‘Cyrano’: el clàssic romàntic reneix en clau de musical

El director Joe Wright sempre havia tingut una relació molt especial amb l’obra d’Edmond Rostand ‘Cyrano de Bergerac’. Quan era adolescent, va veure la pel·lícula de Jean-Paul Rappeneau interpretada per Gérard Depardieu i es va sentir interpel·lat. En aquell moment se sentia igual que el personatge, en el seu cas perquè tenia dislèxia i sobrepès. Volia ser estimat pels que ell estimava i, si no ho aconseguia, se sentia molt ferit per totes les inseguretats que acumulava. «Em semblava que aquesta història em parlava directament», explica Joe Wright en una llarga conversa que tenim a través de Zoom. El 2018 va assistir a una petita funció d’una nova versió teatral de ‘Cyrano’ a Chester, Connecticut. La dirigia Erica Schmidt i la protagonitzava el seu marit, Peter Dinklage, i la recent nòvia de Wright, Haley Bennett. Va quedar molt impressionat amb les seves interpretacions i va decidir que volia fer una pel·lícula basada en aquesta obra. Les dues parelles van començar a treballar, d’una banda, Wright i Schmidt en el guió i Dinklage i Bennett en les seves respectives encarnacions de Cyrano i Roxanne. «Des del principi vaig tenir clar de quina forma volia enfocar la pel·lícula. Com a l’obra, Cyrano no tindria el nas que l’ha caracteritzat en el nostre imaginari fins al moment. I, a més, volia descontextualitzar-la de qualsevol època i espai, com si es tractés d’un període de fantasia i que tot s’impregnés d’aquesta sensació etèria, gairebé com si fos un conte de fades. Volia jugar amb el concepte d’abstracció». Eclosió del musical És la primera vegada que Joe Wright aborda una pel·lícula musical, precisament en un any en què el gènere ha viscut un nou ressorgir, de l’adaptació de Steven Spielberg de ‘West Side Story’ a ‘Tick tick... Boom!’, de Lin-Manuel Miranda. Joe Wright pensa que, després de la pandèmia, el públic necessita escapisme, però també pel·lícules que connectin amb les seves pròpies vides. Espectacle i emoció. Reconeix que no és un gènere que l’apassioni (esmenta ‘Cabaret’ i ‘Bailar en la oscuridad’ com les seves preferides) i que de vegades li sembla massa artificial. Ell ha apostat pel naturalisme. Per això, un dels reptes més grans a què es va enfrontar va ser que els actors cantessin en directe davant la càmera, perquè se’n poguessin sentir les respiracions, les imperfeccions. «Volia que fos una cosa molt emocional i aspirar a cert nivell d’intimitat. Sens dubte, va ser un repte, tant per a mi com per als actors, perquè si no funcionava la proposta, tota dequeia». El director va debutar en el llargmetratge amb l’adaptació de Jane Austen ‘Orgullo y prejuicio’ (2005), que li va valer un reconeixement immediat. Sempre ha sabut com donar un toc de modernitat al material d’època i les històries icòniques de la literatura per donar-los un nou sentit, una cosa que també va demostrar a ‘Expiació’, sobre l’obra d’Ian McEwan, i més tard a ‘Anna Karenina’, de Tolstoi, les tres protagonitzades per Keira Knightley. ¿Podríem considerar ‘Cyrano’ com a part d’una tetralogia? «Sí, crec que hi ha alguna cosa que les connecta. Són adaptacions molt personals en què he intentat apel·lar a un cert grau d’innocència. ¿Es pot aconseguir en aquests dies? La gent pensa que el cinisme i la ironia són el monopoli de la veritat. Es creuen més intel·ligents així. Però jo crec en la intel·ligència emocional, que és una cosa innata i molt més pura» Reivindicació de la diferència Wright volia abordar aquest ‘Cyrano’ des de la reivindicació de la diferència. Per això, més enllà de tot el seu dispositiu, la pel·lícula parla de la connexió entre les persones. «Hem viscut moments molt durs durant la pandèmia. Una experiència d’aïllament compartida. Així que volia fer una pel·lícula sobre els vincles humans, la dificultat d’aconseguir-los i la importància que tenen. Però ja era una idea que em rondava abans de la crisi sanitària de la covid, perquè quan veia Donald Trump o Boris Johnson aixecant barreres entre nosaltres, intentant separar-nos, em feien posar malalt. S’han dedicat a expandir un missatge d’odi, menyspreant i estigmatitzant els ciutadans per les seves diferències. Per això em semblava important abordar aquest tema i fer una pel·lícula en què l’aspecte físic no importés». Des que va iniciar la seva carrera, Joe Wright s’ha caracteritzat per l’elegància en la posada en escena de cada una de les seves pel·lícules, en què sempre hi ha plans seqüència d’una exquisida composició formal. Per descomptat, a ‘Cyrano’ també. «Jo crec que els plans seqüència sempre han de tenir un sentit. Jo els utilitzo per crear una experiència immersiva. Per exemple, una de les seqüències més llargues és el duel a les escales entre Cyrano i deu homes que acaba vencent. Si l’hagués muntat amb molts talls, no s’apreciarien les habilitats del personatge. Així, crec que la sensació de versemblança és molt més gran». Per ell, treballar amb Peter Dinklage ha sigut un regal. «És extraordinari, un increïble professional amb unes habilitats poc freqüents. I amb la Haley... ja ho saps (es refereix que és la seva dona), la conec molt bé i sé quan se sent incòmoda i quan, confortable. Té un punt molt tendre i emocional que encaixava a la perfecció amb la nostra Roxanne’. Reconeix que, si la pel·lícula s’hagués estrenat directament en una plataforma, l’hauria fet d’una altra manera. El seu ‘Cyrano’ és per veure’l al cine. «Està demostrat que, quan veus una pel·lícula envoltat de gent, els cors sense sincronitzen. ¿I què hi ha més bonic que això després d’haver estat tant temps separats?».

‘Cyrano’: el clàssic romàntic reneix en clau de musical

Joe Wright, director d’‘Orgullo y prejuicio’, adapta l’obra d’Edmond Rostand en un sumptuós musical protagonitzat per Peter Dinklage i Haley Bennett

El més llegit