Carla Simón fa història i guanya l’Os d’Or de la Berlinale amb ‘Alcarràs’

Carla Simón ha fet història a Berlin per diferents motius. Gràcies a l’Os d’Or que li ha proporcionat el que només és el seu segon llargmetratge, d’entrada, la barcelonina ha passat a engrossir el reduïdíssim grup de cineastes espanyols premiats a la Berlinale, que no augmentava de nombre des de fa 35 anys; ella amb prou feines acabava de néixer quan Fernando Trueba va obtenir aquí el guardó al millor director gràcies a ‘El año de las luces’, i fins ara. Simón, a més, és la primera dona espanyola que s’emporta el triomf en un dels tres certàmens que componen el que es coneix com el ‘Grand Slam’ dels festivals de cine –Cannes i Venècia són els altres dos–, i la posseïdora del setè Os d’Or entregat a una dona entre els 72 que el festival alemany ha repartit al llarg de la seva història. I encara que quan es parla de la qualitat de les pel·lícules totes les opinions són acceptables –o gairebé totes–, algunes resulten més discutibles que altres. I que ‘Alcarràs’ és la pel·lícula que mereixia més aquest premi de les que hi aspiraven és una cosa que, es miri com es miri, no admet discussió. Mentre contempla una família composta per tres generacions d’agricultors que es veu obligada a renunciar al terreny que ha treballat durant dècades, i d’aquesta manera reflexiona sobre un estil de vida i una relació amb el món natural que s’esvaeixen, ‘Alcarràs’ és un exemple modèlic d’una forma particularment commovedora de nostàlgia, que defuig el sentimentalisme i en canvi apel·la a la resiliència i la dignitat, i que combina en perfecte equilibri sentiments aparentment contradictoris com la melancolia per tot el que s’ha perdut al final del viatge i la bellesa de tot el que s’ha obtingut en el camí. ‘Alcarràs’ és un lament per la desaparició de l’agricutlura tradicional a causa dels nous models econòmics, sí, però també un retrat increïblement precís de la volubilitat dels vincles familiars, una ficció capaç de transmetre més autenticitat que qualsevol documental que es pugui imaginar, i una obra que proporciona a l’espectador una experiència genuïnament sensorial: al veure-la és possible ensumar els préssecs madurs, viure en carn pròpia la suor dels que els recullen, notar un nus al coll al contemplar com un arbre és arrencat de la terra. S’ha de veure per entendre-ho. És necessari recordar la significança que aquest festival té per aquesta directora. Fa cinc anys la Berlinale va apostar pel seu primer llargmetratge, ‘Estiu 1993’ –una pel·lícula sobre la infància intensament autobiogràfica i d’una tendresa suprema–, i des d’aquest espai Simón va començar a revelar-se com una directora essencial per a la resta del món; aquí va obtenir diversos guardons, com ara el premi a la millor ‘opera prima’, i a partir de llavors va guanyar cinc estatuetes al Festival de Màlaga, tres premis Goya i nombrosos reconeixements més per tot el planeta. Per poder tenir ‘Alcarràs’ a punt per participar en la competició del certamen aquest any –sembla ser que els seus responsables li van pregar que ho fes–, Simón ha estat treballant literalment fins a última hora per aconseguir presentar-la mundialment ahir mateix, en el penúltim dia del festival. Va valer la pena. Trista absència de Lacuesta Al parlar del triomf de Simón resulta inevitable assenyalar també que l’altra pel·lícula dirigida per un cineasta espanyol present aquest any a la competició berlinesa no ha aconseguit ser inclosa entre els títols guardonats. I no fa falta caure en xovinismes per estar decebut per aquesta absència; ‘Un año, una noche’, del gironí Isaki Lacuesta –una reflexió punyent sobre els estralls que el terrorisme causa en les persones i la societat i sobre les diferents respostes que un trauma pot arribar a provocar–, sens dubte mereixia un premi. És francament difícil entendre que el grup de jutges presidits pel cineasta M. Night Shyamalan consideressin assenyat ignorar-la i alhora recompensar amb dos premis importants –millor guió i millor interpretació protagonista– la que sens dubte és una de les ficcions més matusseres presentades aquí a concurs aquest any, ‘Rabiye Kurnaz vs. George W. Bush’. En realitat, la majoria dels guardons atorgats pel jurat fan dubtar. Com el Gran Premi del Jurat, atorgat a ‘The novelist’s film’, que no ocupa un lloc distingit en la filmografia extremadament coherent –o, per alguns, extremadament repetitiva– del director coreà Hong Sangsoo; o el premi a la millor direcció, concedit a Claire Denis, una directora extraordinària que ha sigut sistemàticament ignorada en el ‘Grand Slam’ i que finalment ha aconseguit un premi d’aquesta categoria amb ‘Both sides of the blade’, sens dubte una de les seves pel·lícules menys aconseguides. Malgrat tot, això sí, no té sentit posar pegues a aquestes eleccions. La principal decisió dels jutges, en cert sentit l’única que importa, no hauria pogut ser més encertada.

Carla Simón fa història i guanya l’Os d’Or de la Berlinale amb ‘Alcarràs’

La directora d’‘Estiu 1993’ és la primera cineasta catalana que s’emporta el prestigiós guardó alemany

El més llegit