Arthur Lee, líder de Love: com gravar una obra mestra i espatllar-ho tot

Arthur Lee tenia només 22 anys quan Love, el grup de rock de Los Angeles que liderava amb autoritarisme nord-coreà, va publicar el seu tercer elapé, ‘Forever Changes’, una obra mestra de pop visionari que des d’aleshores té un lloc fix en la part més noble de les llistes dels millors discos de sempre. Aparegut a la tardor del 1967, ‘Forever Changes’ va ser un dels primers manifestos artístics que, des de les mateixes entranyes de la contracultura californiana, va revelar una veritat incòmoda: sota la superfície somrient de l’Era d’Aquari i l’Estiu de l’Amor s’agitava un oceà sinistre. Una marea fosca de violència i paranoia que va acabar no només amb la utopia hippy sinó amb el mateix Arthur Lee, que després de tocar el cel, va entrar en una espiral d’extravagàncies, addiccions i decisions equivocades que van arruïnar la carrera de Love i el van arrossegar a ell mateix a la irrellevància, primer, i la presó, després. Aquesta història d’auge fulgurant i caiguda estrepitosa és la que el periodista britànic Barney Hoskyns (autor d’Hotel California: Cantautores y vaqueros cocainómanos en Laurel Canyon’) relata a ‘Arthur Lee. Esplendor y decadencia de Love’, un llibre aparegut el 2001 que la barcelonina editorial Contra acaba de publicar en castellà en una versió actualitzada. Quan Hoskyns el va escriure, Lee era a la presó estatal de Pleasant Valley, complint una condemna de 12 anys per amenaçar un veí amb una pistola. Poc després, el músic va ser posat en llibertat, va protagonitzar diverses gires internacionals en les quals va poder, a la fi, treure una mica de partit al prestigi acumulat per ‘Forever Changes’ i va acabar morint a causa d’una leucèmia el 2006, als 61 anys. Un poeta hippy negre «Arthur era una estranya barreja d’encant i amenaça –assenyala Hoskyns en conversa amb EL PERIÓDICO–. Un ben plantat poeta hippy negre que disfrutava intimidant els altres amb els seus jocs psicològics». Nascut a Memphis, als cinc anys Lee es va traslladar amb la seva mare i el seu padrastre a Los Angeles, on va decidir convertir-se en músic després de veure el cantant i guitarrista de blues Johnny ‘Guitar’ Watson «sortir d’un Cadillac daurat enfundat en un vestit daurat i lluint dents d’or», cosa que dona una idea de les ambicions del noi. Després d’un breu període component, interpretant i produint cançons de soul i rhythm and blues per a petits segells (en una d’aquestes sessions va participar un tal James Marshall Hendrix), Arthur Lee va fer un gir cap al pop blanc influït pels Beatles i els Byrds i, al costat del seu amic Johnny Echols, un guitarrista negre aficionat al jazz, va muntar un grup del folk-rock multiracial que va batejar com The Grass Roots. Per les seves files va passar fugaçment Bobby Beausoleil, que al cap d’un temps es faria tristament popular com un dels assassins del clan Manson. El nen bonic (i blanc) La formació de The Grass Roots va quedar estabilitzada amb l’arribada de Bryan MacLean, un jove de família benestant i prodigiosa melena rossa que havia treballat com a ‘roadie’ per als Byrds i que no va tardar a revelar-se com un imant per a les noies i un compositor notable, que va alimentar una mena de rivalitat que Lee es va ocupar de concloure amb despotisme estalinista. «Arthur explotava el sentiment de culpa que Bryan tenia per la seva condició de nen bonic i privilegiat de Beverly Hills i el dominava per complet», apunta Hoskyns. Rebatejat com a Love, el grup es va convertir en una de les grans sensacions del Strip de Los Angeles amb el seu ‘look’ imponent i la seva barreja de folk, soul, rock de garatge i pop psicodèlic i va firmar un contracte amb la discogràfica Elektra. «Com suggereix el títol d’una de les cançons de ‘Forever Changes’, les èpoques són la gent. I a Los Angeles de mitjans dels anys 60, Love eren l’època. Ells van saber traduir aquesta escena en cançons millor que ningú –sosté Barney Hoskyns–. Però la barreja racial que feia d’ells un grup que agradava a la seva ciutat