Va ser la gran esperança blanca de la narrativa espanyola de postguerra. Luis Martín-Santos (Larache, Marroc, 1924 - Vitòria, 1964) ho tenia tot per onejar aquesta bandera: talent, sentit crític, capacitat analítica potser derivada de la seva dedicació a la psiquiatria i un gran amor a la nit i les seves gresques sense que això impedís una imperiosa consciència social i l’exhibició d’una prosa moderna i trencadora com no s’havia vist fins llavors. També havia llegit Joyce. Una llum que va brillar amb força en un paisatge trist i àrid, destacant en tot el que va fer, ja fos medicina, política o literatura, i es va apagar massa aviat, deixant una novel·la, gairebé, com a únic patrimoni: ‘Tiempo de silencio’, o el llibre al qual s’ha d’acudir tant sí com no per entendre com se sobrevivia a Espanya en la immediata postguerra.