Ari Folman: «Anne Frank ha sigut corrompuda per la lògica capitalista»

El seu tercer llargmetratge, ‘Vals con Bashir’ (2008), li va proporcionar prestigi internacional i va revolucionar el cine d’animació. El cineasta israelià estrena aquest 29 d’abril a Espanya ‘Dónde está Anne Frank’, adaptació lliure i personalíssima de ‘El diari d’Ana Frank’ –les cèlebres memòries de l’adolescent jueva que va morir en un camp de concentració nazi després de passar dos anys oculta amb la seva família a Amsterdam– que en suposa un altre de més difícil encara en la seva carrera. Servint-se de nou de l’animació, Folman recrea la història de la nena des del punt de vista de la Kitty, l’amiga imaginària amb qui conversava al seu diari, i en el procés estableix connexions entre el drama dels que van fugir dels nazis i el dels refugiats que avui miren de sobreviure a Europa. ¿Quina relació tenia amb ‘El diari d’Ana Frank’ abans de fer aquesta pel·lícula? Vaig llegir el llibre a l’escola, quan tenia 14 anys, i he de reconèixer que no em va deixar gaire empremta. Però vaig decidir tornar-lo a llegir ja adult i pare, i el cert és que em va sorprendre gratament per la seva tremenda qualitat literària. Sobretot em fascina la precisió amb què captura la personalitat de l’Anne. Es tracta d’una noia molt intel·ligent, que pot actuar amb malícia però gairebé sempre és molt divertida. Pensa en nois, sent gelosia de la seva germana gran, i té problemes amb la seva mare. No és una mera víctima, sinó una adolescent complexa. En tot cas, inicialment va ser reticent a fer la pel·lícula. ¿Per què? Perquè sentia que la història d’Ana Frank ja havia sigut prou explicada. Però dues coses em van fer canviar d’opinió. La primera va ser un documental sobre l’Holocaust en el qual apareix la meva mare, i en què un altre supervivent dels camps de concentració afirma: «Quan siguem tots morts i no hi hagi més testimonis directes, llavors aquella tragèdia serà només un rumor llunyà»; aquestes paraules em van impactar molt. I poc després, a l’explicar-li a la meva mare les meves reticències, ella em va dir: «No estàs obligat a fer la pel·lícula però, si no la fas, jo demà seré morta. En canvi, si la fas, et prometo que viuré almenys prou per veure-la en el cine». El xantatge va funcionar. Els seus pares també van ser en els camps de concentració, ¿no és així? Sí, i de fet van arribar a Auschwitz la mateixa setmana que la família Frank. Òbviament, per a mi aquesta és una pel·lícula molt personal. Durant la meva infància, l’Holocaust va ser omnipresent. Vaig créixer escoltant les històries terribles dels supervivents, i això em va marcar per a tota la vida. Posteriorment, quan vaig ingressar a l’escola de cine, pensava que totes les pel·lícules havien d'explicar històries tan tràgiques com les que jo havia sentit sense parar en la meva infantesa. A la seva pel·lícula, els soldats nazis manquen de rostre. ¿Quin és el motiu? Vaig passar molt temps preguntant-me quin aspecte els hauria de donar, i vaig trucar a la meva mare per preguntar-li com eren els nazis d’Auschwitz. Ella em va dir que allà els veia increïblement alts i forts, gairebé com déus, però que durant els judicis de Nuremberg li van semblar baixos, lletjos i molt ordinaris. Així que retratar-los em resultava problemàtic. A més, jo no soc capaç de visualitzar els nazis perquè no els entenc; donar-los una expressió humana significaria treure’n una conclusió, i no en soc capaç. El nazisme em resulta inexplicable. ¿Com és possible que fins a 500.000 alemanys contribuïssin d’una manera o altra a la Solució Final? Em costa imaginar tanta maldat. I per això em costa acceptar pel·lícules com La llista de Schindler (1993), que representen el que va passar a l’interior dels camps d’una manera extremadament gràfica. De tota manera, Dónde está Anne Frank recrea els set últims mesos de vida que la nena va passar en el camp de Bergen-Belsen, on va morir de tifus. Sí, per a mi era indispensable incloure aquell període a la pel·lícula. Se