Miguel Poveda deixa la seva empremta a Nova York

La primera pel·lícula que va veure en un cine Miguel Poveda va ser ‘Superman’. A aquell jove de Badalona que tenia una televisió en blanc i negre i les finestres obertes al barri no li va impressionar tant el superheroi de la capa com la ciutat sobre la qual volava: Nova York. En aquella sala fosca, a Poveda se li van obrir la ment i els somnis a altres vides i altres llocs, a un món sense límits. Va néixer també una estima per Nova York que es va demostrar indeleble, especialment ara que Poveda s’ha tatuat l’‘skyline’ de la ciutat al braç. I com que és bastant cert el que es diu que Nova York dona el que rep, la ciutat també ha quedat aquesta setmana marcada per l’empremta del ‘cantaor’. Un esforç miraculós Dijous, amb dos anys de retard imposat per la pandèmia, Poveda va pujar finalment a un escenari novaiorquès per donar el tret de sortida a la 20a edició del Flamenco Festival, una cita que va gestar i fer possible Miguel Marín i que, com aquests gratacels que tant agraden al cantant que acaba d’editar ‘Diverso’, ha anat creixent i estenent-se en les seves dues dècades de vida pels Estats Units a costa d’un esforç titànic, de vegades miraculós. Poveda va tornar a l’Skirball, el teatre de la New York University que també va reobrir després dels tancaments coronavírics. Ho va fer amb un concert que servia per commemorar el 25è aniversari del King Juan Carlos I of Spain Center de NYU, que es dedica a la promoció de l’espanyol i la cultura espanyola. I hi havia tants motius de celebració i tantes ganes acumulades i tant geni reunit a l’escenari que hi va haver un autèntic recital. Luxe sobre l’escenari Poveda va proposar, d’entrada, deixar «les coses lletges i dolentes» portes enfora. Va prometre que intentaria fer que els presents sortissin de l’Skirball amb l’ànima alegre. I ho va aconseguir, acompanyat per un cartell estel·lar: el mestre Joan Albert Amargós al piano, Jesús Guerrero a la guitarra, Paquito González en la percussió, ‘el Grilo’ i ‘el Londro’ tocant les palmes (‘el Londro’, a més, va demostrar el seu geni en el cant) i el talent del bailaor Antonio Molina, ‘el Choro’. Poveda va ser el crooner i el cantaor, trobador i baladista, força i control, geni i figura. Va ser la veu que tan aviat consciencia sobre l’emergència climàtica com reivindica músiques i gèneres populars que van ser clau en la seva infància i que sovint s’han mirat amb menyspreu. Va ser, una vegada més, el vehicle per al seu adorat Federico García Lorca, però es va atrevir també a portar per buleries l’icònic ‘New York, New York’ de Frank Sinatra. I possiblement no passaria res si prescindís dels vídeos que es projecten en alguns moments de l’espectacle, però poc més sobra en un concert capaç d’escalfar la nit de freda pluja amb l’essència: seguidilles, ‘soleás’, malaguenyes, ‘guajira’, ‘alegries’, tangos... Poveda té cites amb el Festival Flamenco a Miami i Los Angeles abans de reprendre la seva gira espanyola. Però abans ofereix aquest divendres un segon concert a Nova York. S’assenta la tinta a la seva pell, ell assenta la seva empremta a la ciutat.

Miguel Poveda deixa la seva empremta a Nova York

El ‘cantaor’, que s’acaba de tatuar l’‘skyline’ de la ciutat, obre el Flamenco Festival amb un concert posposat dos anys per la pandèmia

El més llegit