Jonathan Coe: «El temps de l’escriptor home, blanc i de mitjana edat que comparteix la seva saviesa amb el món s’ha acabat»

Jonathan Coe (Birmingham, 1961), el novel·lista que amb més elegància i punteria ha respost als seus llibres a la pregunta de què significa ser anglès en les primeres dècades del segle XXI, fa vacances de l’actualitat al seu últim llibre, ‘El señor Wilder y yo’ (Anagrama), un espurnejant i melancòlic homenatge al geni de Billy Wilder que utilitza el record de l’accidentat rodatge de la pel·lícula ‘Fedora’ (1978) per parlar sobre qüestions de gran calat com l’art, el temps, la família i la comèdia. ¿Quan i com va començar la seva fascinació per Billy Wilder? Als anys 70, quan encara era molt jove. Tindria uns 14 anys. A la televisió pública es va emetre ‘La vida privada de Sherlock Holmes’, i tot i que jo no sabia qui era Billy Wilder sí era fan de Sherlock Holmes, així que la vaig veure i em vaig enamorar completament de la pel·lícula. De seguida vaig voler saber tot el que pogués sobre qui l’havia escrit i dirigit. Molta gent considera que és una pel·lícula fallida, però a mi no m’ho va semblar en absolut. Alguna cosa em va commoure molt profundament i em vaig convertir en un fan de Wilder. El seu era un tipus de comèdia molt diferent de la d’aquells anys a la Gran Bretanya, amb gent com Spike Milligan, Peter Cook i Monty Python. És veritat que en aquella època a la Gran Bretanya hi havia còmics molt brillants que tiraven cap al surrealisme i l’absurd, mentre que les comèdies de Wilder sempre estaven ancorades en la realitat i el comportament humà més quotidià. Vist amb perspectiva, diria que el seu enfocament va acabar tenint més influència en la meva escriptura que la d’aquests altres humoristes que potser aleshores eren considerats més avançats o moderns. ¿Diria que, en el terreny artístic, els seus gustos han tendit sempre cap a les coses lleugerament desfasades? Prefereixo anomenar-les «clàssiques» [riu], però suposo que la resposta és sí. Arran del descobriment de Billy Wilder, em vaig apassionar per les pel·lícules antigues i això tenia els meus pares una mica alarmats. No ho veien com una cosa normal. I, possiblement, no ho era. Quan es va estrenar ‘Fedora’ a finals dels 70, la vaig anar a veure sol, perquè ningú del meu entorn volia anar a veure una pel·lícula com aquesta. El que els meus amics volien veure era ‘Encontres a la tercera fase’, ‘La guerra de les galàxies’ i ‘Febre del dissabte nit’. No els ho retrec. ¿Per què va triar ‘Fedora’ per retre un homenatge a Wilder? ‘La vida privada de Sherlock Holmes’, amb la seva britanicitat, potser semblava una elecció més òbvia per a un escriptor com vostè. La història del rodatge de ‘Fedora’ sempre m’ha fascinat. D’alguna manera, la pel·lícula simbolitza el moment en què la carrera de Billy Wilder entra en una crisi de la qual ja no en sortirà i en què al seu voltant, la manera de fer cine canvia d’una manera irrevocable. No és ni de lluny la meva pel·lícula preferida de Wilder (això quedaria entre ‘La vida privada de Sherlock Holmes’ i ‘L’apartament’) i té molts defectes, però penso que la millor manera d’entendre un artista és estudiar els seus treballs més defectuosos. Les obres mestres no presenten esquerdes per les quals et puguis acostar a la ment del seu creador. Tria, doncs, retratar Billy Wilder en uns anys que ell comença a assumir que potser el seu temps com a cineasta ja ha passat. ¿A vostè el preocupa que arribi un moment que la literatura el deixi enrere? Suposo que qualsevol escriptor i director comparteix aquesta inquietud. Les carreres dels creadors dibuixen una corba i s’ha d’estar preparat per al descens i el final. Jo espero que en el meu cas aquest final quedi encara una mica lluny, però és inexorable que m’hi vaig acostant cada cop més. A l’edat que vostè va escriure ‘El señor Wilder y yo’ [58 anys], el protagonista de la seva novel·la rodava ‘Fes-me un petó, ximplet’. I encara li quedaven unes quantes bales de gran calibre a la recambra... ¿Com hauria sigut ‘Fes-me un petó, ximplet’ si Billy Wilder l’hagués pogut rodar amb Peter Sellers i Marilyn Monroe, com pretenia? Hum, aquesta és una conversa molt perillosa, perquè, si em poso a pensar, el que veritablement voldria fer ara és escriure unes altres sis o set novel·les sobre la intrahistòria de diferents pel·lícules de Wilder. Una novel·la sobre el rodatge de ‘Fes-me un petó, ximplet’ seria molt interessant. L’original era una comèdia d’època ambientada en el període de la Restauració i la pel·lícula sens dubte adquireix un nou sentit si t’imagines Dean Martin amb una perruca del segle XVIII. Aquest canvi de la guàrdia en el terreny cultural del que parlàvem abans avui dia no és només una qüestió d’edat, ¿oi? Com escriptor blanc, home i educat a Cambridge, ¿es troba d’alguna manera pressionat per apartar-se i deixar pas a altres veus procedents d’altres àmbits? No diria que em trobo pressionat, però sí que crec que en cert sentit tinc l’obligació