«Éramos felices y comíamos tacos, butifarras y feijoada. Éramos tan felices que yo me podía permitir escribirlo desvergonzadamente al inicio de un libro, como si fuera el final». Així s’inicia ‘Peluquería y letras’ de Juan Pablo Villalobos (Mèxic, 1973), cita que conté l’embrió de tota la història que es narrarà. Una ficció amb caires autobiogràfics, que ja són una marca en la seva escriptura, almenys, des de ‘No voy a pedirle a nadie que me crea’ (2016), i amb escenes conjuminades des de la irreverència, l’humor hilarant i els repetits equívocs i malentesos. Un llibre la delirant trama del qual tensa l’arc entre el real i l’imaginari apostant-lo tot no a un final feliç, que també, sinó a aquest inici ancorat en l’alegria, una mica menys corrent avui dia, com si el que es volgués narrar fos, en realitat, el que hi ha més enllà del final del conte, aquest que promet «que van ser feliços i van menjar anissos».