La innocència invencible de John Barth

Hi ha un carrer a l’encantadora, freda i solitària Iowa City en el qual has de caminar llegint. Això és perquè, com en un particular i exclusivament literari passeig de la fama, en aquest carrer, la cèntrica Iowa Avenue, aquí i allà, el terra està ple de cites dels escriptors que alguna vegada van recórrer aquest mateix carrer camí d’algun supermercat perquè, per descomptat, vivien allà. Queda una mica lluny del seu gairebé únic bar de copes, aquest mite de barra enganxosa i desgavellats reservats de fusta anomenat Foxhead, en el qual encara se serveix, en honor de tots ells, un whisky anomenat Writer’s Tears. El cas és que, d’entre totes aquestes cites, i pensant alhora en l’exemplar de ‘Letters’, la novel·la de set caps que John Barth va tardar set anys a completar, i al soterrani on Brandon Sanderson produeix, a una velocitat de vertigen, cada nova entrega del seu ‘Cosmere’, n’hi ha una que mesura l’esforç d’un i d’altre en la seva justa mesura. «Som el que pretenem ser, així que tria bé el que pretens ser», diu. El seu autor és qui va denunciar una tabaquera perquè el tabac no l’havia matat i es va acabar matant d’una caiguda quan va sortir a fumar un cigarret poc després: Kurt Vonnegut. Hi va haver un temps en què John Barth s’aixecava cada dia a les sis del matí i preparava una cafetera –una cafetera familiar– per obligar-se a abandonar periòdicament el que fos que estigués escrivint a la recerca d’una tassa de cafè. L’olor del cafè el mantenia, d’alguna manera, en contacte amb el món. I potser continua fent-ho; és a dir, potser es continua aixecant a les sis del matí, es prepara tot aquest cafè i mira d’escriure fins al migdia. Perquè John Barth (Maryland, 1930), com Thomas Pynchon i Robert Coover, l’altre parell d’il·lustres supervivents del clàssic postmodern, continua viu. Tot i que, en el seu cas, fa 40 anys que no publica. Exacte, res s’ha sabut del més destacat dels alumnes de Pedro Salinas des del 1982 –això mateix, el poeta va fer classe a la universitat a la qual assistia Barth, la Johns Hopkins, quan encara volia ser músic, i li va obrir els ulls. «Ell, un vell savi, un refugiat de l’Espanya de Franco, em va convèncer; va convèncer aquell ingenu i innocent jo de llavors que dedicar la vida a construir frases i explicar històries podia ser molt digne i noble», va dir en una ocasió. Aquell va ser l’any en què va publicar ‘Sabático’, novel·la que acaba de ser editada per Piel de Zapa i que s’havia mantingut inèdita en espanyol fins ara. Barth va escriure ‘Sabático’ per escapar de ‘Letters’, la gairebé criatura mitològica –no és fàcil veure-la, l’última vegada que la vaig veure era una vella edició que esperava ser rescatada en una lleixa de la frondosa llibreria El Lector de Arequipa– o monstre epistolar que va marcar un cim i alhora un descens en el seu mutant, i abans, nihilista, però sempre absurda i brillant narrativa. Un descens figurat, al centre mateix de la narració. Perquè les cartes que Barth –que de vegades és una tal Lady Amherst– escriu a ‘Letters’ les escriu a cinc dels seus personatges, entre els quals hi ha el poderós Todd Andrews, protagonista de ‘La ópera flotante’, el soldat que un dia al front topa amb un soldat enemic i, tement-se el pitjor, l’abraça amb totes les seves forces i el cobreix de petons perquè està viu, ¡viu!, i ell també, i cap dels dos té per què deixar d’estar-ho. Es curaran les ferides, riuran i ploraran i compartiran cigarrets, perquè no importa res més que el fet d'estar viu. Barth va arribar tard a tot, fins i tot a la guerra –a diferència dels seus contemporanis, mai ha trepitjat un camp de batalla– i això, diu, l’ha dotat d’«una innocència invencible» que explica fins a l’últim dels seus temeraris passos. «Les meves novel·les no saben que són novel·les. Fingeixen molt bé que ho són, com jo fingeixo que sóc el seu autor», va dir en una ocasió. No citava Vonnegut quan deia que som el que pretenem ser, sinó Xahrazad, el primer personatge escriptor que va donar la literatura, epicentre d’un protopostmodernisme anterior al Quixot. El viatge en veler de la parella protagonista de ‘Sabático’, una professora de literatura més que probable descendent d’Edgar Allan Poe i un exagent de la CIA obsessionat amb una boina, és un homenatge a la manera que les històries contenen històries, com ‘Les mil i una nits’, i per a ella, Barth va inventar un nou tipus de narrador, una cosa que ell mateix va anomenar «primera persona dupla», un prodigi intermitent que no té a veure res amb el soterrani des del qual Brandon Sanderson recapta fons per convertir-se en un autor-empresa que eviti el sistema editorial quan aquest l’hagi col·locat a dalt de tot, perquè un i altre han triat pretendre ser una cosa molt diferent.

El més llegit