L’art del túnel clandestí: narcos, presos i desesperats, per Mauricio Bernal

Entre tota la literatura que va inspirar la fuga del ‘Chapo’ Guzmán del Penal Federal de l’Altiplano, la presó mexicana de màxima seguretat on el narcotraficant va ser tancat després de la seva captura per part de la Marina Armada, no van ser poques les pàgines dedicades a cantar les lloances del túnel que va fer servir per fugir. Que la informació sobre el corredor subterrani s’obrís pas en la premsa mexicana en moments de desconcert nacional parla de l’excel·lència de l’obra: en el captivador univers dels túnels excavats per escapar de la presó, els experts van coincidir a assenyalar que el del narco mexicà era un cas a part. Alguns especialistes van arribar a dir que no era una obra de mineria, com és habitual, sinó més aviat de l’ordre de l’enginyeria. El túnel clandestí, passaport a la llibertat, és un clàssic: de la literatura, del cine i de la vida real. Ho ha tornat a posar de manifest la periodista britànica Helena Merriman a ‘El túnel 29’ (Salamandra), on explica la història del passadís que uns estudiants van construir el 1962 per fugir de l’Alemanya comunista. El túnel clandestí és això, un fenomen transversal: permet saltar dels narcos al Mur de Berlín. Sol portar a la llibertat, i a tot arreu hi ha algú privat d’aquest bé. La seva existència sol transcórrer en els marges: on hi ha túnels hi ha lluitadors, herois i delinqüents. Hi ha algú que lluita per alguna cosa i un enemic de qui burlar-se. En la seva modalitat d’infiltració –els túnels que es construïen durant la Primera Guerra Mundial sota les trinxeres enemigues, per exemple– no tenen menys història. Un túnel és foscor. Hi ha un art del túnel clandestí i hi ha artistes que l’han cultivat. ‘Narcotúnels’ Les mesures del túnel per on va fugir el ‘Chapo’ Guzmán eren: 1.500 metres de llarg, 1,7 d’alt i 0,8 d’ample. «El Chapo es va escapar per un túnel de veritat, això és, que van anar excavant des del subsol. Es va necessitar un sistema guia, de posicionament i de topografia bastant precisa, ja que per a un quilòmetre i mig qualsevol desviació d’un grau t’envia a uns quants metres del teu destí», van dir dos enginyers entrevistats pel diari mexicà ‘Reforma’. Tots dos coincidien que, en el seu gènere, era un túnel superior. Corria el juliol del 2015 i les fotos del passadís van saltar a les pàgines de la premsa internacional. A prop d’allà, a Colòmbia, l’obra del Chapo va ser saludada amb la familiaritat de qui sap apreciar els detalls d’un treball ben fet. En l’època dels grans narcos colombians, a finals dels 80 i principis dels 90, era una veritat acceptada que totes les mansions dels mafiosos tenien un túnel de fugida per ser utilitzat en cas de batuda policial. A les presons, les autoritats colombianes tenien feina: el 1999 va ser descobert un túnel de 200 metres excavat sota la Modelo de Bogotà per on havien de fugir diversos capos reclosos al pavelló d’alta seguretat. «Hi ha una versió del narco que és la de mecenes –explica Omar Rincón, crític de televisió, professor de la Universitat dels Andes de Bogotà i director del projecte Narcoestètiques–, ja que el narco inverteix en projectes de desenvolupament científic, i en aquest context estan els túnels, però no només els túnels. Pablo Escobar, per exemple, va ser el creador de la cocaïna negra». Si s’accepta que els narcos han guanyat certa sofisticació fent túnels, s’ha de dir que no només els fan servir per fugir, explica Rincón. «El túnel per escapar és el túnel model seguretat, però també hi ha el túnel model negocis, que s’utilitza per traficar, i hi ha fins i tot túnels ‘premium’ de negocis que vindrien a ser els que excaven els narcos mexicans a la frontera amb els Estats Units per traficar amb persones». En el cas colombià, Rincón associa la perícia per construir passadissos