La història de Siniestro Total en 10 cançons i mitja

Va ser un grup de Vigo sorgit el 20 d’agost de 1981 de les restes fumejants d’un Renault 12 estampat contra una tanca a l’avinguda de Beiramar. La companyia d’assegurances els va regalar el nom: Siniestro Total. Quatre dècades més tard, la banda que es va proposar enterrar el rock and roll i va acabar emportant-se’l pels bars posa fi a tota una vida de música, deliri, rialles i llaunes d’escopinyes amb dos concerts de comiat al WiZink Center de Madrid (divendres i dissabte). Enrere queda un llegat que ha influït com pocs en la cultura popular espanyola de l’últim mig segle. Julián Hernández, el gran timoner de la nau ‘sinistra’, fa el balanç dels danys i passa revista a algunes de les cançons més emblemàtiques del grup. Són 10 originals i una versió (però quina versió). ‘Ayatollah!’ (1982) «Ayatollah, no me toques la pirola». De la barreja del ‘Blue suede shoes’ de Carl Perkins, el vidriol punk dels Dead Kennedys i la revolució islàmica iraniana de 1979 neix el primer himne clàssic de Siniestro Total. Una burrada irresistible que fa rimar Al·là amb txa-txa-txa i que Germán Coppini, primer cantant de la banda, interpreta com si, efectivament, li estiguessin tallant les mans. «La cosa se’m va ocórrer perquè a la tele i a la premsa estaven tot el dia amb la revolució de Khomeini», relata Julián Hernández, les aportacions del qual al primer elapé de Siniestro, ‘¿Cuándo se come aquí?’, revelen un acusat interès pels conflictes internacionals (també porten la seva firma cançons com ‘Los mártires de Uganda’ i ‘Fuera las manos chinas del Vietnam socialista’). «La política internacional donava molt de joc perquè ens permetia escapar de l’esquema clàssic del ‘t’estimo, no m’estimes’. A més, hi havia la influència dels Dead Kennedys, que feien coses com ara ‘Holiday in Cambodia’. I la gent agafava les referències, perquè es llegien més diaris que ara». ‘Me pica un huevo’ (1983) Publicada, junt amb ‘Sexo chungo’, en un ‘single’ de doble cara B amb portada llegendària (una rèplica de la del ‘London Calling’ dels Clash en què Paul Simonon va ser substituït per un gaiter), aquesta cançó va arribar a un estatus gairebé mític gràcies a una delirant actuació en ‘play back’ per al programa de TVE ‘Caja de ritmos’ que mai es va arribar a emetre. «Això estava molt bé: el programa et pagava la gravació en un bon estudi i després et feia el vídeo. Nosaltres el vam fer a Rock-Ola i va ser un desgavell, perquè ens deien que sí a tot el que se’ns acudia. Després la història va sortir fatal pel tema aquell de Las Vulpes [el diari ‘Abc’ va atiar una campanya contra TVE per haver emès en horari matutí la cançó ‘Me gusta ser una zorra’ i ‘Caja de ritmos’ va ser cancel·lat]. La nostra actuació anava a sortir la setmana següent i, és clar, es va quedar als llimbs». Una llàstima: el de ‘Me pica un huevo’ és, potser, el millor ‘play back’ de la història del pop espanyol. Molt poc després, Coppini (1961-2013) va abandonar el grup. ‘¿Quiénes somos? ¿De dónde venimos? ¿Adónde vamos?’ (1984) En el seu tercer elapé, ‘Menos mal que nos queda Portugal’, Siniestro Total deixa definitivament enrere el punk esbojarrat i es mostra ja com una banda d’ampli registre capaç d’utilitzar un patró clàssic de rock and roll per formular les grans preguntes. «El títol era una frase que utilitzàvem molt quan algú es posava intenset. La cançó és tan antiga que en lloc de dir ‘big bang’ parla del «‘gran estallido’». I apareix l’Home d’Orce, una troballa paleontològica amb què es pretenia demostrar que la baula perduda era espanyola. Després va resultar que era una mandíbula de burro [rialles]». ‘¿Qui som?...’ ha quedat com un himne pop altament corejable i de provat valor pedagògic. «David Summers em va regalar un llibre de religió de la seva germana en què sortia la lletra a la part dels exercicis al final d’un capítol. De l’estil: «Comenta el text. ¿Què vol dir l’autor?». ¡En un