Paco Ibáñez: «Som en una Sibèria cultural»

En aquests dos anys de pandèmia ha ofert alguns recitals. ¿Com ha viscut aquesta època? Doncs he sigut molt al taller, fent les meves tonteries, les meves fantasies, i posant una mica d’ordre, o desordre, jo què sé... No estic mai de braços plegats. He estat ocupat amb la fusta, fent compassos. Però com que no tinc ganes de ser ric... Si fos com un futbolista, que donant puntades de peu a una pilota es pot enriquir, estaria fent compassos tot el dia i no estaria aquí preguntant-me si cantaré. ‘Nos queda la palabra’ va ser el títol d’uns recitals que va fer el 2007, en sales com el Liceu (a partir del poema ‘Me queda la palabra’, de Blas de Otero). ¿Per què recuperar aquest enunciat en aquests moments? Perquè les coses han anat a pitjor des d’aleshores, i la paraula és l’únic que no ens poden treure. Amb la paraula es fan les coses, o es desfan, i hi ha esperança que puguem canviar el rumb respecte a tota aquesta porqueria que ens està envaint. Perquè avui no tens on posar els peus, ni el cap, amb aquesta davallada cultural, d’exigència, que pateix l’ésser humà, en lloc de mirar d’assemblar-se menys a les ovelles i les vaques. I vinga el ‘botellon’, i les cançons que són porqueria, i el futbol, i la televisió... Gent que fa esport asseguda en una butaca. Et trobes amb algú a qui se li ha mort el pare o la mare i et diu però el nostre equip ha guanyat», i això el calma. A això hem arribat. Les propostes artístiques es dirigeixen a analfabets. ¿Quina proposta de cançó hi ha avui dia? Digues-me, ¿què s’ha fet de la cançó amb contingut, la de Raimon, Lluís Llach, Pi de la Serra, i la de Mikel Laboa, i Xabier Lete, i Luis Pastor? El cantautor s’ha transformat, i els temps són d’altres. No busquem culpables: ¿què passa avui? ¿Plou, fa fred? Som en una Sibèria cultural. Això no es pot aguantar. I els ministeris de cultura, ¿què han fet? La gent està a mil quilòmetres de la cultura. La cultura del ‘botellon’, això sí. Som en un túnel i no pots quedar-te callat. Aquestes propostes culturals que presenten com si fossin transgressions... ¿Transgressions de què? Si agafes una cançó com ‘Le parapluie’, de Brassens, quan al final ella se’n va per una banda i ell per l’altra, «y yo la vi toda pequeñita, partir alegremente hacia mi olvido»... Una expressió com aquesta no la pares ni tu, ni jo, ni ningú. Va cap a l’infinit. Que no ens toquin més els ‘collons’ amb això del català Però tenim, per exemple, Soleá Morente, que prepara un disc amb adaptacions de cançons seves, en el qual vostè col·labora. Té molt bona veu i una gran sensibilitat, i és molt maca. Estava assajant ‘Palabras para Julia’ amb el seu pare quan va morir. A Enrique Morente jo l’estimava molt. Els flamencs haurien de reconèixer que li deuen com col·locar la veu en el cant. Ell no era gitano, però ho va assimilar molt bé i va obrir un camí. I Soleá és filla del seu pare, no hi ha dubte. Vostè també prepara el seu propi disc, ‘Érase una vez’, amb cançons «per a nens de totes les edats». Va sorgir parlant amb Frederic Amat, que fa les il·lustracions de l’àlbum. Té temes amb textos de Lorca, com ‘l lagarto está llorando’ o ‘Mi niña se fue a la mar’ en una nova versió. I una peça en gallec, ‘Pomba’, d’Antonio García Teijeiro, i una altra en català, ‘Barques de paper’, de Salvador Espriu. Al Palau vull cantar una altra cançó en català perquè els catalans estiguin contents i orgullosos del seu idioma: ‘Molt lluny d’aquí’, de Màrius Torres, amb la música de