subterranis amb la vinculació històrica dels mafiosos de la droga amb els grans empresaris de l’or i les maragdes. «Històricament, el narco està associat amb els miners, i els miners són experts a fer túnels artesanals». Túnels de guerra Pot ser que no hi hagi context més favorable a l’excavació de túnels que una guerra, i pot ser que no hi hagi guerra que hagi donat més túnels que la que va desencandenar el nacionalsocialisme alemany. La guerra és el territori de la clandestinitat, i el túnel és clandestí per definició. «El recurs número u per escapar-se dels camps de presoners durant la Segona Guerra Mundial era el túnel», explica Jesús Hernández, historiador, periodista i autor de més d’una vintena de llibres sobre la Segona Guerra Mundial. «Durant la Primera Guerra Mundial hi va haver un auge dels túnels des del punt de vista militar, perquè s’excavava sota de les trinxeres enemigues per tal de volar-les amb explosius, i durant la Guerra de Secessió també. Durant la Segona, des del punt de vista militar no es van utilitzar, però sí com a mitjà per fugir». No hi ha túnel més famós associat a la Segona Guerra Mundial que el que va construir un grup d’oficials aliats retinguts al camp de presoners Stalag Luft III, elevat als altars de l’escapisme carcerari gràcies al favor publicitari de la pel·lícula que va reconstruir la història, ‘La gran evasió’. El març de 1944, 76 homes van escapar pel túnel de 102 metres que havien començat a construir un any abans, tot i que després 73 van ser capturats i 50 executats per ordre de Hitler. Si 3 fugides exitoses sobre 76 sembla poca cosa, Hernández assegura que va ser la tònica de les fugides per túnels d’aquesta guerra: «No era tan difícil construir els túnels i sortir-ne. El que era més complicat era obrir-te camí a través del país, ja que eres en territori enemic. Havies de tenir la roba, la documentació, els mapes... I amb això intentar sortir, cosa que al final era pràcticament impossible». Més enllà del túnel ‘Harry’ que va fer famós el cine, Hernández n’esmenta d’altres que han quedat en l’oblit. «El túnel més llarg de la Segona Guerra Mundial el van construir presoners francesos del camp Oflag II D, a Polònia. Tenia 140 metres. El que va passar va ser que els alemanys els estaven esperant a la sortida, i quan va sortir el primer francès directament el van matar. Després hi ha el túnel del camp de presoners de l’illa de Farm, a Gal·les, pel qual van fugir 80 alemanys que també van ser capturats. O el que van fer presoners de guerra alemanys en un camp d’Arizona, als Estats Units. El van disfressar com obres d’un camp de voleibol i van sortir 25 oficials alemanys. Van intentar travessar el desert i alguns van aconseguir arribar a la frontera amb Mèxic, però al final tots van ser capturats». Més ofici que tècnica Malgrat l’evidència que hi ha túnels millors i pitjors, i obres mestres com la del Chapo, la construcció d’un passadís subterrani per escapar de la presó o d’un camp de presoners no requereix grans coneixements. «Si jo estigués en aquesta situació i volgués escapar, el que voldria tenir al costat és un company miner, no un enginyer, perquè per fer un túnel d’aquestes característiques no és necessària una gran tecnologia, cal ofici. Tota la vida s’han fet túnels a les presons picant pedra», explica l’enginyer de Camins, Canals i Ports Jordi Julià. «Estem parlant de túnels de tècnica minera, aquest és el principi bàsic», afegeix. Julià enumera els tres punts clau que ha de tenir en compte tot constructor de corredors de fugida clandestins: les filtracions d’aigua, la ventilació i el revestiment. Ofici. El que s’ha fet servir, remarca, des que els primers grecs construïen túnels, fa milers d’anys. Potser per això cada presó té el seu túnel: perquè sobretot es requereix enginy, i l’enginy s’esmola davant l’adversitat. La literatura