Els Gaudí es rendeixen a Tomàs Pladevall, l’escultor de la llum

Tomàs Pladevall (Sabadell, 1946) va rebre diumenge el Gaudí d’Honor-Miquel Porter a la gala dels premis del cine català. Director de fotografia excepcional, a més de pedagog de la llum, té una carrera que inclou des dels 70 fins al 2011, quan va deixar la càmera a causa del parkinson, sense deixar el cine, ja que les notes dels seus cursos a l’ESCAC són bàsiques per entendre els principis i l’evolució de l’art de la fotografia cinematogràfica, i ha continuat vinculat a la Filmoteca en la restauració de pel·lícules. Pladevall va començar com a ajudant de càmera en alguns curts. Després va intervenir a ‘El sopar’ (1974), la pel·lícula clandestina de Pere Portabella: «Jo només vaig fer la fotografia de la part dels advocats», explica Pladevall a EL PERIÓDICO. «Qui m’hi va introduir va ser Manel Estebán, el director de fotografia del film. Va ser ell que em va descobrir l’Escola Oficial de Cinematografia (EOC) de Madrid». Pladevall tenia uns referents clars: «Manel Estebán, Aurelio G. Larraya, Néstor Almendros... També em va influir molt Sven Nykvist, un dels meus directors de fotografia predilectes». El seu procés d’aprenentatge no va ser el tradicional: «Al sortir de l’escola de cine no vaig fer la transició habitual, vaig passar directament a director de fotografia. El productor Antoni Pérez Giner em va encarregar diverses pel·lícules i així vaig començar. Era una època en què agafaves el que hi havia». Per això, en aquests primers temps, trobem Pladevall il·luminant no poques pel·lícules de gènere, com ara ‘Robin Hood nunca muere’ de Francesc Bellmunt, ‘La maldición de la bestia’ amb Paul Naschy o ‘Los hijos de Scaramouche’ amb els germans Calatrava. ‘Tren de sombras’, títol clau Amb Bellmunt, natural també de Sabadell, va mantenir una gran amistat i van col·laborar en diferents ocasions. «Vam començar junts i teníem molt bona relació. Vam fer coses en 8 mm, en 16 mm, els documentals sobre la Nova Cançó i el primer Canet Rock, ‘L’orgia’ i ‘Salut i força el canut’. També vam rodar de manera clandestina ‘La torna’», ens explica Pladevall. ¿Què li demana un director al plató de rodatge? ¿Fins a quin punt compondre el pla és una feina en comú? «Fins que vaig treballar amb José Luis Guerín a ‘Tren de sombras’(1997), els directors em donaven llum verda. No sabien gaire de fotografia». Si el que feies agradava, tot era perfecte. Hi ha realitzadors amb qui t’entens més sabent el que no volen fer». Va treballar amb Bigas Luna, Gonzalo Herralde, Rosa Vergés... «Amb Bigas hi va haver immediatament una complicitat extraordinària. Quan vam fer ‘Tatuaje’, vaig estar més de mig any parlant de cine amb ell. Volia que li expliqués coses d’Iquino, per exemple. Anàvem al cine junts. A ‘Tatuaje’ vaig ser un dels primers a fer servir fluorescents industrials per il·luminar». Només va col·laborar amb Bigas en aquesta adaptació de la novel·la de Vázquez Montalbán, un film injustament oblidat. Pladevall recorda que «Bigas no parlava mai de ‘Tatuaje’. No va ser un èxit i li tenia mania». Els falsos documentals ‘Gaudí’, realitzat per Manuel Huerga el 1989, i ‘Tren de sombras’ li van descobrir un altre món: «Vaig descobrir amb Huerga i Albert Gasset el tema de la manipulació de les imatges, quan vam haver de falsificar documentals, barrejar imatges falses amb reals. ‘Tren de sombras’ enganya molta gent. Algunes persones em van preguntar d’on havia tret aquelles imatges». Són dos treballs fascinants amb el blanc i negre i les textures visuals. Cerimònies dels Jocs I llavors va tornar a l’hàbitat de Pere Portabella: «Una de les primeres coses que havia fet amb ell va ser un reportatge amb Montserrat Caballé al Liceu. Portabella va quedar fascinat per uns plans que havíem rodat amb Huerga per a ‘Gaudí’ i em va trucar per a la fotografia de ‘Pont de Varsòvia’. És un plaer treballar amb ell, ja que la imatge té sempre un gran protagonisme en el seu cine». Pladevall ha fet també il·luminació per a teatre i espectacles i es va encarregar de la llum de les cerimònies d’inauguració i de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona (dirigides per Huerga). Fora de Catalunya ha treballat poc, però amb directors de pes com José Luis Borau, i va rodar per a IMAX –«disfrutant molt tecnològicament»– el film de Jordi Llompart ‘Viatge màgic a l’Àfrica’ (2010). Borau també havia quedat molt fascinat amb ‘Tren de sombras’ i el va contractar el 2000 per al seu film ‘Leo’. Pladevall recorda quan el director aragonès «venia cada dia amb els fulls de guió enrotllats, em donava un cop al cap i em preguntava si la foto era tan bona com la de ‘Tren de sombras’». Ho era.

Els Gaudí es rendeixen a Tomàs Pladevall, l’escultor de la llum

El gran director de fotografia català va rebre diumenge el premi Gaudí d’Honor-Miquel Porter per la seva vasta carrera després de la cambra, que inclou des de principis dels 70 al 2011

El més llegit