suposava que la primera pel·lícula basada en el llibre, El diari d’Anne Frank (1959), també recrearia els mesos previs a la mort de la jove, però quan Otto Frank va assistir a una projecció de la pel·lícula prèvia a la seva estrena i va comprovar la commoció que aquestes escenes causaven entre el públic va demanar als productors que les eliminessin del muntatge final. ¿Creu que, després de l’Holocaust, continua sent possible tenir fe en l’ésser humà? Ana Frank va afirmar que en tot ésser humà nia almenys una partícula de bondat, i em temo que no hi estic d’acord; la Història ens demostra el contrari. I, tot i així, jo soc optimista. Si no ho fos, no hauria fet aquesta pel·lícula. Tenim la responsabilitat d’atrevir-nos a tenir esperança. Si ‘Dónde está Anne Frank’ serveix per insuflar compassió, tolerància i empatia en alguns dels seus espectadors, llavors això significarà que els vuit anys de feina que m’ha portat han valgut la pena. Però no ho oblidem: les pel·lícules no canvien el món. Això correspon als polítics i les lleis. La pel·lícula, en efecte, connecta l’Holocaust amb el drama que els refugiats viuen en l’actualitat. Hi haurà qui no estigui d’acord amb aquest paral·lelisme... No és que estigui mirant de comparar els dos drames, perquè els jueus no van arribar a tenir l’oportunitat de ser refugiats; ells van ser massacrats. La seva és una tragèdia incomparable. Similarment, no hi ha manera assenyada de comparar el genocidi d’un poble amb el genocidi d’un altre poble. La meva intenció al fer la connexió és recordar que avui els nens continuen estant en perill de patir atrocitats que no entenen i de les quals no són responsables. En l’actualitat, el 20% dels nens al món estan en perill de mort per viure prop d’una zona de guerra. En el fons, no hi ha grans diferències entre un nen amb una casa que ha sigut bombardejada a Síria i un nen a Mali el llogarret del qual va ser destruït. Tots dos han de fugir. ¿Què opina de l’estatus que la figura d’Ana Frank ha adquirit en la cultura popular? Crec que el seu significat ha sigut corromput per la lògica capitalista. Quan Otto Frank va publicar el diari de la seva filla el 1947, va crear una icona per una bona causa. Els diners recaptats gràcies a les vendes milionàries del llibre sempre es van destinar a organitzacions benèfiques. I amb el temps aquesta icona s’ha convertit en un mer reclam comercial; avui la casa d’Ana Frank ja no és un lloc de peregrinació per a antifeixistes, sinó una atracció turística que atrau dos milions de visitants cada any per a qui el lloc no té cap significat polític o emocional. Tan sols acudeixen allà per comprar un suvenir. Després d’estrenar ‘Vals con Bashir’ i ‘El congreso’ (2013), vostè va anunciar que no tornaria a fer cine d’animació. ¿Què el va fer canviar d’opinió? ¡No diré una cosa així mai més! Sento que soc addicte a l’animació. I no només perquè ofereix possibilitats infinites des d’un punt de vista creatiu sinó també perquè comporta enormes dificultats, i aquestes dificultats aguditzen l’enginy. Potser soc un masoquista, no sé. De tota manera, vaig fer aquesta afirmació just després del sonat fracàs comercial d’‘El congreso’. Per fer aquella pel·lícula vaig haver d’implicar nombrosos inversors i centenars d’animadors, i després ningú va anar a veure-la al cine. Això em va fer decidir que no tornaria a fer animació per a adults. Enfrontar-se a produccions tan complicades només té sentit si l’objectiu és fer pel·lícules per a tota la família. Des del primer moment vaig saber que Dónde está Anne Frank seria una pel·lícula per a nens més grans de 10 anys. Perquè els nostres fills han de conèixer aquesta història i, ja que estan perdudament enganxats a les pantalles, resulta impossible fer que llegeixin un llibre de 350 pàgines. Però han de conèixer-la de qualsevol manera.

Ari Folman: «Anne Frank ha sigut corrompuda per la lògica capitalista»

El cineasta israelià estrena la pel·lícula d’animació ‘Dónde está Anne Frank’ aquest divendres

El més llegit