Després de consagrar-se com a cineasta gràcies a ficcions que exploren la masculinitat, i que no miren de retratar el nostre món sinó una versió mitificada d’aquest a través dels mecanismes dramàtics del cine de gènere, el francès Jacques Audiard canvia de tema a través del que no només és la seva pel·lícula més femenina sinó també un intent de prendre el pols a una part molt real i molt vital de la societat francesa: els mil·lennistes, amb les seves incerteses professionals, els seus problemes afectius amb les generacions prèvies, el seu permanent desencant i, sobretot, la fluïdesa de les seves relacions afectives.