Examen al Liceu: ¿quines són les seves fortaleses i debilitats artístiques?

L’estructura del Liceu del segle XXI respon a una història molt particular. El seu origen es remunta a diversos projectes nascuts de la iniciativa privada i el 1845 es va posar la primera pedra del teatre, que es va inaugurar el 4 d’abril de 1847 gràcies a l’aportació de diversos membres de la burgesia de la ciutat que van passar a ser-ne copropietaris. El seu model de gestió, pel qual un empresari s’adjudicava l’organització de les temporades, es va mantenir gairebé inalterable fins que el 1981 es va crear el Consorci del Liceu, integrat per l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i la propietat, entitats a les quals es van unir el Ministeri de Cultura i la Diputació de Barcelona. Després de l’incendi de 1994, els propietaris, reunits en la Societat del Gran Teatre del Liceu, van cedir a les administracions tant l’edifici com la suma de l’assegurança, moment en què va néixer el nou Liceu, reinaugurat el 1999, ja amb caràcter públic i regit per una fundació; mantenia l’estructura que el definia com un teatre ‘de stagione’, a diferència de la fórmula «de repertori», és a dir, amb funcions diàries de títols diferents, cosa que obliga a mantenir la seva pròpia companyia. L’orquestra Un teatre d’òpera, segons els seus recursos, pot optar a tenir en plantilla un cor i una orquestra, com és el cas del Gran Teatre. La Simfònica del Liceu avui està integrada per 82 músics i està en fase d’audicions per arribar als 85. En cas de necessitat i segons l’obra que s’interpreta, es lloguen reforços. El conjunt ha tingut una reputació considerable sobretot des de la creació del consorci, que es va preocupar de millorar una formació que compartia membres amb la llavors Orquestra Ciutat de Barcelona. La seva flexibilitat li va permetre assumir repertoris tan diferents com els propis de l’òpera italiana, eslava, wagneriana o francesa, amb una resposta artística a l’ombra del responsable musical de la casa i dels directors convidats, responent millor o pitjor en funció de la batuta i sobretot de la motivació, regalant les seves millors nits al servei de les grans veus, punt de referència del coliseu. En les últimes dècades, la simfònica liceista ha anat guanyant en qualitat gràcies a un treball pacient i perseverant dels seus directors titulars, amb períodes de brillantor sota la batuta del francès Bertrand de Billy (1999-2004), de l’alemany Sebastian Wiegle (2004-2008) i del català Josep Pons, que des del seu nomenament com a director musical el 2012 està portant a terme una intensa tasca de renovació. El cor El Cor del Liceu també es troba en ple procés de renovació. Seguint l’estela de la tradició coral catalana, ha passat per moments gloriosos, com a finals de la dècada dels 80, quan el dirigia el destacat especialista Romano Gandolfi, que, al costat de Vittorio Sicuri, el va portar al nivell d’excel·lència professional que requeria sobretot en òpera italiana, moment que més tard reviuria José Luis Basso fins que en va marxar el 2014. Perquè un cor d’òpera no té res a veure amb un orfeó: els membres, a més de cantar adaptant-se a les necessitats del grup, han de dominar l’actuació teatral, ja que donen vida a la màxima expressió del teatre musical. En l’actualitat, el cor liceista està compost per 48 veus, pretén ampliar-se fins als 60 integrants i sol créixer en efectius amb reforços puntuals quan l’obra ho requereix. Liderada des d’aquesta temporada per Pablo Assante, l’agrupació intenta sortir d’un període d’estancament i de certa inestabilitat, fruit de recurrents altes i baixes entre les seves files, cosa que ha minvat la cohesió de grup que li és vital. Ni cos de ball i ni acadèmia de cant El Liceu, al costat del Cor i l’Orquestra, completa la seva nòmina de treballadors amb 217 professionals de l’àrea tècnica, artística i administrativa. El teatre no compta ni amb la infraestructura física ni amb la capacitat econòmica per tenir la seva pròpia companyia de ballet (el mateix passava a França fins que es va decidir el contrari i actualment el Govern francès manté companyies als principals teatres), suplint aquesta carència amb la periòdica visita de companyies en gira. Tenir un ballet propi implica necessàriament tenir sales d’assaig aptes, mestres de ball, professors de tècnica i estil, pianistes, coreologistes, servei de sastreria... Una plantilla ara com ara inviable. Un altre projecte liceista en eterna fase d’espera és el del seu propi programa d’especialització de joves cantants –la seva acadèmia o òpera estudi–, un planter pròpia que ajudi els joves talents a adquirir l’experiència fonamental que donen els escenaris. Aquest somni del Liceu es podria concretar si algun dia pogués tenir una segona seu, com el projectat Liceu Mar, cosa que també implicaria una important reformulació pressupostària. La línia artística i la programació Cada director artístic planteja la seva pròpia visió del que hauria d’oferir un teatre públic. I com que l’òpera és un espectacle que necessita programar-se amb anys d’antelació, se solen heretar una o dues temporades dissenyades prèviament, amb la qual cosa cada línia artística tarda a consolidar-se. Liderat actualment per Valentí Oviedo en la direcció general i per Víctor García de Gomar en l’artística, el Liceu està a punt de presentar el seu curs 2022-23, del qual s’esperen els cops de timó necessaris perquè el teatre es retrobi amb el seu públic. La pandèmia i les seves conseqüències justifiquen només en part la caiguda en les vendes i en els abonaments. Sense Wagner, Verdi ni Donizetti, el Liceu d’avui sembla una mica perdut, girant cap a una vocació mozartiana que mai ha demostrat. Obres fonamentals com ‘Ariadne auf Naxos’, ‘Pelléas et Mélisande’ i ‘Wozzeck’ en un mateix curs, sense gairebé deixar aire per a títols populars –com ha passat aquesta temporada–, poden acabar augmentant el forat econòmic que arrosseguen els teatres d’òpera, l’espectacle teatral més complet, però també el més car per portar a escena amb un alt estàndard de qualitat. El curs vinent tornen, en tot cas, els enyorats Wagner, Verdi (amb dos títols) i Donizetti, però també Massenet i Puccini, deixant espai per a l’òpera antiga, barroca i contemporània, amb més d’una estrena absoluta, sempre en propostes escèniques innovadores, perquè des de fa anys els liceistes han anat obrint la seva mirada estètica gràcies a una àmplia diversitat de propostes teatrals. Al contrari, els gustos conservadors quant a repertori impedeixen córrer gaires riscos en aquest àmbit i això obliga a un complex joc d’equilibris.

Examen al Liceu: ¿quines són les seves fortaleses i les seves debilitats artístiques?

Analitzem l’orquestra, el cor i la programació del Gran Teatre, que manca de cos de ball i d’acadèmia per a la formació d’artistes

El més llegit