Xavier Ribalta. “Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta /, on els anys d’alegria són breus com una nit...” I acaba dient: “El seu record fa un ròssec de recança al meu pas / Torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare”. ¡Quina potència té aquesta cançó! I quina tendresa, i saviesa poètica. Una meravella. Cantar-la és a dir «això és el català, us presento Catalunya». És una poesia inabastable, que un se t’escapa de les mans. La cantaré, clar que sí, i que no ens toquin més els ‘collons’ amb això del català. Aquella nit al Liceu va arribar a cantar en vuit llengües. Ara, en principi, també cantaré en diversos idiomes, com l’italià: ‘Quando l’alber comincia a fiorire’. Una cançó popular, en la qual un estúpid deixa la seva guapa nòvia a Itàlia per anar-se’n a viure... ¿On? ¡Als Estats Units! ¡Cal ser cretí! Era el nostre Madrid, el que va resistir els fatxes fins al final, el que no és amic dels capellans que van beneir el bombardeig de Gernika A més d’aquest àlbum, ‘Érase una vez’, anuncia més discos amb poemes de Góngora, Quevedo, Samaniego, Bécquer, Storni, Neruda, Llorca... Cançons que he cantat en recitals però que mai he gravat, o altres que són inèdites, acabades, i que mai he cantat en públic... Va començar aquesta gira el 4 d’abril al Teatre Coliseum, de Madrid. ¿Com va ser? Doncs es van portar molt bé, els madrilenys. Almenys van demostrar que són vius. Quina energia que tenen, no sé què deu ser, si el ‘cocido’ madrileny o què. Una cosa impressionant. Quan vaig sortir a l’escenari vaig sentir com un esclat. Vaig notar que la gent va venir amb ràbia, una ràbia sana, unes ganes de sentir una cosa que li omplís el cos i l’ànima. Era el nostre Madrid, aquell Madrid que va resistir els fatxes fins al final, el que no és amic dels capellans que van beneir el bombardeig de Gernika. ¿Continua vetant els teatres públics d’ajuntaments del PP? Home, això és sagrat. ¿Alguna proposta ha tingut? Gairebé cap. Ells fan igual: «Recital de Paco Ibáñez, ni un, ¿eh?». Així que coincidim. S’agraeix. Mira el que un ‘fill de Putin’ pot fer. I el que li deixen fer, o sigui El president ucraïnès, Zelenski, va parlar fa uns dies de Gernika. ¿Quina sensació li va produir la comparació? Doncs va ser justa i exacta amb el que està passant. Mariúpol ja no existeix... Aquest desgraciat de Putin, que té un buit per dins, ha tingut aquesta ocasió de destrossar un país i intentar enfonsar el món, i en aquestes estem. Mira el que un ‘fill de Putin’ pot fer. I el que li deixen fer, o sigui. No he sigut mai a Ucraïna, però sí a Moscou. Vaig actuar allà, a través de l’Institut Cervantes, farà uns 15 anys. I abans havia estat a Leningrad, Sant Petersburg, però el record se’m va esborrar, a poc a poc... A París vaig conèixer Bulat Okudzhava, que era el Brassens o Ferré rus. També vaig conèixer Vladímir Vysotski, georgià que cantava en rus, marit de Marina Vlady. Al Palau comptarà amb Mario Mas (guitarra), Joxan Goikoetxea (acordió) i Pep Pascual amb els seus «efectes especials». ¿Sortirà disposat a improvisar amb el repertori, com és habitual en vostè, més que seguint un guió? Jo sempre vaig sobre la marxa, més o menys, però ara sé amb quina cançó començo: ‘Em queda la paraula’, de Blas de Otero. Abans començava més suaument, amb ‘Mi niña se fue a la mar’, creant ambient. Ara, no. Vaig directament. El que un proposa és eixamplar el camp cultural. Que la gent prengui consciència que estem en perill, que això no es pot aguantar, home.

El més llegit