Caitlin Moran: «Moltes actrius utilitzen bòtox i ho neguen com múrries. Jo ho admeto»

Durant anys, la més desprejuiciada i divertida de les escriptores britàniques, Caitlin Moran (Londres, 1975), s’ha ocupat de les jovenetes. Per a elles va escriure ‘Cómo ser mujer’, a mitges memòria personal a mitges denúncia feminista per a una era en la qual encara no havia esclatat el Me Too. El llibre ho va petar a les llibreries. Una dècada més tard, encarant perillosament la cinquantena, amb una filla adolescent amb problemes d’anorèxia i algun intent de suïcidi ja superats, analitza la seva vida a ‘Més que una dona’ (Anagrama, en castellà i català) i considera amb alegria que al final ha valgut la pena. En aquests 10 anys han canviat molt les coses per al feminisme en general i per a vostè en particular. Les dones estem creant el nostre manual d’instruccions per a la vida. És curiós, però quan vaig escriure ‘Cómo ser mujer’ estava convençuda que era el pitjor moment per a nosaltres des de la Segona Guerra Mundial. Van dir que exagerava, però després han hagut d’arribar Britney Spears o el ‘Me Too’ perquè tots descobríssim que no era així. El temps li ha donat la raó. Estava farta de veure a les revistes femenines com, en to odiós, ens donaven consells sobre perdre pes, depilar-se el cony o comprar-se un bolso. En definitiva, com gastar diners per ser millors perquè sempre hi havia alguna cosa en la dona que no funcionava. Així que vaig escriure un llibre amistós que tractés les dones amb respecte. L’explosió feminista ha canviat les regles del joc. Ha permès que ens expliquem històries entre nosaltres i que ens adonéssim que les equivocacions i errors no els cometem en solitari. I parlant d’explicar, Caitlin Moran no es deixa absolutament res al tinter. Per això parla del seu sexe més complicat, les seves menstruacions i ara revela que quan entra a la banyera és freqüent que succioni una bona quantitat d’aigua per la vagina. Això li passa a moltes dones. Però ¿qui ho ha explicat? Bé, és anecdòtic, però em serveix com a exemple de les milers de coses que no ens expliquem. Des de molt joveneta em vaig adonar que m’encanta escriure sobre coses secretes i vergonyoses que no se solen comentar. M’agrada que no siguin coses intel·lectuals i que siguin divertides. No crec que el feminisme hagi d’estar sempre teoritzant. «El meu llibre és una manera de dir: ¡Eh, noies, això ha de començar ja perquè aviat estarem mortes i cal disfrutar de la vida!» Quan tenia 30 anys, ¿creia que les coses serien més fàcils quan arribés a la mitjana edat? Que il·lusa. Jo crec que és molt comú que les dones pensin que la seva vida canviarà perquè no estem prou maques o prou primes. I el pitjor és que avui dia això li pot passar fins i tot a una dona de 60 anys. El meu llibre és una manera de dir: ¡Eh, noies, això ha de començar ja perquè aviat estarem mortes i cal disfrutar de la vida abans que passi això! Denuncia que hem aconseguit el dret a treballar però que a canvi no hem delegat en els homes un 50% de les cures, ja sigui dels fills o dels pares quan són grans. Totes les estadístiques mostren que les dones, a diferència dels homes, perden dos dies al mes en la cura dels fills i que els pares de família tenen molt més temps lliure que elles. «Cal buscar un company que ho sigui de debò, amb qui ens puguem repartir les tasques domèstiques» Perquè funcioni el projecte pilot de família que proposa, assegura que és fonamental allunyar-se dels «gamberros», encara que semblin molt seductors. Hem de buscar un company que ho sigui de debò, amb qui puguem repartir-nos les tasques domèstiques, però és clar que en la nostra vida personal trobem el que trobem. Les meves amigues em diuen que no és que rebutgin homes fantàstics, sinó que n’hi ha molt pocs. ¿Què pots fer llavors? Pots ensenyar-los, però això, desgraciadament, és una altra càrrega afegida a les que ja tens. És important que nosaltres canviem, però si ells no ho fan, no servirà de res. Anem als detalls. ¿Es pot ser feminista i utilitzar bòtox? Ja fa temps que vaig deixar de fer-ho i se’m nota a la cara. Les actrius, les presentadores, les artistes en general, presumeixen que no s’injecten i que es volen fer grans amb naturalitat. Menteixen com múrries i, és clar, això produeix una important davallada moral perquè no ets capaç d’envellir de manera tan natural com elles. Jo admeto que l’he utilitzat, per això moltes dones m’han felicitat per haver confessat el gran secret. La veritat és que no veig gaire diferència entre tenyir-se o posar-se fundes a les dents i punxar-se bòtox cada sis mesos per relaxar les arrugues. ‘Cómo ser mujer’ estava carregat de ràbia, desvergonyiment i orgull. La seva continuació, tot i que segueix sent divertida, té moltes zones fosques, com la confessió de l’anorèxia de la seva filla i els seus intents de suïcidi. No hauria pogut escriure sobre aquest tems si no haguéssim superat els problemes. Però continua sent el que em defineix. Parlar de coses de les quals no es parla. M’agrada que els secrets deixin de ser-ho i em fa certa ràbia aquesta exigència cap a les dones quan se’ns demana que siguem valentes quan en realitat hauríem de ser felices i disfrutar de la vida. I en comptes d’això, sempre ens anem disculpant per tot. Ells no fan això. Espero que en la pròxima generació això s’arregli. «Crec fermament en un feminisme sense dogmes en què la broma i l’humor ho faci tot més fàcil» ¿Com entén el feminisme? Sense dogmes. Que homes i dones no tinguin por de dir una cosa que no és correcta només perquè algú ha decretat un camí concret. No, el feminisme és molt variat i alliberador. Crec fermament en un feminisme en quà la broma i l’humor ho facin tot més fàcil. Ser feminista ha de ser divertit. M’agrada dir que els meus llibres són com converses d’amigues i que no tenen res a veure amb estudis acadèmics. A més, això només funcionarà si el 100% ho creuen, dones i homes. Malgrat el dolor d’algunes pàgines, encara té molt humor i cap queixa per afrontar el pas dels anys. ¿Com ho fa? La gent és més feliç del que ens pensem. El problema és que això no apareix als llibres. A mi m’agrada parlar de la meva tassa de cafè, del meu gos i de les petites coses que m’acompanyen. Això em fa feliç i és el que vull transmetre.

Caitlin Moran: «Moltes actrius utilitzen bòtox i ho neguen com múrries. Jo ho admeto»

L’humor iconoclàstic de l’autora britànica surt a la trobada de les seves esperances i pors davant la mitjana edat a ‘Més que una dona’

El més llegit