llibre de religió! Jo no m’ho podia creure. El tinc guardat com una relíquia». ‘Bailaré sobre tu tumba’ (1985) La successió de tres acords més gastada de la història del rock («surt a ‘Louie, Louie’, a ‘La Bamba’, a ‘Psycho’, a ‘Get off of my cloud’ i en 50.000 milions de cançons més») dona lloc al tema insígnia del quart elapé del grup de Vigo. Un altre clàssic ineludible del seu repertori. «No sé per què, però va encaixar. Suposo que hi va tenir a veure que aparegués en un moment en què hi havia un ‘revival’ del rock de garatge i d’una espècie de protopunk. La cançó va ser una creació col·lectiva. El que va passar és que l’anàvem gravant i no teníem lletra. La nit abans de gravar les veus, un amic que després va ser professor de filosofia em va comentar que havia anat a veure la pel·lícula ‘Cotton Club’ i li havia fet gràcia la frase «el mataré amb les meves sabates de claqué». I a partir d’allà va sortir. Jo ja tenia anotada la idea de ballar sobre la tomba del teu enemic, que és com un gest de venjança final bastant ofensiu. Tot i que millor ballar que escopir com feia Boris Vian». ‘Diga qué le debo’ (1987) Hernández li devia trobar la gràcia a això d’escriure les cançons en l’últim moment, perquè durant la gravació de l’àlbum ‘De hoy no pasa’, just abans de posar les veus, se li va acudir llençar per una claveguera del carrer del Pez la carpeta que contenia (en còpia única) totes les lletres que havia preparat per al disc. «Va ser terrorífic, això. Érem al [bar] Palentino a les tantes, i em va donar per dir que les lletres eren una merda i ho vaig llençar tot. Les vaig haver de refer l’endemà a l’estudi amb una bossa de gel al cap». Entre aquestes lletres, la d’aquest himne de tornada hooliganesca la música de la qual beu de Devo (el títol no enganya) i la lletra del qual beu sense més ni més. «No sé quantes cançons hem fet sobre la vida als bars. Un munt. Era el nostre hàbitat natural. A Siniestro hi ha hagut poques drogues, però sí que ha corregut molt alcohol, així que no quedava més remei que parlar d’això». ‘Alégrame el día’ (1988) Reduït a trio després de la marxa del baixista Alberto Torrado, el grup entra a gravar el seu sisè elapé després d’assistir a un concert de Doctor Feelgood a la madrilenya sala Universal. I passa el que passa. «És clar, el disc s’hi assembla molt. Era un grup l’hòstia d’efectiu. I ‘Alégrame el día’ és Feelgood cent per cent». Això, la música, perquè la lletra, amb la seva furibunda diatriba antitaurina, és inequívocament ‘sinistra’. «A Madrid arribava la primavera, començava la fira de Sant Isidre i ja no es parlava de cap altra cosa. Jo entrava en un bar i em trobava amics discutint de toros i flipava. Així que vaig començar a riure i em ficava a les tertúlies deixant anar coses com: «Jo crec que el que s’ha de fer és distingir el toro del torero». I em deien molt seriosos: «¡Això! ¡Això és el que no entén Antoñete!» [rialles]. Per descollonar-se. I a partir d’allà se’m va acudir la cançó». ‘Todo por la napia’ (1990) Amb ‘En beneficio de todos’, Siniestro Total aconsegueix el primer Disc d’Or de la seva carrera, gràcies, en part, a l’aposta de la seva companyia discogràfica, DRO, que «per una vegada, decideix gastar-se la pasta en promoció». L’èxit potser culmina les aspiracions del segell, però sens dubte no les de Perico, el protagonista de ‘Todo por la napia’. L’aspirador humà. «El títol és una frase gloriosa que va sortir en un programa de TVG que feien Manuel Manquiña i Antonio Durán, ‘Morris’. Aquests dos guillats presentaven la programació setmanal de la cadena fent esquetxos, i en un apareixien com uns ‘picoletos’ que anaven per Villagarcía de Arousa admirant les planadores de 15 motors. En un moment donat, Manquiña diu això de «‘todo por la napia’», i jo vaig pensar: «Collons, ja m’ha donat tota la lletra». El programa el van cancel·lar poc després». ‘Cuenca minera’ (1993) El grup se’n va a Memphis a gravar als estudis Ardent a les