Rosalía: rock and roll contra els ‘puretes’

El primer que cal fer és brindar per ‘Motomami’: un àlbum discogràfic, aquesta relíquia cultural, un artefacte més mort que viu, l’ha feta grossa. Com en els vells temps i com tant de bo passés més sovint. El segon que cal fer és bufetejar (metafòricament) tots els ‘puretes’ que han dit i escrit que ‘Motomami’ no va amb ells, que no l’entenen, que els sembla xavacà, i en són uns quants (si m’ho demanen per sota mà els diré qui han sigut). Compte, sense temps per haver-lo escoltat i encara menys digerit. És aquesta contraforça madura el millor elogi a ‘Motomami’. Caram, feia molt que una vella guàrdia no se sentia tan ferida. Les coces dels antics emparenten ‘Motomami’ amb els grans discos de la música popular moderna. A veure: no està fet per a vosaltres, que potser aneu a concerts d’estadi amb els vostres fills. Codis blindats El tercer que cal fer és tornar a brindar per un disc que ha posat sobre la taula que existeix una poderosa cultura juvenil a la qual ni els ‘puretes’ més ben intencionats tenim accés, amb els seus codis blindats i aquestes coses. Quan comences a pensar què farà el teu fill a la nit ja no hi pintes res. I el quart que cal fer davant ‘Motomami’ és treure’s el barret. Rosalía atrapa el ‘zeitgeist’ musical i el propulsa al futur (sí, el reggaeton, l’arxienemic de la música ‘de qualitat’), alhora que gela la sang amb translacions al present de la tradició (flamenc, copla, bolero, balada). Tot això des d’una postura autoral, des del llamineríssim vers «saoko, papi, saoko», signifiqui el que signifiqui –tampoc ningú amb dos dits de front es va dedicar a buscar el significat d’«‘achilipú, a pu, a pu’»– fins a la fulminant estrofa «‘nunca me ha dado miedo / la risa de un loco / más miedo me da / el que miente o el que ríe poco’». Era molt fàcil per als ‘puretes’, al cap i a la fi els que dictem les normes, enamorar-se d’‘El mal querer’, un bloc fet per esbalair i que admetia ser comentat, gintònic en mà, al ‘village’ d’un festival. ‘Motomami’ és una altra cosa, un assortiment desafiador, gamberro, divertit, sever a trams i millor, si en volen saber la meva opinió. Un discàs de rock and roll, que no és exactament això que empolvoren els cuiners guais sobre els seus plats. Res de l’anterior impedeix que Rosalía sigui vista com ‘un producte’ pel sector ‘hardcore’ dels fans de les músiques urbanes; això és normal i una altra història.

Rosalía: rock and roll contra els ‘puretes’

‘Motomami’: doncs a mi m’ha agradat, per Miqui Otero

El més llegit