Entrevista a Don Winslow: «No hi ha ningú per sobre de Raymond Chandler»

Una inoportuna grip (no coronavírica) va impedir a Don Winslow (Nova York, 1953) viatjar a Barcelona per recollir dijous el Premi Pepe Carvalho en el marc del festival literari BCNegra, de manera que l’entrega va haver de fer-se de manera virtual. Hores després de la cerimònia, el celebrat autor de la ‘trilogia del càrtel’, una obra descomunal que li ha valgut el títol honorífic de rei de la narcoliteratura, atén EL PERIÓDICO per via Zoom des de la seva casa de San Diego per parlar sobre els seus autors i títols favorits del gènere. En el discurs d’acceptació del Premi Pepe Carvalho va remarcar el seu orgull de pertànyer al «gueto» de la novel·la negra. ¿Quins aspectes d’aquest peculiar veïnat el fan sentir més orgullós? Moltes coses. En primer lloc, l’escriptura, que, quan és bona, és molt bona. Et desafio a trobar una primera frase millor que el principi de ‘El llarg adeu’ de Raymond Chandler. «La primera vegada que vaig veure Terry Lennox ell estava borratxo en un Rolls-Royce model Silver Wraith davant de la terrassa de The Dancers». Allà hi ha poesia i hi ha ànima, i jo adoro això. D’altra banda, és un gènere que es mou en els marges, en això que Bruce Springsteen anomena la foscor al caire de la ciutat. I això em resulta molt atractiu. Tot i que hi ha excepcions, la majoria dels autors de novel·la negra no escrivim sobre la gent rica i guapa, sinó sobre gent que lluita per sobreviure, gent que està al final del camí. I, finalment, hi ha la recerca. De vegades és una recerca molt bàsica: ¿qui ho va fer? Però sovint és una investigació molt complexa, que no només és externa sinó també interna: la recerca d’una veritat personal profunda, d’una redempció. Assumptes molt humans. Lidiar de manera assídua amb aquest costat fosc de l’existència, ¿no pot conduir l’autor a la tristesa o el cinisme? Pot ser un problema seriós, sí. Jo vaig passar 23 anys, un terç de la meva vida, escrivint sobre els càrtels mexicans de la droga, que és un món extraordinàriament violent, fosc i trist. No vull comparar-me amb els periodistes mexicans que investiguen aquests assumptes, perquè ells corren riscos de veritat, però és una experiència de la qual no puc dir que en sortís indemne. La meva dona sol dir que després d’escriure ‘El poder del perro’ em vaig convertir en una persona més trista. Llavors vaig jurar que no tornaria a escriure cap altre llibre així. Però hi vaig tornar. El lloc comú sol pintar l’escriptor de novel·la negra com un un ànima torturada amb hàbits poc saludables i problemes d’alcoholisme. Aquesta imatge és un clixé, per descomptat, però és un clixé que d’alguna manera està connectat amb la realitat. Afortunadament, no és el meu cas. De fet, ho vaig passar bastant pitjor en la meva etapa com a investigador privat. En aquell temps, vaig treballar en casos d’assassinat i d’abusos sexuals a menors, i tornava a casa i senzillament no podia parlar del que havia vist i fet a la feina. No són coses que vols compartir amb la teva dona i els teus fills. ¿Van ser les seves lectures de novel·la negra determinants en aquesta decisió de convertir-se en detectiu privat? ¡No, en absolut! En realitat, va passar al revés. En l’adolescència no llegia a penes ficció, tot i que sí que llegia Shakespeare (ja sé que això pot sonar pompós, però és la veritat). Vaig començar a treballar com a detectiu privat a Nova York perquè necessitava guanyar diners i va sorgir aquesta oportunitat, i va ser llavors, en les llargues esperes de les vigilàncies, quan em vaig aficionar a llegir novel·les de detectius. Primer van ser les de Lawrence Block, de la sèrie de Matthew Scudder, perquè transcorrien als mateixos barris en els quals