Javier Gurruchaga: «Ben aviat la gent no coneixerà ni els Beatles»

Quan Trump va aconseguir la presidència als Estats Units vostè ens va visitar posant-se una perruca rossa i un tupè, i ens va advertir: «¡El que ens espera!». ¿Putin l’inspira una cosa semblant? El seu estil és diferent, no és extravertit i fa les coses d’esquena. Després de dos anys de pandèmia, ara tenim això, i és un desfici. Fa força mala pinta. La meva resposta és aquest espectacle amb les cançons de la Mondragón en un format més teatral, on jo soc també narrador, amb picades d’ullet a Vincent Price, i amb els textos de Poe. Amb la seva obra ‘La màscara de la mort vermella’ hi vaig veure uns paral·lelismes. Llegeixo trossets d’‘El cuervo’, l’obra que Lou Reed va adaptar. Hem fet un gran còctel amb el més transcendent i amb una càrrega d’humor negre. L’Orquesta Mondragón ve a ser la marca de Javier Gurruchaga, i cal veure com d’estridents resulten els seus ‘gags’ d’altres temps amb els ulls d’ara. L’Orquestra dona el to més carnavalesc i fellinià, però Javier Gurruchaga, Orquestra Mondragón... Tant és una cosa com l’altra. Ara s’han penjat a la web de TVE aquests programes, ‘Viaje con nosotros’ i ‘La última cena’, que van estar molts anys allà guardats, com si fessin una mica de vergonya. Ja es poden tornar a veure. Hi havia una autocensura. Els mateixos artistes ens censurem molt ‘La última cena’, programa de la gala de final d’any de 1988, va ser una notable gamberrada. No n’hi havia per a tant. Ara n’hi ha de pitjors i amb menys gràcia. Però jo tenia llavors 30 anys i sempre m’ha agradat transgredir. Ara no m’ho demana tant el cos. I és veritat que en els últims temps hi ha cert retrocés en això. Els mateixos artistes ens censurem molt. ¿Qui s’ofèn més, la dreta o l’esquerra? Què vols que et digui... Jo sempre he simpatitzat més amb l’esquerra, però tots fiquen la pota. A TVE, durant molt temps no es podien veure aquests programes, i també va estar governant l’esquerra. Però ara hi ha un procés de blanquejar coses que incumbeixen a la dreta, a l’extrema dreta i als populismes, com si fos tot igual. Allà hi ha les hemeroteques: és molt dur el que hem passat en aquest país, i cal recordar més les coses. Aquests partits que es diuen de centre i centredreta, que estan per pactar amb l’extrema dreta, ni són tan de centre, ni l’extrema dreta és Walt Disney. Es tracten les coses amb frivolitat, i es barregen mentides i ‘fake news’, i hi ha més por i autocensura. Es mira tot amb un excés de zel que recorda la Inquisició. ¿A què es refereix? Casos solts, artistes que s’assenyalen pel contingut de les seves cançons. Molts estan dient: «Aquesta cançó no la tocaré». Com nosaltres mateixos. ¿Quines cançons de la Mondragón ha retirat? ‘Muñeca hinchable’, i alguna més. ‘El hotel azul’. Ho estan fent molts artistes: fins i tot els Rolling Stones han retirat ‘Brown sugar’. Però tenim moltes cançons per interpretar. Els nans, la majoria, quan actuen saben molt bé el que estan fent Ja van haver de lidiar amb la censura als 70, però allò seria una altra categoria. Havíem de demanar permisos al Sindicat Vertical. I encara el 1979, per actuar a ‘Aplauso’ se’ns va recomanar canviar la lletra d’una cançó, ‘Pasen y vean’, que era d’Eduardo Haro Ibars: d’«‘enanos azules se follan a las nubes’» a «‘ángeles azules bailan con las nubes’». Ho vam endolcir una mica a l’hora d’esmentar els nans. Precisament, una figura molt recordada de la Mondragón és la de Pedro Ayestarán, Popotxo, que va morir d’un infart l’octubre del 2020. Ara es discuteix la correcció del film ‘Blancaneu i els set nans’, de Disney. Però Popotxo no era com els nans que pintava genialment Velázquez. Era proporcionat i feia d’home petit. Però els nans, la majoria, quan actuen saben molt bé el que estan fent: provocaven un riure, un somriure, de cap manera és maliciós. Ara estan emprenyats perquè molts estan a l’atur i segons la llei beatona que hi ha no poden fer segons què. El ‘Bombero torero’ s’ha eliminat. ¿Per què? Vam fer gires amb ells: anaven al seu microbús, i amb la japonesa, Kimiko Sakamoto, i no passava res. Era molt graciós i tots estaven molt compenetrats i contents. La Mondragón va ser un fruit de la Transició. ¿Com veu ara aquells anys que ara de vegades s’etiqueten com a ‘règim del 78’? Veníem d’una dictadura terrible i crec que allò va ser un gran salt. Que és millorable, ja que probablement, depèn de per on respiris. El meu grup i les meves històries vam créixer allà, amb aquesta llibertat que ens estàvem donant. Crec més en aquesta llibertat que en el mal ús que fan altres de la paraula, un ús desenraonat. Viu a Madrid. ¿Entén l’‘efecte Ayuso’ d’aquests anys? Hi ha una mica l’efecte de canvi de camises, perquè només dos anys abans això mateix estava passant amb Manuela Carmena. És gairebé un producte dels mitjans, de les ‘fake news’ manipulades. El temps ho dirà, però no m’agrada com funciona la informació: és una trama, una pel·lícula que han preparat i que no respon a la realitat. Ara estic llegint Conan Doyle, i una miqueta de Kafka, i els russos, com ara Txékhov. I Gogol, que era de Kíev: ja veus que tot és un disbarat Vostè no és a les xarxes socials. El dia té 24 hores: ara estic llegint Conan Doyle, i una miqueta de Kafka, i els russos, com Txékhov. I Gogol, que era de Kíev: ja veus que tot és un disbarat. Avui hi ha un ‘horterisme’ generalitzat i ben aviat la gent no coneixerà ni els Beatles, com a la pel·lícula ‘Yesterday’. Hi ha gent que ja no sap qui és qui. I aquest és el caldo de cultiu que prefereixen els Trumps. Es relativitzen i blanquegen les coses, com deia Hannah Arendt amb la seva expressió de ‘la banalitat del mal’. Corruptes que de sobte són déus. És un horror. Els últims discos de la Mondragón amb cançons noves es remunten a més d’una dècada enrere. ¿On és el Gurruchaga compositor? Amb la pandèmia he passat una època d’angoixa. Feia por agafar el telèfon: a part de Popotxo, van morir de covid persones pròximes com ara Gerardo Vega, que hi havia fet tantes escenografies meravelloses, i Luis Eduardo [Aute]. No he tingut gaires ganes de compondre, tot i que alguna cançó he fet: una és una picada d’ullet a le pel·lícula de Susan Hayward ‘I want to live!’ (‘Vull viure’). Una espècie de rhythm’n’blues que parla de les ganes de viure. Perquè aquest és un moment de reafirmar això. Tinc moltes ganes de tornar a fer coses una altra vegada. Et fas preguntes: ¿què hi fas, en aquest món? I la resposta és entretenir, actuar i animar.

Javier Gurruchaga: «Ben aviat la gent no coneixerà ni els Beatles»

El cantant reapareix amb ‘Historias extraordinarias’, un espectacle amb picades d’ullet a l’obra d’Edgar Allan Poe que ofereix aquest dissabte al teatre Joventut, de l’Hospitalet, dins de Barnasants, acompanyat per la venerable Orquestra Mondragón

El més llegit