moral de fer-ho. Malgrat el que alguns puguin donar a entendre amb les seves queixes, ningú està demanant als escriptors de la meva generació, classe o ètnia que deixin d’escriure; l’única cosa que se’ns demana és que ens moguem una mica en la plataforma perquè hi hagi més espai, i això em sembla molt raonable. El temps de l’escriptor home blanc de mitjana edat que comparteix amb la resta del món la seva saviesa universal s’ha acabat. O hauria de ser així. A ‘El señor Wilder y yo’ queda clar que vostè té devoció per Billy Wilder, però no sembla identificar-s’hi tant com amb [el seu coguionista] I. A. L. Diamond. És exactament així. Un dels diversos factors que em van empènyer a escriure la novel·la va ser una entrevista amb Paul Diamond, fill d’I. A. L. Diamond, en què parlava de la frustració del seu pare durant la producció de ‘Fedora’ al no poder incloure ni una pinzellada d’humor a la pel·lícula. Aquest sentiment és una cosa amb què jo vaig connectar ràpidament. Jo també noto que estic decebent, no només els meus lectors, sinó a la realitat si escric un llibre que no té prou humor, perquè per mi és una part molt important de la vida. Un dels problemes que jo tinc amb ‘Fedora’ és que em sembla massa solemne, massa seriosa en un sentit equivocat. ‘Ningú no és perfecte’ és una pel·lícula molt seriosa i, alhora, és increïblement divertida. Més que un escriptor còmic, diria que Diamond era un escriptor molt seriós amb talent per a la comèdia. Vostè també m’ho sembla. En el seu cas és veritat [riu]. També era una persona molt introvertida, amb tendència a la melancolia. Aquí sí que em reconec. En aquesta novel·la vostè ni tan sols s’ha d’esforçar a resultar divertit perquè té a la seva disposició totes les meravelloses cites del Wilder. Crec que a tot el llibre no hi ha ni un moment còmic que hagi sortit de la meva imaginació. Per això puc dir amb total convicció que és un dels meus llibres més divertits. Sé que els acudits són bons perquè jo mateix vaig riure molt quan els hi vaig robar a Billy Wilder. Malgrat tots els seus defectes, ‘Fedora’ és una bona manera d’acabar una carrera. Funciona perfectament com al·legat final. ¿Per què llavors Wilder i Diamond van fer després ‘Aquí un amigo’ [1981]? Aquesta és una pel·lícula que ni tan sols esmento al llibre, com si no hagués existit. Sens dubte, ‘Fedora’ hauria d’haver sigut l’última, però, ja saps, de vegades la gent creu que la primavera durarà sempre. Crec que Wilder va pensar que encara podia tenir un últim èxit, però ja durant la producció d’‘Aquí un amigo’ se’n va adonar que el joc s’havia acabat. El dramaturg Christopher Hampton em va explicar una anècdota deliciosa al respecte. Ell va conèixer Billy Wilder quan aquest estava fent el muntatge d’‘Aquí un amigo’. Quan li va preguntar com anava la pel·lícula, Wilder li va respondre: «El pacient és a la taula d’operacions, però hi ha poques esperances que sobrevisqui». Una curiositat. ¿Per què en la seva última trobada amb Billy Wilder, la Calista [la protagonista de la novel·la] no li esmenta que ha posat a les seves filles els noms de Fran i Ariane [personatges femenins de dues pel·lícules del cineasta]? Hum, això és interessant. Potser hauria d’haver fet que l’hi comentés per veure com reaccionava Wilder. Suposo que se sentiria afalagat però potser també es veuria obligat a fer algun acudit. Probablement li diria a la Calista que hauria d’haver posat a una de les nenes Polly la Bomba [riu]. A diferència de les dues novel·les que la van precedir [‘El número 11’ i ‘El corazón de Inglaterra’], ‘El señor Wilder...’ s’allunya de la Gran Bretanya contemporània, però tinc entès que al seu últim llibre [‘Bournville’, que es publicarà al novembre] es torna a enfrontar a l’actualitat política i social del seu país. Tinc aquesta compulsió, no ho puc evitar. La raó principal per la qual escric és per entendre’m a mi mateix, i noto que com més m’entenc a mi mateix, menys entenc el país que m’ha fet ser com soc. Per això continuo gratant la superfície per mirar d’esbrinar què vol dir ser anglès. No m’interessa tant escriure novel·les polítiques, no almenys en el sentit que ‘¡Menudo reparto!’ era una novel·la política, com aprofundir en el veritable significat de l’‘anglesitat’. ¿Boris Johnson tindrà un paper en aquesta pròxima novel·la? Diguem que només estarà als marges. De fet, mai havia utilitzat personatges reals a les meves novel·les fins a ‘El señor Wilder y yo’. M’incomoda molt això de posar paraules a la boca d’algú que existeix i a més és viu. Tot i que sigui Boris Johnson. És més, crec que si ho fes amb Boris Johnson, cauria en la temptació de prendre’m massa llibertats i acabaria oferint un retrat probablement fals.

Jonathan Coe: «El temps de l’escriptor home, blanc i de mitjana edat que comparteix la seva saviesa amb el món s’ha acabat»

El novel·lista anglès fa vacances de l’actualitat política i social del seu país per retre un deliciós homenatge a Billy Wilder a ‘El señor Wilder y yo’

El més llegit