I el setè dia l’ésser humà es va tatuar: la mil·lenària història del tatuatge

I el setè dia, mentre Déu feia una becaina després d’haver creat el món, l’ésser humà va copular, va fer foc, va inventar el ritme i el ball, va pintar en parets de coves i es va tatuar. Així de ràpides van les coses al Gènesi, també en aquesta versió apòcrifa. El cas és que els primers tatuatges dels quals hi ha constància es remunten a fa 4.500 anys i són els que marquen Ötzi, cadàver preservat al gel dels Alps. La pulsió per decorar-se el cos de manera indeleble, i l’ús de la tinta per certificar la propietat sobre cossos o per estigmatitzar-los, que també d’això n’hi ha hagut, i molt, venen de lluny i de tot arreu. L’exposició ‘Tattoo. Art sota la pell’, comissariada per Anne Richard i al CaixaForum fins al 28 d’agost, recorre des d’una òptica antropològica un camí mil·lenari, fins a arribar a l’orgiàstic present del tatuatge, quan, malgrat la febre popular per l’agulla, perviuen subcultures en les quals el tatuatge marca una frontera social. Queda per al futur pròxim una altra exposició, la de fotografies de les generacions tatuades alegrement quan vagin de vacances de platja amb l’Imserso. Si és que existeix l’Imserso en el futur pròxim. De moment, rebobinem per conèixer alguns capítols de la mostra i de l’excel·lent catàleg. Marca infamant Fins al 1871 als soldats britànics declarats culpables de deserció se’ls tatuava la lletra ‘D’ de ‘desertion’ o les lletres ‘BC’ de ‘bad character’. Moltes dones armènies que en la dècada de 1920 van escapar a Síria del genocidi del seu poble a mans turques van ser obligades a prostituir-se; els proxenetes els tatuaven el rostre i els braços per impedir la seva fugida. Hi ha molts més exemples de tatuatge estigmatitzador: en la guerra del Vietnam els reclutes del Vietnam del Sud se’ls tatuava ‘sat cong’ (mort als comunistes) per evitar que es passessin al bàndol enemic i després de la Guerra del Golf a l’Iraq es gravava una ics a l’entrecella a desertors i objectors de consciència. Al centre d’extermini d’Auschwitz, només al monstruós Auschwitz, els nazis tatuaven els presoners a l’avantbraç el seu número de registre: tatuatge administratiu i súmmum de la inhumanitat. Orgull marginal En contrast amb el tatuatge repressiu, al segle XIX, i sobretot en el primer tram del XX, va emergir el tatuatge reivindicatiu, sort d’orgull de pertànyer a una casta d’una manera o una altra ‘outsider’: cosa de soldats dels cossos més fumuts (a França, per exemple, els batallons destinats a l’Àfrica), murris, presidiaris i mariners. Si bé al Regne Unit, Holanda o Dinamarca el tatuatge es va obrir pas a partir de mitjans de segle des de la vida perillosa fins a estrats socials més convencionals, i es va anar refinant com a art o almenys artesania, a Espanya es va mantenir fins ben entrada la dècada de 1980 matusser i als marges de la societat: presó i legió. Fenòmens de fira Els Estats Units, país amb sentit de l’espectacle, anaven per davant. Tan aviat com el 1871 Phineas Taylor Barnum va muntar el P. T. Barnum’s Grand Travelling Circus Menagerie, Caravan and Hippodrome, on, entre altres fenòmens humans, exhibia George Costentenus, suposadament tatuat a la força durant tres mesos per tàrtars xinesos a Birmània. Com ho llegeixen. Barnum el presentava com a víctima i heroi alhora, ja que havia patit «més de set milions de punxades sagnants». A partir d’aquí, les persones molt tatuades es van convertir en atracció imprescindible de les fires nord-americanes i es van mantenir com a número d’aquesta baula primària del món de l’espectacle fins als anys 60. El salvatge gulag Com si fos un etnòleg, el funcionari de presons Danzig Baldaev va dibuixar entre les dècades de 1950 i 1990 els tatuatges que veia als cossos de reclusos comuns del règim soviètic. Els dibuixos de Baldaev revelen un univers terrible d’odi al comunisme i, de retruc, simpatia pel nazisme, menyspreu per la vida, masclisme i obscenitat sense límit. No és estrany que els presos polítics de l’URSS visquessin a les presons i els camps de treball terroritzats per la classe criminal, com deixa entreveure en alguns dels seus relats del gulag Varlam Xalàmov. Subcultures delictives En l’alegre actualitat del tatuatge, amb aquest convertit en mera i acceptada decoració corporal, un altre episodi de la ja clàssica absorció de les estètiques de carrer per part del ‘mainstream’, sobreviuen almenys dues subcultures delictives en què la tinta funciona com a codi intern (jerarquia) i extern (no t’hi acostis). Una és la Yakuza o màfia japonesa i l’altra són les ‘maras’ o bandes centreamericanes, especialment salvadorenques i hondurenyes. Per molt que cada vegada resulti més freqüent veure petits tatuatges a la cara, els rostres xifrats dels ‘mareros’ encara impressionen. Exotisme L’exposició també s’atura en les tradicions del tatuatge de la Polinèsia, Nova Zelanda, Samoa, les Filipines, Tailàndia i la Xina. Un llibre No surt enlloc a ‘Tattoo. Art sota la pell’, però com a servei a la comunitat ens permetem recomanar la lectura ‘Fins que et trobi’, de John Irving, amb un organista tan il·lustrat amb partitures i frases d’himnes que sempre té fred i una tatuadora especialista en unes roses de Jericó que oculten vulves. No està documentat que les persones tatuades de dalt a baix sempre tinguin fred ni que les roses de Jericó siguin un motiu clàssic del tatuatge, menys encara les roses de Jericó amb vulva oculta, però quines dues troballes literàries.

I el setè dia l’ésser humà es va tatuar: la mil·lenària història del tatuatge

La mostra ‘Tattoo. Art sota la pell’ recorre a CaixaForum l’evolució d’aquesta pràctica des de fa 4.500 anys fins a la seva pròspera actualitat, sense oblidar la llarga era marginal

El més llegit