«¿Què creus que és més gran? ¿L’espai exterior...? ¿O l’interior?». És una de les moltes preguntes que Robin formula al seu pare Theo, evocant al seu torn la gran obsessió de la ciència-ficció de pensament, que, des de clàssics com ‘Hacedor de estrellas’, d’Olaf Stapledon, fins a ‘Flors per a l’Algernon’, de Daniel Keyes, aquí citats explícitament, travessa com un corrent de protons mil·lenaris les pàgines de l’última, preciosa novel·la de Richard Powers. Aquest cosmos ple de planetes que són potència de vida, i al qual en el text es pot viatjar amb simuladors astrofísics, és, en realitat, el cosmos de la nostra consciència, que, curiós i indignat, no para de desfer-se en les seves emocions i es pregunta per la fi del món i la bellesa de l’experiència. Menys botànica, menys rizomàtica, més accessible en la pràctica ecoliterària que ‘El clamor de los árboles’, ‘Desconcert’ retrata un món que coneixem massa bé –fuetejat pel canvi climàtic i les pandèmies, pel càstig a la immigració il·legal i la calamitat de la salut mental–, emmarcat en la relació entre un pare i un fill, tots dos encisats pel poderós record de qui va ser dona i mare i va morir en un accident, que irradia una tendresa infinita.