És coneguda i molt visible l’estirp cervantina de Luis Landero. Una herència narrativa antidogmàtica que sosté el lligam de les seves ficcions des d’una concepció de la novel·la com a successió d’històries que es prenen i reprenen en un constant vaivé preparat amb un característic to conversacional i amb un humorisme inconfusible. La seva és una literatura que estudia l’home gens altisonant, un ésser en més d’una ocasió patètic en el seu naufragi existencial. El personatge de Landero porta al damunt les seves situacions personals cap al terreny de l’absurd, i és allà on l’autor eleva la seva novel·la a un terreny poc comú: la naturalitat, que no pertany a la mirada del lector, sinó a la del personatge, que troba natural les peripècies absurdes i ridícules que li passen. Al cap, els éssers de ficció de Landero competeixen per una idiotesa frustrant de la qual emergeix, no obstant, una mirada entranyable i profundament humana.