Sud d’Anglaterra, Brighton, melancòlica i rovellada ciutat de vacances a uns 80 quilòmetres de Londres. Corre l’any 1959, una frontissa entre la grisor camusa de la postguerra i l’esclat vitalista dels anys 60, quan la irrupció dels Rolling Stones i la televisió en color escombrarà com un vendaval els espectacles de varietats, aquells xous on brillaven còmics amb canotier i noies que, envoltades de plomes i lluentons, cantaven picardies innocents del tipus: «Soc Betty la Lletera i tremolant estic tota sencera». Canvien els gustos del públic, i la càmfora d’una època està a punt de ser devorada per l’onatge. Corre, dèiem, l’any 1959, quan la necessitat més que l’ànsia de glòria reuneix el trio de personatges, tres pobres diables d’uns vint anys que miren d’obrir-se camí en el submon de la faràndula. A saber: L’Evie, una corista de somriure enlluernador, cames esveltes i escàs talent per cantar; el Ronnie, un mag dels de capa i barret de copa; i el Jack, mestre de cerimònies, expansiu i ‘lligon’, el més eixerit. Un triangle peculiar de buscavides.