Corre el rumor que, quan Philip Seymour Hoffman va guanyar l’Oscar al Millor Actor pel seu treball al capdavant de ‘Truman Capote’, Heath Ledger va protestar: «Jo pensava que el premi es dona a qui actua millor, no a qui actua més». És cert que ell mateix va recórrer a la submissió expressiva anys després a l’hora d’encarnar el Joker, el paper que li va donar la seva estatueta pòstuma, però en tot cas a la seva queixa no li faltava raó: a l’Acadèmia de Hollywood li agrada recompensar la sobreactuació, ja sigui en forma de tics verbals i gestuals o, en general, de qualsevol de les fórmules i afectacions que tan clar deixen l’esforç actoral i tant desvien l’atenció de totes les altres coses; aquest és el motiu pel qual Meryl Streep continua acumulant nominacions, per això Sean Penn té dos Oscar malgrat ser el campió mundial de l’histrionisme i pel que, després de guanyar finalment el trofeu per passar-se el metratge d’‘Essència de dona’ (1992) cridant «Hoo-hah» –les seves grandíssimes interpretacions prèvies havien sigut ignorades pels acadèmics-, Al Pacino va passar la dècada següent cridant-ho absolutament tot.