jo treballava. D’allà vaig passar a Elmore Leonard, que ha sigut una gran influència per a mi, i Charles Willeford, i ja després van arribar els clàssics: Raymond Chandler, Dashiell Hammett, Ross McDonald…, i llavors vaig veure clar que això era el que jo volia fer. A partir de la seva experiència, ¿quin escriptor ha reflectit de manera més realista la feina quotidiana d’un detectiu? Lawrence Block és molt bo en això. A veure, totes aquestes novel·les són sempre una dramatització. La feina d’un investigador pot ser molt avorrida, i la major part del temps consisteix a revisar papers i res més. Jo mai em vaig veure assegut al meu despatx amb els peus a sobre de la taula mentre n’entrava una rossa de cames llargues i començava a sonar música de trompeta. Succeeix que alguns escriptors prenen més llibertats que d’altres. Dashiell Hammett també va treballar com a investigador privat. Però vostè no és gaire partidari de Hammett. No és que no m’agradi, el que passa és que m’agrada menys que Chandler. Sempre ha existit aquesta espècie de rivalitat entre tots dos i, si he d’escollir, jo pertanyo clarament a l’equip Chandler. Políticament, es diria no obstant que està més pròxim a Hammett. Tendeixo més a l’esquerra que a la dreta, així que suposo que això em col·loca més a prop de Hammett, sí. Tot i que en realitat no sé massa sobre les idees polítiques de Chandler. ¿Hi ha algun autor que segons el seu parer s’acosti a la grandesa literària de Chandler? Sens dubte, no hi ha ningú per sobre d’ell. Però tampoc té gaire sentit establir un ordre jeràrquic. Si em preguntes quina és la millor novel·la de detectius, et respondré, sense pensar-hi gaire, que és ‘El llarg adeu’; però si em preguntes per la millor novel·la criminal mai escrita, la més realista, potser et dic ‘Los amigos de Eddie Coyle’ [de George V. Higgins]. Que a més va donar lloc a la meva pel·lícula de cine negre favorita [‘El confident’, de Peter Yates]. Però una vegada dit això, també et diré que ningú escriurà novel·la negra millor que Elmore Leonard. I a partir d’allà podria començar a fer una llista, cosa que no faré perquè no voldria deixar-me a ningú. Hi ha un munt d’autors fantàstics. De Raymond Chandler a Don Winslow, ¿per què hi ha tanta ficció criminal ambientada a Califòrnia? Deu ser una cosa que hi ha en l’aire [rialles]. Bé, allà va la meva teoria. Penso que la novel·la negra americana procedeix en realitat de la novel·la de l’oest. El ‘cowboy’ es converteix en el detectiu privat, el gran ranxer es converteix en el mafiós, la noia del ‘saloon’ es converteix en la ‘femme fatale’... Els personatges són en essència els mateixos i els temes, també. Fins i tot els finals s’assemblen. Si ho penses, una pel·lícula com ‘Harry el Brut’ és bàsicament un western. A més, a Califòrnia abunda aquesta bellesa decadent que s’ha convertit en la definició del ‘noir’. I després hi ha la influència de l’oceà, que és bonic a la vista però sota la superfície del qual es mou una cosa completament diferent i amenaçadora. És un escenari perfecte per a aquest tipus de ficció. ¿Quines cinc novel·les recomanaria a algú que vulgui descobrir la riquesa del gènere? Ostres, aquesta és molt complicada. Hauria d’insistir en ‘El llarg adeu’, sens dubte. I en ‘Los amigos de Eddie Coyle’. I afegiria ‘Hombre desconocido 89’, d’Elmore Leonard; ‘Si grita, suéltale’, de Chester Himes, i ‘América’, de James Ellroy. Però ja saps com és això: pregunta-m’ho demà i segurament te’n diré cinc de diferents.

Entrevista a Don Winslow: «No hi ha ningú per sobre de Raymond Chandler»

El rei de la narconovel·la parla dels seus autors i títols de ficció criminal preferits després de rebre el Premi Pepe Carvalho en el marc del festival BCNegra

El més llegit