L’escriptor que és també un bulevard de Nova York, per Laura Fernández

Isaac Bashevis Singer portava sempre corbata, americana i pantalons foscos i camisa blanca. Havia de fer una calor de mil dimonis perquè no aparegués, una vegada i una altra, vestit per assistir a un funeral. O això va deixar escrit sobre ell el seu bon amic Stefan Kanfer, durant anys editor de la revista ‘Time’ i, a estones també, per això mateix, el seu cap. Singer, l’únic Nobel de la literatura ídix, és avui una direcció a Nova York, un tram del carrer 86 –el que hi ha entre Broadway i Amsterdam Avenue–, conegut com a Isaac Bashevis Boulevard. ¿Per què? Perquè va viure en un apartament d’aquest carrer, un apartament de l’edifici Belnord –que avui dona nom a un hotel d’habitacions diminutes, situat a la mateixa altura un carrer per sobre–, on va viure Singer els anys que van seguir la seva altíssima distinció nobelesca. Nascut a Varsòvia, a la Varsòvia presoviètica de 1903 –tot i que sempre s’ha cregut que va néixer un any després, perquè ell mateix es va encarregar que ho semblés: va voler evitar el servei militar i ho va aconseguir, però no va poder evitar que el món celebrés el centenari del seu naixement un any més tard–, Singer no tenia, recorda Kanfer en un amplíssim retrat de la seva molt novaiorquesa figura –«Quan pensem en un novaiorquès, pensem en ell. No en algú que ha nascut a la ciutat, sinó algú que ha vingut aquí a complir els seus somnis»– cap fotografia seva d’una època anterior a quan va començar a rebre premis –entre ells, a més del Nobel, el National Book Award que va guanyar el 1974, l’any en què Thomas Pynchon, un altre veí de la zona, va guanyar el Pulitzer– i ser considerat un gran escriptor. Per intentar imaginar aquest altre jo, el jo que no havia posat encara un peu a Nova York i que no sospitava que ho faria, deia que el millor era llegir la descripció que en va fer el seu germà, el també escriptor Israel Yehoshua Singer, en una de les seves primeres novel·les. «No diríem d’algú com ell que és guapo; és pèl-roig i terriblement pigat, però té un encant, diríem, irresistible», sobretot «perquè és un gran contador d’històries, fascina els nens perquè és capaç de cantar com un gall, cloquejar com una gallina i fins i tot parrupar com un colom». ¿Temia Isaac Singer, el jove aspirant a escriptor, el corrector de proves, el traductor a l’ídix de Knut Hamsun, que, si no hagués seguit els passos del seu germà fins a Manhattan, podia haver acabat a Auschwitz? Perquè, sens dubte, és el que hauria passat, segons va dir a Kanfer, com va passar amb els membres de la seva família que s’hi van quedar. «Passejava pels carrers de Nova York i pensava què m’hauria passat si el meu germà no hagués decidit creuar l’oceà», va dir a Kanfer. Quan va aterrar a Nova York, el 1935, havent deixat a Polònia la seva primera dona i el seu fill, l’únic que sabia dir en anglès era «‘take my chair’» –literalment, «agafa la meva cadira»–. Aleshores, ja col·laborava amb el diari novaiorquès ‘Forverts’, també conegut com a ‘Jewish Daily Forward’ –del qual havia sigut corresponsal a l’estranger–, però no va començar a escriure fins que no va arribar allà. Va publicar la seva primera novel·la per entregues aquell mateix any. Va trigar cinc mesos a completar-la. Es va titular ‘Shosha’ (El Messies pescador). En ídix, és clar. Les seves històries no es van traduir fins molt després. A Nova York es va tornar a casar. Ho va fer amb Alma Wassermann, una divorciada alemanya amb dos fills. El seu va ser un matrimoni atípic per a l’època, perquè qui treballava fora de casa era ella. Alma era una exitosa venedora. A la seva peculiar manera, era una dona de negocis. Singer no s’acabava de prendre seriosament com a escriptor. No ho va fer, en realitat, fins després que morís el seu germà, el 1944. Llavors es va sentir, d’alguna manera, segons Kanfer, alliberat, es va posar a escriure la seva primera novel·la, ‘La familia Moskat’, al marge de les històries per entregues. Tenia 46 anys quan es va publicar –era l’any 1950– i no només en ídix, sinó també, gràcies a Alfred A. Knopf, bon amic del seu germà, en anglès. Allò el va col·locar definitivament al mapa. Això sí, mai va deixar d’escriure per al modest ‘Forverts’, ni tan sols després de guanyar el Nobel el 1978. Es podria dir que Manhattan el va salvar en més d’un sentit. I res millor per acostar-se a la que va ser la seva vida d’«autèntic novaiorquès» que fer un cop d’ull a l’acabada de recuperar ‘El seductor’ (Acantilado), novel·la que va publicar per entregues a ‘Forverts’, que va completar el 1973 i en la qual la seva figura es desdobla, perquè Singer alhora és allà dins l’home casat amb amant i el marit de la mateixa amant. El seu estil és telegràficament devorable i alhora, per moments, impressionista. La novel·la és també una tela que entreteixeix la història (d’època) de la ciutat a la prohibida relació entre Hertz i Minne, la cultíssima dona de Morris. I la millor manera d’entendre per què és un miracle acabar convertit en el tram de carrer que et tornava, una vegada i una altra, a casa.

El més llegit