Aquest deliciós homenatge al teatre ambulant del segle XVIII, una joia de proposta escènica i de concepte dramàtic, va agermanar tres obres mestres de Mozart que només tenen en comú el seu llibretista, Lorenzo Da Ponte: ‘Le nozze di Figaro’ (1786), ‘Don Giovanni’ (1787) i ‘Così fan tutte’ (1790) fins i tot representen subgèneres diferents. Ivan Alexandre i Marc Minkowski, els seus responsables, forcen la màquina amb saviesa i trampes delicioses aconseguint brindar-los unitat mantenint l’espai escènic i el vestuari i programant els tres títols en dies consecutius –repetint a part dels seus intèrprets– tot i que, el més important, introduint compassos i frases de les altres òperes. En aquesta renovada lectura, convertir el Cherubino de ‘Le nozze’ en el futur Don Joan de ‘Don Giovanni’, és tot un encert, cosa que queda reflectida tant en l’actuació del noi com el fet que li facin cantar part d’una ària del llibertí. I, al seu torn, portar la personalitat del Don Alfons del ‘Così’ a un Don Joan ja retirat també té la seva gràcia, igual com transformar la Despina en alguna cosa així com un Leporello no binari introduït amb melodies del servent. Altres canvis van resultar menys comprensibles, com fer que Dorabella preferís el ‘biondino’ i Fiordiligi el ‘brunettino’. La proposta, per molt atractiva que fos, no era gaire apta per al Liceu, tot i que igualment va fascinar gran part del públic. Les dimensions de l’espai concebut per Antoine Fontaine, solucionat amb una admirable economia de mitjans, fa que funcioni en distàncies curtes a l’estar concebut per a sales de 400 butaques, no de 2.200. Per això hi va haver molts detalls que van quedar al proveïment d’una part limitada del públic, com el catàleg del Don Joan tatuat al cos de Leporello –que no s’aprecia més enllà de la fila 6– i l’strehlià joc metateatral que col·loca els intèrprets al voltant del teatrí on es concentra l’acció en les tres jornades, que varia gràcies a diferents telons, llums i cortinatges que ambienten i expliquen la trama. Alexandre esprem la seva imaginació al màxim manejant els cantants amb una eficaç direcció d’actors. Carències tècniques evidents Però coses més forçades s’han vist al Gran Teatre i han funcionat. El principal problema en aquesta marató va ser el càsting, conformat per uns entregats intèrprets, tot i que alguns van mostrar carències tècniques evidents. La meravella que Minkowski va aconseguir amb la reduïda i elevada orquestra –amb lamentables excepcions en el ‘Così’– no va poder amb certs cantants poc aptes i inoïbles al Liceu. No totes les ‘veus Minkowski’ van donar la talla, al contrari d’una reduïda Simfònica liceista, flexible, poderosa i motivada, que va demostrar desacords només en l’última etapa. En l’apartat vocal es van desenvolupar amb total entitat Angela Brower com Susanna i Dorabella, una genial Lea Desandre com a Cherubino –llàstima de la seva escassa projecció–, el rotund i ben projectat Guglielmo de Florian Sempey i la Donna Elvira d’Arianna Vendittelli. Molt aplaudida va resultar Ana Maria Labin com a Comtessa i Fiordiligi, de veu tan atractiva com diminuta, mentre que l’hiperactiu Figaro / Leporello de Robert Gleadow acabava les seves intervencions amb algun crit al costat del Don Giovanni d’Alexandre Duhamelm que va resultar incapaç del més mínim ‘pianissimo’. Una pena.