ordres del productor Joe Hardy, que es converteix de per vida (va morir el 2019) en un ‘sinistre’ honorari. El so de la banda s’endureix com l’acer i Hernández ho celebra amb un contundent himne d’homenatge a la mineria de les valls del Caudal i el Nalón. «La tornada va sortir d’una frase feta de la conca minera asturiana. Me la va dir a les tantes un xaval en un bar d’Oviedo. «Pren nota d’això: ‘Cuenca minera, borracha y dinamitera’». I jo: «Collons, sí que en prenc nota. Ara mateix». I amb això vam fer una cançó que havia de sortir a la pel·lícula d’Álex de la Iglesia ‘Acción mutante’, que transcorre en part en una colònia minera ubicada al planeta Axturiax. Però al final l’Álex va preferir quedar-se amb dues cançons de Def Con Dos [grup que el mateix Julián havia col·laborat a fundar] i nosaltres vam reciclar ‘Cuenca minera’ per al disc ‘Made in Japan’, que aquí s’aprofita tot». ‘España se droga’ (1995) El primer disc de Siniestro Total sense Miguel Costas, ‘Policlínico miserable’, és el més dur i complex de la seva carrera. També el més llarg (directes a part). «Se n’acabava d’anar el Miguel i ens vam posar a treballar com bojos i va sortir una cosa una mica excessiva, tot i que molt curiosa». Allà s’hi inclou aquest brillant narcoblues inspirat en la cançó de Frank Zappa ‘America drinks and goes home’ que denuncia la hipocresia dels mitjans de comunicació i proclama en veu alta una veritat incòmoda: «‘En este imperio español / no sale el sol’». «Com et deia abans, a Siniestro Total sempre hi ha hagut molt més alcohol que drogues. A mi l’haixix se m’ha posat sempre fatal, la farlopa tallada mil vegades tampoc ve de gust i a més és caríssima... I pel que fa a drogues més bèsties, no hi va haver mai res que fos realment un problema». ‘El mundo da vueltas’ (2016) L’última cançó publicada per la banda és aquest aconseguit intent de replicar el so dels Equals («un grup que m’encanta, tot i que mai se’l va prendre massa seriosament») amb una lletra que sembla anunciar de manera profètica el pròxim final de Siniestro Total. «‘Se acerca el desastre y nosotros con él / somos muy fans del desenlace fatal’», canta Julián. «En aquell moment no sabíem què passaria. I el que va passar va ser que quan ja tocava tornar a ficar-se en un estudi va arribar la malaltia de l’Ángel [González, bateria des de 1990], i això ens va parar. Just l’any següent es va morir Joe Hardy. I després ja ens va caure al damunt allò de la pandèmia i vam perdre una inèrcia considerable. I allà ja vam dir: «Bé, fins aquí hem arribat, ja està tot explicat. La història ja està feta i ara cal recopilar-la». I d’allà va sortir la conclusió de fer un últim concert». ‘Miña terra galega’ (1984) ‘Bonus track’, com a versió. O de com una humorada pensada «per molestar els moderns de Rock-Ola» es va convertir en potser la cançó més cèlebre del grup. «La idea se li va acudir a Pepo Fuentes, que va ser un personatge fonamental en els inicis de Siniestro Total. Estàvem en una festa de l’Escuela de Caminos, a Madrid, on hi havia un grup que feia versions i van tocar el ‘Sweet home Alabama’. I el Pepo va deixar anar allò de «‘miña terra galega’». Ens va fer tanta gràcia que vam decidir preparar una lletra per tocar-la a Rock-Ola i fer enfadar la gent amb una cançó de rock del sud i racista, però no va funcionar perquè al públic li va encantar». Tant li va encantar que a Espanya la versió de Siniestro no va trigar a superar en popularitat l’original de Lynyrd Skynyrd. «Fixa’t si és més coneguda que a la fitxa de registre a la SGAE hi diu: «‘Sweet Home Alabama’. Autors: Ed King, Gary Rossington i Ronnie Van Zant. Cançó també coneguda com a ‘Miña terra galega’». ¡Aquests americans estan en tot!».

La història de Siniestro Total en 10 cançons i mitja

Julián Hernández repassa alguns dels títols més emblemàtics de la carrera del llegendari grup de Vigo abans d’acomiadar-se dels escenaris amb dos concerts al WiZink Center

El més llegit