Carla Simón: «Reivindicar la família és per mi una necessitat emocional»

Fins i tot tenint en compte l’explosió de talent que Carla Simón va oferir amb ‘Estiu 1993’, la seva segona pel·lícula, ‘Alcarràs’, resulta sorprenent i aclaparadora. Retrat d’una família d’agricultors obligada a renunciar a la terra que ha estat treballant durant dècades, exhibeix no només algunes de les virtuts ja detectades en el seu debut –la precisa difuminació de la línia que separa realitat i ficció, l’abassegadora sensibilitat a l’hora de retratar a la infància– sinó també moltes altres que a la directora barcelonina no se li coneixien fins ara, com el maneig habilíssim dels actors no professionals, la capacitat per a la reflexió sociopolítica i l’ús expert del món natural com a font d’emotivitat. A l’hora d’afrontar ‘Alcarràs’, ¿quanta pressió van exercir sobre vostè les expectatives generades per l’èxit d’‘Estiu 1993’? Afortunadament, molt poca. Després d’‘Estiu 1993’ vaig decidir que volia fer una pel·lícula molt diferent, que no donés peu a comparacions i que, sobretot, encarnés nous reptes per mi i m’obligués a aprendre. Segurament és una pel·lícula més difícil per al públic, però vaig pensar que era necessari no anar al més fàcil i, en lloc d’això, prendre-m’ho com un pas endavant en el meu procés de maduració artística. Tot i que no és tan autobiogràfica com ‘Estiu 1993’, ‘Alcarrás’ s’inspira en una realitat que a vostè la toca molt de prop. ¿No li genera cert pudor posar tant de la seva vida personal en el seu cine? No soc una persona pudorosa. Més que la meva, m’importa protegir la intimitat de la meva gent. Com la que protagonitza la pel·lícula, la meva família cultiva presseguers a Alcarràs, i es troba en un dilema a causa dels nous models econòmics que s’imposen en l’agricultura, però aquí s’acaben les similituds entre totes dues. En qualsevol cas, al rodar ‘Estiu 1993’ vaig descobrir que, per molt personal que et resulti allò de què estàs parlant, el simple fet de convertir-ho en una pel·lícula fa que te’n distanciïs i per tant elimina el pudor. ‘Alcarràs’ parla d’una família que es manté forta malgrat els conflictes que sorgeixen dins seu. I fa la sensació que, en el moment que vivim, reivindicar la unitat familiar és un acte gairebé polític. Pot ser, però per mi defensar la família no és una forma de posicionament polític sinó que respon a una pulsió emocional. Sobretot ara, en temps de pandèmia, tenia una necessitat enorme de parlar d’aquest tipus de vincles, i mostrar-los d’una forma molt vívida i tàctil. ¿Significa això que ‘Alcarràs’ és controvertida? No m’importa. Suposo que es podria parlar en termes semblants del tractament que la pel·lícula fa de la qüestió de gènere. Fa la sensació que, actualment, una història explicada per algú com jo hauria d’estar protagonitzada per una dona empoderada i incloure un missatge feminista. Però, en el món que ‘Alcarràs’ retrata, els rols de gènere són més tradicionals. Pretendre el contrari hauria sigut una traïció. A més de parlar d’una família en crisi, ‘Alcarràs’ té una dimensió política i social molt marcada. I el que crida més l’atenció és que, malgrat que la realitat que retrata és molt amarga, es tracta d’una pel·lícula propositiva i fins i tot lluminosa. Quan fas cine des de dins, les teves pel·lícules s’assemblen a tu. I jo soc una optimista empedreïda. Però crec que la pel·lícula no és il·lusa; per als seus personatges no hi ha esperança. L’agricultura familiar és l’ofici més antic de la història, i en l’actualitat no li queda lloc. Ja no és un treball digne. I això és lamentable també des d’un punt de vista de respecte a la terra. Està clar que una gran empresa no tindrà tant d’amor al terreny com la família que l’ha estat treballant al llarg de generacions. Una de les grans virtuts de la seva pel·lícula és, precisament, la precisió amb què captura aquest amor... El repte va ser transmetre aquesta emotivitat sense caure en la idealització. Els agricultors d’Alcarràs s’estimen la terra, però per ells treballar-la no té res de poètic. El terreny és àrid, la calor és insuportable, els fa suar i plorar. És un infern. Per mi, caure en el preciosisme era inadmissible. En els últims cinc anys, vostè s’ha convertit en una cosa semblant a la punta de llança d’una nova generació de cineastes. ¿Què n’opina? Per dir la veritat, no em trobo còmoda amb aquest rol. És molt possible que jo ni tan sols m’hagués dedicat al cine de no haver vist ‘Tres dies amb la família’ (2009), de Mar Coll. Crec que ella sí que és inspiració essencial de les directores espanyoles que hem sorgit en els últims anys.

Carla Simón: «Reivindicar la família és per mi una necessitat emocional»

Cinc anys després de presentar la seva ‘opera prima’, ‘Estiu 1993’, la directora barcelonina ha tornat a la Berlinale amb la seva segona pel·lícula, ‘Alcarràs’, ferma candidata a tenir un lloc en el palmarès

El més llegit