‘Licorice Pizza’ o el Paul Thomas Anderson més relaxat

Entre milers de coses més, les pel·lícules de Paul Thomas Anderson retraten gent en moviment constant. A Philip Baker Hall trepitjant les moquetes d’un casino a ‘Sydney’ (1996). A Adam Sandler corrent desesperat a través de carrers foscos a ‘Embriagado de amor’ (2002). A Daniel Day-Lewis trontollant per la pista de bitlles que el seu soterrani allotja a ‘Pozos de ambición’ (2007). A Joaquin Phoenix a ‘The Master’ (2012), accelerant la seva motocicleta cap a l’horitzó fins a desaparèixer del camp de visió del seu perplex mentor. I els personatges de ‘Licorice Pizza’, com no, sempre corren amb pressa cap a algun lloc, fins i tot quan viatgen marxa enrere –s’ha de veure la pel·lícula per entendre-ho; el que distingeix Gary i Alana d’aquests predecessors és que la seva força motriu és el pessigolleig que causen les papallones que els voletegen a l’estómac, i també la paternal tendresa que Anderson evidencia mentre els contempla. En aquest sentit, ‘Licorice Pizza’ (que arriba aquest divendres als cines després de la seva estrena limitada en un grapat de sales el 28 de gener) és el més semblant a una obra nostàlgica que hi ha en la filmografia del director californià, tot i que gairebé tots els seus llargmetratges previs també recreïn una època perduda en la història. ‘Pozos de ambición’ ens va transportar a una versió de l’Oest regada de petroli, ‘The Master’ va recrear la danyada Amèrica de la postguerra, ‘El hilo invisible’ (2017) va viatjar al món de la moda londinenca dels anys 50, ‘Puro vicio’ (2014) va penetrar en la ressacosa contracultura californiana dels 60, i ‘Boogie Nights’ (1997) va retratar com, al seu país, la bona ona dels 70 va donar pas a la histèria farlopera dels 80. D’acord amb aquesta cronologia ‘Licorice Pizza’ se situa entre aquestes dues últimes pel·lícules tot i que, això sí, tot just s’hi detecta l’atmosfera de paranoia que les altres malgasten. El que sí que transmet és la mateixa ansietat causada per la recerca d’estatus que ‘Boogie Nights’ i ‘Magnolia’ (1999); com totes dues, està ambientada al costat de Hollywood, a la Vall de San Fernando, on el seu autor va créixer en estret contacte amb el món de l’espectacle. En realitat, totes les pel·lícules d’Anderson són retrats d’homes que emprenen, que anhelen poder, que volen ser grans. També són romànics, tot i que no necessàriament del tipus romàntic. Anderson explica històries de personatges units per vincles que aparentment venen determinats pel destí i que són salvatges, indomables i misteriosos; en tot cas, el títol de la seva carrera al qual ‘Licorice Pizza’ (nominada a l’Oscar a millor pel·lícula) més s’assembla en aquest aspecte és ‘El hilo invisible’, perquè també és la història d’una dona que negocia la seva posició emocional i professional en la vida d’un home voluble, i perquè també suggereix que ara igual que llavors, Anderson reconeix que una parella idònia exigeix actituds compatibles davant el conflicte, saber lidiar amb les tendències antagonistes de l’altra persona. Alana i Gary són personatges genuïnament ‘andersonians’ també d’altres maneres; ella s’emparenta amb altres noies de seductora indolència que poblen el treball del director, com la Roller Girl de ‘Boogie nights’ i Shasta Fay Hepworth a ‘Puro vicio’, i ell gairebé pot entendre’s com un compendi: d’una banda, posseeix una barreja de la maduresa sexual de la qual l’estrella del porno Dirk Diggler exhibia a ‘Boogie Nights’ i la precocitat del nen prodigi Stanley Spector de ‘Magnolia’, ansiós per ser pres seriosament. De l’altra, atresora les pretensions il·limitades de Daniel Plainview, el protagonista de ‘Pozos de ambición’, tot i que sense un àpex de la seva hostilitat. I, com pràcticament tots els personatges masculins creats per Anderson, Gary no té cap relació amb el seu pare. A ‘Licorice Pizza’, això sí, l’absència paterna no sembla portar cap conflicte, i per tant demostra que l’evolució del director en aquest sentit –la ràbia i la desesperació que els vincles paternofilials transpiraven a les seves primeres pel·lícules va ser gradualment donant pas a la comprensió i l’empatia– s’ha completat. I potser no és casual que, alhora, Anderson hagi anat experimentant un procés general de refinament artístic, i que la seva obra hagi deixat progressivament d’evidenciar la seva necessitat de demostrar el seu increïble talent. Després de dirigir vuit pel·lícules vehiculades per turments interiors, amb la novena finalment fa la sensació d’haver-se relaxat. És cert que aprofita la història de Gary i Alana per recuperar alguns dels seus vells hàbits narratius –el gust per les bandes sonores plenes de ‘greatest hits’ no necessàriament obvis, el rigor estètic i l’extraordinària atenció al detall–, però si al veure les seves pel·lícules prèvies un gairebé pot sentir el mateix dolor que de segur ell va sentir al rodar-les, ‘Licorice Pizza’ principalment transmet goig i diversió.

‘Licorice Pizza’ o el Paul Thomas Anderson més relaxat

Tant les moltes similituds com les evidents diferències que ‘Licorice Pizza’ manté amb les pel·lícules prèvies del seu magnífic director, Paul Thomas Anderson, són el producte lògic de la seva evolució artística.

El més llegit