David Broncano: «Vull pensar que som els Led Zeppelin de l’humor»

‘La vida moderna Live Show’ és el nom de l’espectacle mutant en què David Broncano (Santiago de Compostel·la, 1984), Ignatius Farray i Héctor de Miguel traslladen a l’escenari aquest còctel d’humor, actualitat, filosofia i caos que destil·len diàriament des dels micròfons del programa homònim de la cadena SER. Convertit en un improbable fenomen de masses, el trio se cita dissabte 19 de març amb els seus fans barcelonins en un recinte tan imponent com el Palau Sant Jordi, dins de la programació del festival de comèdia In Risus. Broncano, presentador també del popular ‘talk show’ televisiu ‘La resistencia’, aclareix en aquesta entrevista alguns possibles dubtes sobre la naturalesa de l’espectacle: «Qui vulgui cridar ‘¡UPyD!’, cridarà ‘¡UPyD!’«. En cinc anys han passat de la sala Barts al Palau Sant Jordi, un lloc on han actuat Bruce Springsteen, Madonna i el Dalai-lama. ¿Senten la pressió? Clarament hi ha hagut un error que ens ha portat a actuar en aquest lloc, però intentarem estar a l’altura. Tot i que, vaja, si hi va haver gent que va anar a veure el Dalai-lama, crec que també poden venir a veure’ns a nosaltres. El xou del Dalai-lama és pitjor que el nostre, sens dubte. A més, aquí pots veure l’Ignatius, que és com veure directament Buda. S’han convertit en alguna cosa així com una banda d’estadi, ¿no? Els U2 de l’humor. La veritat és que sí. Si poguessis posar això en el títol... A veure, m’agrada això de ser els U2 de l’humor quant a tirada popular, quant a gent que compra entrades, però quant a qualitat..., prefereixo que no. Sense deixar malament U2, ¿eh?, que tenen algun disc que està bé. Jo vull pensar que en alguns moments hem sigut els Led Zeppelin de l’humor. ¿Canvia molt l’espectacle al passar de fer-lo en un club o un teatre a un pavelló poliesportiu? Hi ha diferència, sí. En un pavelló gran hi ha més distància amb el públic, els aplaudiments duren més i tot requereix una intensitat més elevada que en altres llocs. En un teatre et pots permetre més silencis, més pujades i baixades, mentre que en un estadi has d’esforçar-te per mantenir un ritme més continu. ¿Ser molt populars els resta espontaneïtat a l’hora d’actuar? ¿La gent que acudeix als seus espectacles no espera els gags que ja coneix igual que el públic d’un gran concert vol sentir els ‘hits’? Això passa, però a nosaltres no ens sembla malament, perquè el que portem ja és una mena de barreja. L’espectacle és pràcticament tot nou, perquè aferrar-se tota l’estona als èxits que has pogut tenir és un conyàs i rebaixa el valor del xou, però sempre hi ha un petit lloc per a la nostàlgia i per als moments de solidaritat col·lectiva en què es criden consignes que tothom coneix. Si la gent vol cridar «¡UPyD!», es cridarà «¡UPyD!». ¿Quant n’hi ha d’improvisació en un xou de ‘La vida moderna’? En realitat, poca cosa. En comèdia, els espectacles amb molta improvisació són xous molt específics en què els codis ja estan molt clars, però a l’‘stand up’ clàssic hi ha poca improvisació, perquè requereix una preparació, un treball previ. Sempre sorgeix alguna cosa que se t’acudeix en el moment i que, si funciona, s’afegeix a les següents funcions. L’ideal és que sembli que tot el que deixes anar se t’està acudint en aquell moment, però el material ha d’estar escrit i provat Aquest guió, ¿el canvien en funció del lloc on actuaran? ¿A Catalunya, per exemple? Sí, sí, és clar. El que passa és que les anteriors vegades que hem actuat a Catalunya teníem la percepció que la situació política era més intensa i hi estaven passant més coses. Ara sembla que hi ha menys soroll i per això parlem menys del tema. Més enllà de l’entreteniment i el riure, ¿té ‘La vida moderna’ també un discurs polític? El que no hi ha és una línia editorial predefinida. Però en el programa sempre hem parlat de política, sense que sigui un programa polític. I de vegades també diem obertament el que pensem sobre segons quins temes. És clar que som tres persones que estem molt a favor de les llibertats civils, de