resultava difícil de vendre a l’americà mitjà». Aquesta és una de les raons per les quals Love mai van arribar a l’èxit que sí que van tenir, per exemple, els Doors, que van fitxar per Elektra gràcies a la mediació d’Arthur Lee. Però hi va haver altres factors que van llastar la seva carrera comercial: entre els quals, la creixent afició a les drogues d’alguns components de la banda i, sobretot, l’imprevisible comportament d’un líder que semblava entossudit a boicotejar la seva pròpia carrera amb decisions com negar-se a sortir de gira fora de Califòrnia, rebutjar l’oferta per tocar al Festival de Monterey o destinar tota la cara B del seu segon elapé, ‘Da Capo’, a allotjar una història èpica de 19 minuts anomenada ‘Revelation’ (la cara A és una successió gloriosa de sis cançons sense tatxa que mereixien millor companyia). Un manifest generacional Tot i així, entre el juny i el setembre del 1967, Love se les van arreglar per gravar un dels millors àlbums del seu temps. I de tots els temps. ‘Forever Changes’ és una manifest generacional ple d’ombrívoles visions, erupcions de fúria guitarrera i passatges musicals d’exquisida delicadesa. «Una confluència única de bellesa barroca i recargolat imaginari de Hollywood», diu Hoskyns. Una obra mestra que no va passar del lloc 52 en el ‘hit parade’ nord-americà i l’accidentada gravació de la qual va precipitar el final de la formació original del grup (que encara va tenir temps de facturar el sensacional ‘single’ ‘Your mind and I Belong together’ abans de dispersar-se). Després de la desbandada, el guitarrista Johnny Echols i el baixista Ken Forssi es van enfonsar en l’addicció a l’heroïna i van acabar a la presó acusats d’haver perpetrat una sèrie d’atracaments a mà armada a diverses parades de dònuts. Bryan MacLean va elegir la companyia de l’ampolla, la va canviar anys després per la religió i va obrir un club nocturn cristià a Rodeo Drive (va morir el dia de Nadal del 1998). I Arthur Lee va reflotar la marca Love amb nous components i va dilapidar el llegat del grup en un grapat de discos que, en el millor dels casos, són un pàl·lid reflex de la seva glòria pretèrita. La deserció de les muses En el seu sever judici crític, Barney Hoskyns ni tan sols salva de la crema ‘Four Sail’, el reivindicable elapé de Love que Lee va gravar el 1969 amb una banda de músics de blues-rock. «Si ‘Forever Changes’ no hagués sigut un disc tan extraordinari, potser podria escoltar ‘Four Sail’ amb altres orelles. Però no, ni tan sols se li acosta. Per alguna raó, probablement relacionada amb les drogues, les muses d’Arthur l’havien abandonat. I el fet que ja no tornés a gravar cap disc important ens fa pensar que MacLean, Echols, Forssi i els altres aportaven segurament més del que el mateix Lee estava disposat a reconèixer». En les dècades següents, Arthur Lee va abraçar una vida de reclusió, alcohol i cocaïna esquitxada de detencions, gires erràtiques i discos que no van arribar enlloc. Mentrestant, el culte a ‘Forever Changes’ creixia a tot el món, i molt especialment a Europa, on el líder de Love va començar a ser reverenciat com un geni torturat. «Crec que Arthur tenia problemes mentals, tot i que no sabria precisar de què es tractava –comenta Hoskyns–. I com a pioner del pop punk orquestral piscodèic garartge negre havia de tenir seriosos conflictes d’identitat. Però, més enllà de la llegenda, és indubtable que, a jutjar per la cara A de ‘Da Capo’ i per tot ‘Forever Changes’, ha de ser considerat un geni». El 1993, poc abans de l’aldarull amb un veí i una pistola que acabaria conduint-lo a la presó, Lee va ser entrevistat per Barney Hoskyns a la vall de San Fernando. Li pregunto si en persona resultava un tipus tan malcarat i intimidador com expliquen les cròniques. «Borratxo –respon–. Així és com estava».

Arthur Lee, com gravar una obra mestra i espatllar-ho tot

El periodista Barney Hoskyns repassa en un llibre la trajectòria del líder de Love, el geni que va arribar a la glòria artística amb ‘Forever Changes’ i va acabar a la presó

El més llegit