot, i els que es queixen de la seva tendència a trencar les regles... abans de rendir-se a la seva genialitat. I la reverència que se li dedica en els últims compassos de la pel·lícula voreja el culte religiós. Acrobàcies enlluernadores Fins aquest moment, els esforços de ‘Maverick’ per apel·lar a la nostàlgia són constants. El seu metratge s’inicia com el de la primera pel·lícula, amb un himne dels vuitanta de Kenny Loggins sonant de fons i imatges de Cruise donant gas a la seva moto mentre dibuixa un somriure prou brillant com per ser vist des d’un altre planeta. A partir d’aquí, així mateix, es rememoren personatges, incidents i frases memorables de la seva predecessora; en aquesta ocasió, això sí, la càrrega homoeròtica i l’impuls patrioter apareixen curiosament temperats. En tot cas, suposa una millora en tots els aspectes –fins i tot la dentadura de Cruise és millor ara que al 1986–, i de manera especialment sorprenent en un: les seves imatges d’acrobàcies a l’aire són absolutament enlluernadores, el tipus d’escenes que inevitablement l’espectador es preguntarà com van ser capaços de rodar una cosa així; i la que ocupa el tercer acte de la pel·lícula, sens dubte inspirat en l’assalt a l’Estrella de la Mort de ‘La guerra de les galàxies’ (1977), és una de les seqüències d’acció aèria més impressionants mai filmades, tan convincent i emocionant que no només compensa –o gairebé– tots els clixés i la previsibilitat que la pel·lícula té fins aquest moment; també, i disculpi’s la cursileria, aconsegueix restaurar part de la nostra fe en la màgia del cine. Esforços extrems Cruise deia aquest dimecres que preguntar-li pels esforços físics extrems que porta a terme en cada una de les seves pel·lícules és «com si algú li preguntés a Gene Kelly per què ballava»; en altres paraules, és el que ell sent que va venir a fer aquest món. I per això, igual que Maverick, no es dona per vençut ni es rendeix ni escolta ningú que li digui que no. Fins i tot ha decidit que rodarà una pel·lícula a l’espai, perquè farà el que sigui per entretenir i deixar bocabadat el públic, i per deixar-nos clar el valor d’un espectacle cinematogràfic en tota regla –com el que ‘Top Gun: Maverick’ ofereix per moments– en un panorama dominat per lletjos efectes digitals i continguts que es veuen a les pantalles petites. Si no aconsegueix salvar el cine, ningú podrà dir que no ho va donar tot.

Tom Cruise, l’última estrella de veritat, indueix un èxtasi col·lectiu a Cannes

El sobrenatural actor assumeix el repte de salvar el cine ell sol amb ‘Top Gun: Maverick’ i assegura que mai treballarà per a una plataforma de ‘streaming’

El més llegit