la llibertat d’expressió i de la protecció social, i això es trasllada al programa i al xou. Richard Pryor deia que ell no va trobar la seva autèntica veu com a comediant fins que feia 15 anys que actuava. Vostè va començar fa 14 anys. ¿Ja l’ha trobat? Això dels 15 anys té sentit, perquè és veritat que necessites cert temps per començar a sentir-te més o menys còmode amb el que fas. Jo, al principi de dedicar-me a això, moltes vegades les coses que feia no les podia ni veure, perquè tot em semblava un desastre. I ara, tot i que hi continua havent dies en què no estic del tot convençut de com ho he fet, puc veure vídeos meus i em quedo raonablement tranquil. Ara sí que puc pensar que això no ho faig malament. ¿A David Broncano quines coses li fan gràcia? El que més gràcia m’està fent últimament, a nivell de producte audiovisual, són la sèrie de Larry David i un vídeo que he vist a Youtube d’una ovella que està en una rasa, la treuen i s’hi torna a posar ella. Si la gent no ha vist aquest vídeo, que el busqui, perquè és increïble. En aquells moments del dia en què et pot el neguit de la vida, no hi ha res millor. ¿Se sol fixar en el treball d’altres humoristes? ¿Amb ànim d’analitzar-lo i això? La veritat és que no. El veig com a espectador, però no el racionalitzo gaire ¿Va anar a veure Louis CK el 8-M? No. ¿En quins casos considera justificat aplicar a un artista l’anomenada cultura de la cancel·lació? A veure, és que la cancel·lació, al ser un procés social, popular o cultural que no està basat en el Codi Penal, doncs cadascú ha de valorar de manera individual en cada cas com de justificada està. Jo, quan la cancel·lació té el seu origen en un historial d’abusos o assetjament sexual, per descomptat que l’entenc. Fa uns dies es va generar una polèmica de certa intensitat per la presència a ‘La resistencia’ del cantant Marc Seguí, que havia publicat a Twitter una sèrie de comentaris masclistes i homòfobs. ¿Com va viure aquesta situació? Jo, quan vaig veure totes aquestes coses que ell havia posat a Twitter i d’altres, sí que hi va haver un moment que em vaig plantejar si era o no convenient fer l’entrevista. I faltaven només dues hores per a l’emissió. Després vaig investigar una miqueta més, vaig parlar amb alguna gent del seu entorn i també amb ell i em va semblar que, arribats a aquest punt, era just explicar la situació de cara i donar-li a ell l’oportunitat de demanar disculpes i parlar-ne. ¿A què atribueix el fet que tanta gent vulgui anar a ‘La resistencia’ perquè el vacil·lin i li facin preguntes incòmodes? Bé, és que tampoc fem tantes preguntes incòmodes ni destrossem ningú ni res. Jo suposo que la gent vol anar al programa perquè li agrada i li sembla graciós. I perquè el veu molta gent, clar. És un programa amb molta visibilitat i que ha tingut molt èxit, i que és guai. Alguna vegada s’ha vacil·lat el convidat una mica i això, però no és una carnisseria. Al programa hi ha vingut un munt de gent que, per la seva situació artística o professional, no tenien cap necessitat de venir i ho han fet perquè els agrada i perquè saben que, tot i que jo els vacil·li una mica, no vaig a mala idea. El context del programa sembla convidar de vegades els entrevistats a anar d’enginyosos o provocadors buscant, sobretot, l’impacte posterior a les xarxes socials. ¿El preocupa que això vagi a més i se’ls pugui escapar de les mans? Si ja no se’ns ha escapat de les mans en cinc anys... És veritat que hi ha gent que pot venir una mica més autoconscient o pensant què passarà després i quines reaccions hi haurà, i això jo ho puc entendre. Però en aquests casos també és tasca meva encarrilar l’entrevista i fer que quedi graciosa i que no sigui una cosa massa artificial en què només es busca el folklore posterior. Però crec de veritat que això no passa tantes vegades.

David Broncano: «Vull pensar que som els Led Zeppelin de l’humor»

El còmic i presentador actua el 19 de març al Palau Sant Jordi junt amb Ignatius Farray i Héctor de Miguel, els seus dos socis de la gresca a ‘La vida moderna Live Show’

El més llegit