Siniestro Total: «Vam néixer per acabar amb el rock i la feina ja està feta»

Si, com assegura el periodista i músic Kike Turrón, l’anunci de l’adeu de Siniestro Total després de 40 anys d’himnes i deliri ha suposat «un autèntic cop d’Estat a la cultura popular» espanyola, res més pertinent que convocar la premsa un 23-F per revelar els detalls de l’últim vals que el grup de Vigo ballarà sobre la tomba de la seva imprescindible carrera; un concert de comiat que tindrà lloc al Wizink Center de Madrid el 6 de maig vinent, coincidint amb l’arribada a la Terra de l’asteroide 2009 FJ1, si els càlculs de la NASA són correctes. «Això sí seria un final impactant –apunta amb un mig somriure Julián Hernández, exbateria, cantant, guitarrista i gran timoner de Siniestro Total– Tant de bo abans tinguem temps de prendre alguna cosa». Hernández compareix acompanyat del guitarrista Javier Soto (que es va incorporar al grup com a membre de ple dret el 1985 després que el servei militar li impedís formar part de l’equip fundador) i Miguel Costas, el carismàtic cantant i guitarrista que va abandonar la nau ‘sinistra’ cap al 1993 i ara ha sigut reclutat per a l’últim concert. «Soc aquí per al que calgui», assenyala. Altres exmembres de la banda, com Alberto Torrado i Segundo Grandío, participaran així mateix en aquest aquelarre final, en què també hi haurà un record per a Germán Coppini, primer vocalista de Siniestro Total, mort el 2013, i el bateria Ángel González, els problemes de salut del qual han sigut un dels factors que han portat el grup a la decisió de tirar la tovallola. «En realitat, teníem reservat el 6 de maig al WiZink per fer un concert de celebració dels 40 anys», explica Hernández (per les mateixes dates, el 1982, la banda gallega va publicar el seu primer disc, l’EP ‘Ayudando a los enfermos’). «Però ja vam veure que no teníem forces per tornar-nos a ficar dins una furgoneta i sortir a la carretera –continua–, així que vam optar per convertir aquest bolo en l’últim». Serà una única nit i en un sol lloc. «Si la raó de tot era que ja no ens vèiem sortint de gira, no hauria tingut gaire sentit muntar una gira, tot i que fos de comiat». 40 cançons Això sí, la idea és donar-ho tot en aquest concert final. El seu extens i incombustible repertori els dona múltiples opcions. «En els assajos manegem una forquilla d’entre 40 i 50 cançons per atendre totes les sensibilitats dels que vinguin a l’esdeveniment –anuncia Hernández–. Jo crec que arribarem a les 40. Un recital dels Rolling Stones no arriba a les 20, i dono la dada perquè es vegi que nosaltres tenim una generositat sense límits». A Julián Hernández li costa mirar enrere per fer balanç. «La veritat és que 40 anys fan una sensació de vertigen molt potent, és una xifra insuportable», admet. Potser per això es refugia en aquesta ironia autodenigrant que és marca de la casa quan se li pregunta pel llegat que deixa Siniestro Total. «Vam ser un grup de rock que va néixer per acabar amb el rock, i aquesta feina ja està feta. Tot i que, bé, haurem de deixar una guàrdia de vigilància, perquè el rock és mala herba i sembla que encara respira». La família ‘enemiga’ Tindria tot el sentit del món que aquesta «guàrdia de vigilància» estigués encapçalada per Los Enemigos, la veterana banda de Malasaña que ha compartit més que concerts i nits amb Siniestro Total i que s’ha volgut afegir a aquest alegre funeral fent entrega al grup de Vigo d’una placa commemorativa pels seus 40 anys i posant-se al seu servei per a qualsevol cosa que puguin requerir en el futur. «Per nosaltres, és una notícia nefasta saber que us separeu», els comenta emocionat el líder ‘enemic’, Josele Santiago. «Heu sigut els nostres germans, els nostres pares i tota la nostra família», remarca el baixista Fino Oyonarte. La trobada, que culmina amb abraçades i felicitacions mútues, és el preludi de dos mesos i mig (el temps que queda fins a l’últim ball) que s’intueixen generosos en homenatges i reconeixements a un grup que no sempre ha sigut tractat amb benevolència, malgrat que el seu enorme impacte en la cultura popular té escàs parangó en la música espanyola. Un cop més, Hernández i companyia es protegeixen rere un escut de sornegueria gallega que sembla fet d’adamantium. «Evitarem el llagrimeig, ja plorarem a casa. A Vigo es diu «a plorar, a Cangas», no sé ben bé per què. Doncs això és el que farem». És clar que plorar no és l’única cosa que pensen fer després del 6 de maig. Miguel Costas comenta que ell continua tocant pel seu compte i té previst publicar un disc ben aviat. Javier Soto continua com a membre de Os Resentidos. I Julián Hernández, que no tanca la porta a augmentar la discografia de Siniestro Total amb alguna nova referència (potser un directe del concert al WiZink Center), està ultimant un llibre en què glossarà les cançons alienes que la banda ha versionat al llarg de la seva carrera. Tot això, és clar, si l’asteroide 2009 FJ1 no decideix que, com deia la cançó d’un popular grup de Vigo, ha arribat per fi l’hora que els pobles del món s’extingeixin per deixar «que continuï l’evolució».

Siniestro Total: «Vam néixer per acabar amb el rock i la feina ja està feta»

El grup de Vigo, que dirà adeu als escenaris amb un únic concert el 6 de maig al WiZink Center de Madrid, justifica la seva decisió de tirar la tovallola perquè «ja no teníem forces»

El més llegit