sobre fugues carceràries fa la volta al món, les pàgines dels diaris són plenes d’intents de fugida, exitosos i fallits, però hi ha un exemple local per antonomàsia: la fuga de 45 presos de la presó Model a la Barcelona de 1978, 45 presos que van aconseguir obrir-se pas fins a les clavegueres i que van oferir l’impagable espectacle de brollar com talps per les clavegueres de l’Eixample. Un nom va passar a la història associat amb l’episodi, el de Juan Diego Redondo, ‘Dieguito el malo’, l’home del pla. Un personatge. El túnel, de 18 metres de longitud, va ser excavat durant 15 dies sota el forat de l’ascensor inutilitzat de la infermeria. Mai s’han evadit tants presos d’una presó espanyola. Només hi ha altres tuneladors que poden competir amb la fama dels narcos llatinoamericans en l’actualitat: els rebels de Hezbol·là. Són famosos, a la seva manera, els passadissos que han excavat per obrir-se pas cap a territori israelià des del Líban, i n’han fet tants que són freqüents els informes de les autoritats de Tel-Aviv anunciant la destrucció d’algun. L’última vegada, el 2019, es van descobrir sis túnels en total. Ha sigut tal l’activitat allà a baix que s’ha encunyat l’expressió «guerra subterrània», i és una imatge per acabar: talps humans fent una guerra de túnels sota terra. L’11 de juliol del 2015 va tenir lloc la fuga més famosa de les diverses que va perpetrar, abans de la seva definitiva extradició als EUA, Joaquín Guzmán Loera, el ‘Chapo’ Guzmán. Va ser la més famosa per la seva espectacularitat: el Chapo va fer construir un tunel d’1,5 quilòmetres que desembocava en una casa de 600 metres quadrats on l’esperaven els homes que van protegir la seva fugida. En la construcció del corredor van intervenir enginyers, miners, topògrafs i tunelers, segons va informar posteriorment la premsa mexicana. Els experts consultats van calcular que l’excavació del passadís subterrani va implicar remoure 2.562 metres cúbics de terra, és a dir, el que poden carregar no pas menys de 350 camions de 7 metres cúbics de capacitat. El túnel va ser construït en dos trams de 750 metres a partir d’un punt situat a mig camí entre el penal i la casa. Els estudiants italians Mimmo Sesta i Gigi Spina i l’alemany Joachim Rudolph van idear la construcció d’un túnel per fugir de la RDA per on finalment van escapar 29 persones. Excavat sota el carrer Bernauer Strasse, feia 135 metres i la seva història ha donat lloc al llibre ‘El túnel 29’, de la britànica Helena Merriman. La foto és de la reproducció del passadís feta al museu que rememora la gesta. A principis del 2019, l’Exèrcit israelià va informar de la destrucció d’una xarxa subterrània de túnels d’atac que la milícia xiïta de Hezbol·là havia construït sota la frontera entre el Líban i Israel. Els militars van destruir en total sis túnels, entre els quals alguns amb un alt grau de sofisticació, com un d’excavat a 55 metres de profunditat que penetrava diverses desenes de metres en el territori d’Israel. L’aviador i líder d’esquadró britànic Roger Joyce Bushell va ser el cervell de l’operació de fuga de 76 oficials aliats del camp de presoners Stalag Luft III el 1944, operació immortalitzada a ‘La gran evasió’, la pel·lícula de 1963 de John Sturges. El pla va passar per la construcció de tres túnels, ‘Tom’, ‘Dick’ i ‘Harry’: ’Tom’ va ser descobert pels alemanys, ‘Dick’ es va utilitzar com a magatzem i ‘Harry’, al final, per escapar. Quaranta i cinc presos de la presó Model de Barcelona van protagonitzar una espectacular fuga el 2 de juny de 1978 a través d’un túnel de 18 metres excavat des de la infermeria del penal fins a les clavegueres. Al capdavant de l’operació hi havia Dieguito el Malo, famós delinqüent que va aprofitar el filó de popularitat de la fuga per escriure dos llibres: ‘La fuga de los 45’ i ‘La fuga de los 45 II. Atracos a bancos’.

El més llegit