José Mercé «Antonio Orozco era l’únic que em podia entendre»

‘Oripandó’ és una paraula caló. ¿És viva aquesta llengua? L’‘oripandó’ és com anomenem el sol i el trenc d’alba. El caló és viu i té paraules molt boniques: la chamutrí és la lluna; la cangrí, la gallina; l’ampio és l’oli. Però només són paraules soltes. Tant de bo el sabéssim parlar. Jo no he conegut ningú que pugui tenir una conversa sencera en caló. En romaní, sí; hi ha molts gitanos a tot el món que el parlen. ¿Quin és l’origen d’aquest àlbum? Jo volia treure alguna cosa de mi que feia temps que guardava. Fa tres anys estava fent La voz amb Antonio [Orozco] i un dia li vaig dir: «M’agradaria treballar amb tu, tinc una idea i em sembla que l’únic que la pot desenvolupar ets tu». Ell es va quedar sense dir res. I l’endemà, em va venir molt tímid: «Mestre, allò que em va dir ahir, ¿és veritat?». Ell ha estat més de dos anys parlant amb mi i amb la meva dona, les meves filles, els meus nets... Li vaig explicar tot de mi. Això que tenia guardat té a veure amb la pèrdua del seu fill Curro, ja fa 28 anys, quan ell només en tenia 14. Tenia aquesta espineta clavada de fer un tema que digués el que jo sento. Es diu ‘Jamás desaparece lo que nunca parte’, perquè el meu fill Curro mai se n’ha anat, sempre està present. Les frases que diu són meravelloses. El guardaré en el meu cor mentre visqui. A partir d’aquesta cançó, el disc se centra en vostè, en el seu camí cap a la llum. Literalment: el primer tema, ‘Preludio del nuevo día’, parteix de la foscor de la mina. Explico la meva vida en aquesta obra. No m’agrada dir-li disc. Aquest primer tema parla de la tenebra de la mina, de quan jo no veia el sol per enlloc. Des d’allà, fins a ‘Alegría’, quan es fa de dia. N’hi ha un amb el mestre Dorantes (‘Si tú me lo pides, volvería a empezar’) que parla dels deu anys que em vaig tirar amb Antonio Gades, recorrent el món, i un altre (‘Cincuenta primaveras y otras mil que yo quisiera’) sobre els cinquanta anys que la meva dona i jo portem junts. És un treball molt avantguardista i amb grans companys: Tomatito, el seu fill José del Tomate, Pablo López, Lang Lang, La Mala Rodríguez... Què més puc demanar. ¿Què el va fer pensar que Orozco podia posar-se a la seva pell i escriure aquests textos sobre circumstàncies seves tan personals? M’ho va fer pensar saber que l’Antonio estaria tot el dia darrere meu, parlant-ho tot i escoltant-me, i preguntant-me, i reflectint-ho com Déu mana, i no em vaig equivocar. L’Antonio, per a mi, és flamenc en la seva manera de ser, de sentir, de cantar... encara que canti pop o el que li doni la gana. Orozco també ha tingut pèrdues personals. ¿Això va facilitar l’entesa? És diferent una dona que un fill, però ell sap el que és tenir un dolor gran. Però no et pensis que el vaig escollir per això. Vaig parlar amb ell perquè crec que és una persona d’una sensibilitat tan gran que era l’única que m’entendria. A hores d’ara, no em molestarà gaire que em critiquin. Si agrada, millor, però no tinc la intenció que hagi d’agradar a tothom. Pot sorprendre sentir la seva veu en aquest context sonor amb elements pop, rock i simfònics. ¡En alguns moments sembla que surt per allà Pink Floyd! Però el flamenc està en tota l’obra, des que comença fins que acaba: tarantos, taranta, tangos, ‘bulerías’, martinete... Jo sempre he sigut arriscat: quan vaig treure Aire [2000] em van deixar com un drap brut per tot arreu. I al cap de cinc o sis mesos, el que jo havia fet ho començaven a fer els altres: posar un baix, una bateria, un piano... A hores d’ara, no em molestarà gaire que em critiquin. Si agrada, millor, però no tinc la intenció que hagi d’agradar a tothom. Al seu torn, és la producció més flamenca d’Orozco. ¿Domina ell aquest llenguatge musical? El domina i li agrada. Jo li he explicat moltes coses, com ell m’ha explicat moltes coses d’un altre món de la música. Ha agafat l’arbre genealògic de tots els ‘cantes’, ha mirat d’on venien... No és fer un disc perquè sí, ni tampoc buscar el tema que sigui un gran èxit. ¿Com serà el concert del Palau, l’1 de juny? Vindré amb els meus músics: bateria, baix, piano, caixó, guitarra flamenca... I suposo que no la Simfònica sencera, però sí 30 o 40 membres. ¿L’acompanyarà Antonio Orozco en escena? Espero que aparegui, ¡pel seu bé!

El més llegit